Nadala 2012

[19-11-2012] – Presentació de les actes del congrés «El campanar de la Seu Vella i els campanars gòtics a la Corona d'Aragó» a càrrec Joan Ramon González Pérez, president d’"Amics de la Seu Vella de Lleida".

El 19 de novembre de 2012, Joan Ramon González Pérez, president de l'associació "Amics de la Seu Vella de Lleida", ha dut a terme una conferència dedicada a la presentació del darrer número de la publicació Seu Vella, on es recullen les actes del congrés que l'any 2001 es va realitzar sota el títol "El campanar de la Seu Vella i els campanars gòtics a la Corona d'Aragó". Aquesta circumstància li ha permès parlar sobre l'entitat que presideix i publica la revista, una associació molt activa que desenvolupa un gran nombre d'activitats de tipus diversos (culturals, lúdiques...) i que enguany ha celebrat quaranta anys d'existència. El conferenciant ha glossat els elements més significatius de la història del monument que els representa (la Seu Vella de Lleida i, en un sentit més ampli, el conjunt monumental del turó) tot destacant la important significació que té, tant des d'un punt de vista històric com sentimental, per als habitants de la ciutat. Ha repassat els moments històrics més destacats, centrant-se especialment en el campanar, objecte del congrés, i a continuació ha fet menció d'alguns dels treballs inclosos en el llibre.

[17-11-2012]- Visita comentada a Sant Pau del Camp, antic monestir benedictí de Barcelona

El passat dissabte 17 de novembre de 2012 es va realitzar una visita comentada a Sant Pau del Camp (Barcelona) dirigida pel Dr. Francesc Fité. Agraïm a la Dra. Josefina Mutgé i al Sr. Jordi-Xavier Romero les seves atencions.

Sant Pau del Camp és el millor conjunt romànic dels conservats a Barcelona i un centre històric de relleu per haver estat el lloc de sepultura del comte Guifré II de Barcelona, motiu pel qual se’l considera el fundador a l’entorn dels anys 887-911. La manca de dades anteriors, no permet confirmar si va existir en aquest mateix indret un temple, del qual procedirien els dos capitells de marbre de la façana de ponent i almenys una de les dues impostes que fan de sosteniment a l’arcada del portal d’entrada que es daten dins del segle vii. També podrien correspondre a una data reculada les restes d’un absis, descobertes prop de la capçalera actual.

L’església actual, d’estil romànic, és posterior, es data al segle xii, i es creu edificat dins de la definida com a segona etapa del cenobi, a partir del 1117, any que proporciona una altra lauda sepulcral pertanyent als Bell-lloc, grans benefactors de l’abadia. En tot cas es tracta d’un edifici que s’adscriu plenament dins del segon romànic per les seves característiques formals, tot i que la planta correspon a una tipologia, esdevinguda ja tradicional, que ens apareix per primer cop a Sant Jaume de Frontanyà, als anys seixanta del segle xi, que s’aplicà preferentment a priorats i petites abadies, consistent en una nau i un transsepte amb creuer i torre llanterna i triple absis. El fet que mostri una façana que recorda la de ponent de la catedral de la Seu d’Urgell, amb arcuacions llombardes, també presents al coronament dels murs de la nau, ha portat a considerar l’edifici dins del segon romànic, malgrat haver qui el situa en el segle xiii, al que sembla correspondre sense massa dubtes el portal d’entrada presidit per un timpà amb una Traditio legis en què apareixen flanquejant Crist els prínceps dels apòstols Pere i Pau. Per sobre es mostra, no obstant, el Tetramorf, flanquejant la Dextera Dei. Cal advertir la raresa de la llinda, on consten els possibles promotors de l’edifici actual Geribert Guitart i la seva esposa Rotlandis deixant set morabetins per l’obra, que s’ha possibilitat del segle x i reaprofitada en època romànica.

L’església, que repeteix la decoració d’arcuacions als murs de la nau, a nivell d’impostes, ofereix una gran espacialitat, molt harmoniosa, que recorda la de Sant Pere de Casserres. Espai harmoniós que endemés gaudeix d’una perfecta sonoritat, idònia per a les celebracions dels oficis divins i la litúrgia pròpia de la comunitat benedictina que hi residia. Quant a decoració escultòrica, és inexistent, raó per la qual hom parla d’un edifici auster, més ornamentat a l’exterior, en el portal de ponent, en la façana, i en l’absis principal, on s’hi mostren mènsules, d’una mà diferent a l’escultura del portal. Per finalitzar, direm que la manca de torre campanar, féu que es projectés una espadanya, coronant el cimbori, molt prominent, el que dóna un perfil peculiar que recorda la torre de la catedral de la Seu d’Urgell, també coronada amb una espadanya.

El segon element important del conjunt d’edificacions monàstiques és el claustre, del qual sempre han cridat l’atenció les arcades polilobulades de les galeries. Malauradament no tenim ni una sola dada documental sobre la seva construcció, tot i que s’adscriu, per l’estil dels seus capitells, al segle xiii. De fet, els capitells, constitueixen l’atractiu principal d’aquest petit claustre de setze arcades i quaranta set capitells que la Dra. Español ha relacionat amb un taller de nissaga llenguadociana sorgit a l’entorn de Sant Miquel de Camarasa i Sant Martí Sarroca, les connexions del qual es veuen també al portal romànic de la catedral de Barcelona i en els capitells de les galeries que perviuen de l’antic palau episcopal romànic.

La majoria de capitells i impostes mostren temes de caràcter ornamental fitomòrfic, zoomòrfic o geomètric. Entre els de temàtica vegetal destaquen els d’entrellaços, abundosos a la galeria est, i els capitells de tipus corinti, molt presents a la galeria de ponent, mentre que els temes zoomòrfics els veiem més a la galeria nord i a la meridional, on hi apareixen els dos únics de caràcter figuratiu, un amb el tema d’Adam i Eva i la luxúria i l’altre amb una escena de guerra i la rara representació d’un sagitari. Amb escenes de lluita i guerra, hi ha també un capitell a la galeria nord.

Les comparacions d’aquests capitells amb alguns de Sant Miquel de Camarasa o la portada de la catedral de Barcelona, també s’han fet extensives a capitells del claustre de Sant Pere de Galligans (Jordi Camps / I. Lorés). Interessa destacar en aquest context les escenes de guerra o lluita amb cavallers abillats amb l’arnès típic del segle xiii i cal també fixar-se en la estilització d’alguns dels capitells de tema fitomòrfic, com els de la galeria sud que corben les fulles en forma de palmeta, com ho veiem de forma semblant en alguns dels capitells de les galeries oest i sud del claustre de Bellpuig de les Avellanes. Respecte als temes geomètrics, destaca el tema de ziga-zaga, present en una imposta i en algunes de les arqueries, on apareix calada. Es tracta d’un motiu que es troba a Camarasa, en capitells de la catedral de Barcelona i a Sant Martí Sarroca.

De les edificacions al voltant del claustre de la comunitat monàstica, hem de destacar la sala capitular que es data en el 1318, moment d’ampliació i renovació de moltes de les habitacions monàstiques. Les construccions modernes, impulsades des del segle xvii al convertir-se en noviciat de la comunitat benedictina de la Tarraconense, reaprofitaren aquestes dependències gòtiques que transformaren o ampliaren, tal com encara avui les podem veure; tot i així resten vestigis medievals que poden oferir sorpreses. Per finalitzar, convé recordar que fou declarat monument artístic el 1879, data a partir de la qual s’hi han efectuat diverses intervencions, fruit de les quals és la imatge que ofereix actualment el monument.

[28-10-2012] - Sortida conjunta amb l’Institut d’Estudis Penedesencs. Visita de l’església de Sant Miquel i de la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola, així com del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i de l’església de Sant Francesc de Vilafranca

Les terres que actualment constitueixen el Penedès foren poblades de bell antuvi: s’han trobat restes d’assentaments neolítics i del bronze antic; posteriorment (segle iv aC), s’hi establiren els cossetans. En l’actual terme d’Olèrdola, els romans construïren, en el segle ii aC, una magnífica fortificació que restà abandonada un segle després i de la qual es conserven: la muralla, de carreus poligonals, amb una porta central i quatre torres; la talaia o torre de guaita, i la cisterna. El territori penedesenc fou repoblat, en el segle x, sota l’impuls del comtat de Barcelona, del monestir de Sant Cugat i de nissagues nobles, com els Sanmartí, els Castellet, els Cervelló... i això comportà els desplaçament cap al sud del Llobregat dels límits de la Marca. El comte Sunyer de Barcelona, fill de Guifré el Pelós, refermà el domini cristià i féu construir a Olèrdola, indret estratègic per a la defensa dels atacs sarraïns, el castrum Olerdula, important fortalesa, i una església sota l’advocació de sant Miquel, a l’entorn de l’any 929. A mitjan segle xi, destaca la figura de Mir Geribert «príncep d’Olèrdola», un dels principals impulsors de la revolta feudal contra el poder comtal. El progressiu desplaçament de la frontera cristiana cap al sud i la pacificació de la zona, en el segle xii, foren la causa de l’inici de la decadència d’Olèrdola i el trasllat de la seva població vers la plana on disposava de millors vies de comunicació i terres de conreu. De l’Olèrdola medieval es conserven nombroses sitges de cereals excavades a la roca, peces de ceràmica grisa i restes del castell bastit sobre la talaia romana.

A tres quarts de deu del matí ens trobàrem una seixantena de persones a Sant Miquel d’Olèrdola; ens dividírem en dos grups i, mentre uns ens dirigíem vers l’església de Sant Miquel, els altres es desplaçaren a la capella del Sant Sepulcre.

L’església actual, situada vora el cingle, és el resultat de les restauracions efectuades en els darrers cent anys en quatre etapes: 1926-1928, 1948-1954, 1962-1963 i 2006-2008 i que suprimiren les capelles afegides des del segle xvii. La senyora Núria Molist, conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola, ens explicà detalladament aquestes obres de restauració, així com les característiques de l’edifici. De fet, hem de parlar de dues esglésies: la preromànica (911-937) i la romànica (final segle x-segle xii). De la primitiva església preromànica únicament es conserva l’absis, adossat al mur nord de l’absis romànic i connectat a aquest per un estret passadís, serví de sagristia, és quadrangular a l’exterior i semicircular a l’interior i està cobert per una volta de quart d’esfera; el seu element més destacat és l’arc de ferradura; hom ha relacionat aquesta església amb Santa Maria de Terrassa, Sant Quirze de Pedret i Santa Maria del Marquet. Pel que fa a l’església romànica, hem de dir que consta d’una sola nau, molt llarga, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i amb quatre arcs formers, adossats en els punts de càrrega dels arcs torals. El tram de la nau contigu a l’absis, quadrangular i amb dues finestres, una sobre l’altra a l’eix central, és cobert per una cúpula amb quatre trompes angulars i, a l’exterior, es mostra com un cimbori octogonal amb basament quadrat que podria correspondre a un campanar de torre substituït per l’espadanya actual. A la façana oest es troba la porta d’accés amb un arc de mig punt adovellat i una finestra geminada. Al costat del mur sud de l’església es troba la necròpolis (cementiri parroquial fins el 1914) amb diverses tombes antropomorfes (segle x).

Al nord-est del poble de Sant Miquel d’Olèrdola es troba la capella del Sant Sepulcre. Documentada per primera vegada el 1058, el 1175 era ja un priorat filial de Santa Anna de Barcelona; venuda al monestir de Sant Cugat del Vallès, fou recuperada, posteriorment, pels monjos del Sant Sepulcre. La capella es troba adossada, pel nord, a una casa amb la qual es comunica a través d’una obertura, té planta circular i la porta d’accés, de mig punt i adovellada, orientada a l’oest. Per la seva estructura ens recorda, entre d’altres, Sant Pere el Gros de Cervera, Sant Jaume de Vilanova del Pla o Torres del Río (Navarra). Està coberta per una cúpula semiesfèrica i té, a llevant, un absis de planta semicircular més baix, precedit per un arc presbiteral molt ampli. No observem cap finestra. Al mur sud, una obertura ens permet accedir a una petita capella de planta poligonal. L’absis té tres fornícules per banda i una al centre, que podrien ser posteriors a l’obra original. El més important de l’edifici són, però, les pintures murals, estudiades a fons pel Dr. Xavier Barral i de les quals ens féu una interessantíssima i acurada descripció la Dra. Francesca Español. La capella era completament decorada amb pintures murals, una petita part de les quals és encara visible en els espais que han quedat lliures de l’arrebossat modern que les cobria. Els colors predominants són l’ocre, el marró i el vermell; també observem negre i blau. El programa iconogràfic se centra en l’obra de la Redempció i el Judici Final. La figura de Déu en majestat, en actitud de beneir, presideix la part superior de l’arc triomfal. Enfront de l’absis, podem veure un Sant Sopar del qual resten els dos extrems de la taula; els personatges, que s’identifiquen mitjançant inscripcions, són Jesús, Joan Evangelista i Pere, asseguts, i Judes, dempeus. Les pintures de l’espai meridional de l’arc triomfal són de difícil interpretació: l’expulsió del Paradís (?) Al nivell inferior, veiem els condemnats, a l’Infern, i els benaurats, al Paradís. Podem observar, també, una Verge en majestat, amb l’Infant, i uns personatges que l’aclamen i li porten presents.

Un cop acabada aquesta visita i acompanyats per la senyora Pilar Terrades, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ens dirigírem, ja tots dos grups junts, cap al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, situat al terme municipal d’Avinyonet del Penedès, on els responsables de la seva restauració, la Sra. Rosa Escala i el Sr. Josep Piñol, ens explicaren detalladament la seva intervenció, duta a terme entre els anys 2010 i 2011. Les primeres dades documentals sobre el lloc dels Gorgs són de l’any 976, però no és fins el 1024 que hi consta l’església preromànica de Sant Sebastià que es convertí en monestir el 1030, quan en el testament d’Ermengarda, filla de Borrell II de Barcelona, es feren diverses donacions i es disposà que s’hi establissin quatre monjos. Mir Geribert, fill d’Ermengarda, el convertí en un priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella (nucli de la reforma gregoriana). El 1409 passà a dependre de l’abadia de Montserrat i, ben aviat, desaparegué la vida comunitària. En estat ruïnós ja en el segle xvi, el monestir fou subhastat com a conseqüència de la desamortització de 1835 i adquirit per particulars. L’església, considerada un annex de la parròquia d’Avinyonet, esdevingué independent el 1851 i fou restaurada entre els anys 50 i 70 del segle xx pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. L’església que podem contemplar avui és el resultat de les reformes realitzades després del 1380, ja que havia estat notablement afectada pel terratrèmol del 2 de març de 1373. Té una sola nau, capçada a llevant per un absis quadrat cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles, i la porta d’accés, amb un timpà amb la Maiestas Domini dins la màndorla mística, a ponent. El campanar, al qual es va adossar l’absis gòtic, és una gran torre de planta quadrada el pis inferior de la qual fa les funcions de sagristia; els altres tres pisos es comuniquen mitjançant una escala de cargol. Les lesenes, de tradició llombarda, arriben fins al segon pis, on s’obren dues finestres geminades a cada façana. El claustre romànic, situat al sud de l’església, es conserva incomplet; la construcció d’una casa destruí els costats sud i oest, però el porxo de la galeria de ponent restà, en part, visible. La decoració escultòrica del claustre permet observar les diferents etapes en què fou construït: dos cimacis en forma de mènsula i un capitell de la galeria nord presenten analogies amb un grup de capitells i cimacis de Sant Pere de Rodes. A l’ala oest, es pot veure un capitell hispanoromà de marbre blanc, reaprofitat, amb decoració vegetal. Les arcades de la galeria est, de la segona meitat del segle xii, reposen sobre quatre capitells suportats per tres pilastres i una columna; la decoració d’aquests capitells és molt senzilla: geomètrica, amb grius afrontats i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales, personatges barbats devorats per animals que cavalquen sobre les seves espatlles...

Després de dinar, breu visita a Vilafranca del Penedès. De l’antic convent medieval de Sant Francesc es conserven l’església gòtica i el claustre. A l’interior de l’església podem contemplar uns importants sepulcres pertanyents a membres de famílies nobles com els Penyafort, a Hug de Cervelló, a Pere d’Avinyó... Quant a les obres pictòriques, destaca el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (1392), considerat l’obra més antiga conservada de Lluís Borrassà, tot i que encara no s’ha pogut localitzar la documentació que ho acrediti. El retaule ocupa el seu lloc original a la capella de Pere Febrer, oficial reial ennoblit, segons consta en el seu testament dictat el 1407. L’obra mostra, en el carrer central, de dalt a baix, el Calvari, la Presentació de la Mare de Déu al temple i sant Jordi; en el carrer de l’esquerra, la Verge nena brodant el vel del temple i les seves companyes que li reten homenatge, les esposalles de la Verge i sant Josep, i l’Anunciació i la Nativitat; en el de la dreta, sant Jordi i el drac, els martiris del sant i la seva mort; en els quatre muntants, figures de sants i santes, i a la predel·la, l’assumpció de santa Maria Egipcíaca, la Verge Dolorosa, el Crist de la Pietat, sant Joan Evangelista i l’estigmatització de sant Francesc. La Dra. Español ens en féu una acuradíssima explicació amb la qual va concloure la nostra jornada cultural per terres penedesenques.

[5 -11-2012] – Conferència de Marta Crispí «Els abats promotors del monestir de Sant Joan de les Abadesses»

El passat dilluns 5 de novembre de 2012, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, va tenir lloc la conferència «Els abats promotors del monestir de Sant Joan de les Abadesses» dins el cicle L’art gòtic a l’abast. L'acte va ser presentat per Joaquim Graupera secretari d'AAR.

La Dra. Marta Crispí es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, especialitat Història de l'Art, l’any 1991 i es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona deu anys més tard amb la tesi Iconografia de la Mare de Déu a Catalunya al segle XIV, dirigida per la Dra. Francesca Español. Actualment, és directora del Màster en Gestió Cultural de la Universitat Internacional de Catalunya i ha publicat diversos articles sobre la iconografia mariana. És també coeditora del llibre El monestir de Sant Joan de les Abadesses, publicat l'abril del 2012, que va ser presentat per AAR el passat dilluns 16 d’abril de 2012. 

Després d’una introducció en què va repassar la història fundacional del monestir i l’interès historiogràfic que suscità aquest edifici des del segle xix, Marta Crispí inicià l’eix central de la xerrada amb la descripció de les obres promogudes durant l’etapa d’esplendor del monestir entre els segles xiv i xv durant els abadiats de Ramon de Bianya (1324-1348) i el seu home de confiança Ramon de Palol († 1348), Arnau de Vilalba (1393-1427) i Pere de Montcorb (1427-1447). 

Les obres promogudes per Ramon de Bianya tenien com a teló de fons l’exaltació de l’orde canonical i la renovació de la vila a redós del monestir. En ell va influir decisivament el viatge a la cort d’Avinyó des d’on importà noves idees estètiques. D’aquesta etapa hi ha documentats la tomba de l’abat Miró i diversos retaules com el de Sant Agustí, Santa Maria la Blanca, Sant Andreu, el retaule de la Passió (avui al MEV) i Sant Antoni. L’artífex que treballà en aquestes obres és Bernat Saulet i el taller de Sant Joan de les Abadesses i tenen com a punt en comú la utilització de l’alabastre de Beuda. 

L’abat Arnau de Villaba formava part d’una família connectada amb centres de poder del Principat. Va ostentar càrrecs a la Generalitat i el seu germà Marc va ser abat de Ripoll i Montserrat. Aquest fet marcà un gran nivell de protagonisme que queda palès en la presència de la seva heràldica en les obres promogudes per ell, com els treballs en el pis superior del claustre romànic, el paviment del monestir i el nou palau abacial. Pel que fa al mobiliari litúrgic, va encarregar els frontals dels Evangelistes (avui al MEV), el frontal de la Resurrecció, la capa pluvial i l’encàrrec de policromar el grup escultòric del Davallament. 

L’últim dels abats tractats va ser Pere de Montcorb, el qual es va veure obligat a renovar el monestir per fer front als desperfectes del terratrèmol del 1428 que afectà la capçalera arran de l’enderroc del campanar que estava situat al creuer. Va ser el responsable de la nova cobertura del presbiteri i del nou claustre gòtic obrat amb pedra de Girona.

[22-10-2012] - Conferència de Francesca Español «Els edificis de Terra Santa i el seu ressò a Occident»

Església de Torres del Rio

El passat dilluns 22 d'octubre de 2012 dins el cicle de conferències L'art romànic a l'abast, la Dra. Francesca Español i Bertran, Presidenta d’Amics de l’Art Romànic, va pronunciar la conferència: «Els edificis de Terra Santa i el seu ressò a Occident». L'acte va tenir lloc a la sala Nicolau d’Olwer de l'IEC (carrer del Carme 47, Barcelona) i hi van assistir una cinquantena de persones.

L'objectiu de la xerrada era posar sobre la taula el ressò que van tenir a l'art medieval d'Occident les construccions erigides en època constantiniana per recordar els llocs sants de Terra Santa. En primer lloc, es va fer referència a les diverses llegendes sobre Constantí i la seva mare Santa Helena que van ocasionar, després de l'Edicte de Milà del 313, que s’erigissin una sèrie d'edificis en els llocs emblemàtics del cristianisme; ens referim a l'església de la Nativitat a Betlem i la basílica del Sant Sepulcre i el Calvari a Jerusalem. Malgrat que els edificis constantinians no han arribat a nosaltres a causa de les diverses destruccions efectuades al llarg del temps, les descripcions de viatgers, pelegrins i historiadors com el cas d’Eusebi de Cesarea, ens permeten una aproximació als mateixos. La majoria d’ells van ser construïts utilitzant una planta centralitzada en la seva estructura.

Secció i planta del Sant Sepulcre de Jerusalem.

Aquest fet va portar la Dra. Francesca Español a parlar del concepte d’Iconografia de l’arquitectura, terme encunyat per l’historiador Richard Krautheimer. Aquests edificis van tenir un important ressò a Occident i les plantes centralitzades s’empraren en la construcció d’edificis destinats a les advocacions relacionades amb el naixement i la mort de Crist. Es va fer referència, entre altres als edificis dels templers de Londres, Sant Domènec de Bolonya, l’església de Torres del Río (Navarra), el Sant Sepulcre d’Olèrdola, Rieux-Minervois (en occità Rius de Menerbés) i l’església del Pessebre del monestir de Cuixà, entre d'altres.

[08-10-2012] – Lliçó inaugural del curs 2012-2013. «El Museu Nacional d’Art de Catalunya. Estratègia nacional i internacional» a càrrec del Sr. Pepe Serra, Director del MNAC

El dilluns dia 8 d’octubre de 2012 va tenir lloc la lliçó inaugural del Curs 2012-2013 d’Amics de l’Art Romànic a la Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC. Va ser impartida pel Sr. Pepe Serra, Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el títol: «El Museu Nacional d’Art de Catalunya. Estratègia nacional i internacional».

Va explicar els punts clau que, des de la direcció del museu, planteja com  a estratègia de futur a curt i llarg termini:

·         Coneixement i recerca

·         Societat i educació

·         Museu nacional

·         Museu internacional

Coneixement i recerca

Cal que el MNAC sigui un museu generador de recerca d’abast nacional i internacional. Ha d’estar connectat amb les universitats del país i també a nivell internacional, així com amb les institucions culturals i tots els grups de recerca que tenen relació amb els seus fons.

D’aquí dos anys es farà un important congrés internacional d’art romànic a Barcelona i tindrà la seva seu en el MNAC, aquest ha de participar-hi activament i també les universitats i els estudiosos catalans.

Va afegir que la revista del MNAC tornarà a sortir a la fi de l’any actual.

La intenció també és fer més assequible la biblioteca als investigadors, ja que els seus fons són importantíssims per a la recerca.

Societat i educació

En el segle xxi cal que els museus canviïn la seva manera de treballar. Els museu ha de ser un espai social i molt més obert que fins ara. Ha de ser un espai de trobada i ha d’arribar a tots els públics. Cal que els visitants puguin participar, aquests es fan preguntes, cal escoltar-les i tenir-les en compte.

El potencial del museu és enorme, però la seva comunicació al públic és, encara, molt baixa.

El barcelonins i també la resta dels catalans han de conèixer el museu i fer-lo seu. Els visitants han de ser al mateix temps usuaris i han tenir una complicitat amb el museu i aquest amb ells.

Les universitats podran portar els seus alumnes per fer classes al MNAC. És una manera d’obrir-se i donar a conèixer així el patrimoni.

El museu ha de ser un lloc de trobada per als seus visitants, un lloc on s’hi vagi perquè passen coses i on tothom s’adoni que pot participar-hi.

Museu nacional

El MNAC explica la història de Catalunya, des del seu origen i fins el moment actual. La seva missió és nacional, des del punt de vista de la història i del territori. És un museu al qual els catalans no s’han de sentir aliens, si no molt identificats. S’ha de fer que tingui interès per a tots els catalans.

Ha de treballar amb altres museus del país i amb esperit de descentralització. No tot el que organitzi el museu ha de passar a la seva seu barcelonina. Un exemple és l’exposició Fortuny de 2013 que, organitzada pel museu, es farà únicament i exclusiva a Reus.

Museu internacional

El museu ha de treballar en un context internacional dins d’un projecte de donar a conèixer totes les seves col·leccions i posar-les en valor.

L’art romànic dels seus fons, fins i tot la pintura mural romànica, s’ha d’exposar en ciutats com Nova York o Chicago. Exactament igual s’ha de fer amb el gòtic i el modernisme.

La internacionalització del museu és necessària, ja que és poc conegut el seu nom i tampoc ho són prou bé els seus magnífics fons. Ha de posar-se a nivell dels grans museus internacionals i aquesta una de les fites que es proposa el director d’immediat.

Després de la presentació d’aquests quatre punts fonamentals del projecte fet pel Sr. Serra per al MNAC, es va obrir un torn de preguntes.

El Sr. Serra va concloure la lliçó inaugural demanant la voluntat d’usar, d’utilitzar el MNAC i va convidar Amics de l’Art Romànic a fer algun acte a la seu del museu, així com la seva col·laboració.

[2/3-06-2012] – Sortida de cloenda a Morella, Vall-de-roures i Horta de Sant Joan

Havia arribat el 2 de juny, data prevista per a l’inici de la nostra sortida de final de curs en la qual faríem un recorregut per tres comarques ––els Ports, el Matarranya i la Terra Alta–– i visitaríem Morella, Vall-de-roures i Horta de Sant Joan. Eren les set del matí, tots els socis, amb una puntualitat exquisida, preparats per pujar a l’autocar, però... on és el vehicle? La nostra presidenta telefona, després sabríem el que havia passat... Però aixó no fou tot, les noves tecnologies s’havien confabulat contra tots nosaltres: el GPS! Una veu enrogallada era qui conduïa l’autocar que, per cert, va sortir de la Ronda Universitat a les vuit del matí i alguns minuts i emprengué camí per la C-32, després per l’autopista AP-7... No li semblà prou bona la sortida de Vinaròs a la N-232 i continuà vers Benicarló i Peníscola... Evidentment, vam demanar que la “veu” callés i desférem el camí. Finalment, vam aconseguir trobar-nos a l’hotel amb la resta de socis que havien anat en cotxe particular.

Després de dinar, el Dr. Francesc Fité i la Dra. Francesca Español ens varen fer una introducció a la història medieval de la vila de Morella i la seva significació dins la història de l’art medieval català. El recorregut es va iniciar passejant pels diversos carrers que encara conserven el regust medieval fins arribar a l’església arxiprestal de Santa Maria. El temple va ser construït entre 1265 i 1343, encara que no va estar totalment acabat fins el 1593, quan va ser consagrat pel bisbe de Tortosa i morellà de naixement, Gaspar Punter. Del temple, la Dra. Francesca Español en va destacar les dues portades exteriors i a l’interior l’estructura del cor elevat baixmedieval i l’escala d’accés, historiat amb escenes del Naixement de Crist i dels Reis Mags, així com la genealogia de Jesús.

Tot seguit, continuàrem l’itinerari amb la visita comentada del convent de Sant Francesc i de forma opcional, qui va voler va poder pujar al Castell que presideix la part superior de la vila. La fundació del convent franciscà data del 17 de maig de 1272. Per notícies documentals se sap que a final del segle XIII el claustre ja s'havia acabat, cap al 1300 es va iniciar la construcció de l'església, que fou consagrada 90 anys més tard. Del conjunt cal destacar el claustre, molt afectat com a conseqüència de les desamortitzacions del segle XIX, de planta rectangular a la qual s'accedeix a través de l'església. L'Aula Capitular es va edificar entre 1427 i 1442 sota les ordres de l'arquitecte Andreu Tarrascó i encara conserva unes pintures gòtiques al fresc, del primer quart del segle XV on es representa la Dansa de la Mort que vàren ser àmpliament comentades per la Dra. Francesca Español.

L’endemà al matí, després de l’esmorzar vàrem deixar Morella per anar a Vall-de-roures. Les explicacions, realitzades pel Dr. Joaquim Graupera, es van centrar en el Castell, l’església parroquial, l’estructura urbana, l’ajuntament i el portal i pont de Sant Roc. Malgrat que l’origen del castell és incert, a finals del segle XIV, l'arquebisbe Garcia Fernández de Heredia va transformar l’edifici militar inicial amb un palau episcopal de caràcter senyorial. Va reconstruir i ampliar la planta baixa i la primera planta tal com ho testen els nombrosos escuts heràldics que es troben en aquestes estances. Una segona etapa de les obres van tenir com a comitent l’arquebisbe Dalmau de Mur (1411) el qual va ser el responsable de la reconstrucció de la segona planta i part alta del castell on la Dra. Francesca Español i va detectar la presència d’un paradís (espai obert que en temps d’estiu servia com a zona residencial). L’església parroquial va tenir unes fases constructives semblants a les del castell ja que els promotors eclesiàstics foren els mateixos.  És d’una sola nau, amb capella presbiterial poligonal, capelles laterals i tres crugies amb una tribuna a la qual s’hi accedeix des del castell. Un element a destacar és la portada de l'església, que es compon d'onze arquivoltes recolzades sobre frisos de capitells decorats amb la història de Noè, els seus fills i els profetes, quedant els laterals d'accés emmarcats per dos grups escultòrics rematats per una Nativitat i la Fugida a Egipte.

La visita va acabar amb els comentaris sobre l’edifici de l’Ajuntament, el qual va esdevenir el símbol del progressiu augment de poder de la burgesia i dels seus consellers en el segle XVI, en detriment del poder de l'arquebisbat representat pel castell. Es tracta d'un edifici d’estil del Renaixement amb una llotja a la planta baixa amb finalitats comercials.

Després de dinar a Horta de Sant Joan vàrem visitar l’edifici parroquial de Sant Joan Baptista. L’església, iniciada en el segle XIV és d’una sola nau coberta de volta de creueria, amb capçalera poligonal, finestrals ogivals i contraforts esglaonats que sobresurten a l’exterior. L’absis i el primer tram són la part més antiga, la resta de l’edifici es va finalitzar entre els segles XV i XVI. En el darrer tram, a finals del XVI, es va construir un cor elevat sobre una volta molt rebaixada típica del gòtic tardà. La façana destaca per la seva simplicitat, amb un rectangle pla i ample amb una porta senzilla i una rosassa a la part superior.

Un cop acabada l’explicació de l’edifici, la Dra. Francesca Español, va cloure la sortida i el curs acadèmic 2011-2012 amb un breu parlament de comiat i de agraïment als socis per la seva participació i assistència en les diverses activitats anuals.

[21-05-2012] – Presentació del volum XXII (2010-2011) de la revista Lambard. Estudis d’art medieval

El passat dilluns 21 de maig de 2012 es va presentar el volum XXII de la revista Lambard. Estudis d’art medieval corresponent al curs 2010-2011 i editada per Amics de l’Art Romànic. L’acte, que va tenir lloc a les 19 h, a la sala Pi i Sunyer l’Institut d’Estudis Catalans, va estar presentat per la presidenta de l’Entitat Dra. Francesca Español i per la secretària redactora Sra. Gudalupe Miras. En aquest número es publiquen els treballs que es van presentar en el passat cicle de conferències dedicades al col·leccionisme i per aquesta raó es va convidar el President del Gremi d’Antiquaris de Catalunya, Sr.Carles Xarrié Sánchez, per tal que glossés els articles i el contingut del volum.

El monogràfic, que porta per títol La descoberta del món medieval al segle XIX, està integrat pels articles  d’Alberto Velasco González, L’Exposició Retrospectiva de Barcelona de 1867 i els inicis del col·leccionisme de pintura gòtica a Catalunya (p.9-66); Vicente de la Fuente Bermúdez, Del altar a la vitrina. El coleccionismo del arte románico (p.67-89); Sebastià Sánchez Sauleda, Col·lecionisme, art i reminiscències medievals: Charles Deering i el Palau Maricel de Sitges (p.91-112); Joaquim Graupera Graupera, Col·leccionisme privat i patrimoni local. La fundació del Museu de Mataró (1894) (p.115-132) i Francesc Fité Llevot, Puig i Cadafalch i la primera intervenció a Sant Pere d’Àger (1922-1923) (p.135-161).

A banda d’aquesta part monogràfica hi ha una miscel·lània amb els articles de Francesca Español Bertran, L’art al servei de Jaume II: els mausoleus dinàstics i el claustre de Santes Creus portaveus àulics (p.165-201) i el de Rosa Maria Martín Ros, Les capes del Cardenal Albornoz i del Bisbe Bellera: una mateixa lectura iconogràfica per a dos moments del brodat anglès del segle XIV (p.203-251).

En el present volum també s’hi pot trobar informació sobre l’entitat, com la composició de la mesa per al curs 2010-2011 i la memòria del curs 2010-2011, a banda de les normes de presentació d’originals per a l’edició.

Per poder adquirir la revista Lambard, hom s’ha d’adreçar al Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans. Per als socis, però, es distribueix de forma gratuïta.

[2/5 - 04-2012] - Sortida "Art medieval al sud-oest de França"

Entre els dies 2 i 5 d’abril de 2012, els Amics de l’Art Romànic realitzàrem una viatge a unes regions del sud-oest de França, Aquitània i Migdia-Pirineus, amb unes característiques ben diferenciades: terres guanyades a les maresmes, flors i petits castells, terres de pastures i petits masos... El primer dia, després d’una llarga ruta amb aturada per dinar a Pamplona, una bona ullada a Saint-Jéan-de-Luz i una passejada per Biarritz, arribàrem a Baiona.

L’endemà, dimarts 3 d’abril, al matí, visitàrem la catedral. Dos incendis (1258 i 1310) van destruir la romànica. L’edifici gòtic actual es va construir a partir de finals del segle xiii i al llarg del xiv i no es finalitzà fins al segle xvii. El podem definir com exemple meridional dins l’estil del gòtic radiant. Patí els ensurts de la Revolució Francesa i fou molt restaurat al segle xix. D’aquesta etapa destaca la intervenció d’Emili Boeswildwald, deixeble d’Eugène Viollet-le-Duc, qui acabà les torres de la façana occidental. El 1998 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un temple de tres naus, transsepte i absis amb deambulatori i capelles radials. Cal dir que, malgrat el llarg temps de la construcció, és un edifici molt unitari. La capçalera, respecte a la planta, resulta atrofiada i hi destaca el fet de cobrir-se deambulatori i capelles amb voltes de creueria compartides, seguint el model encetat a Saint-Denis i que, després, es troba a Soissons i a Sainte-Marie d’Oloron. Val a dir que aquest mateix sistema fou emprat en el cas de la col·legiata de Manresa: Berenguer de Montagut construí una mateixa volta per als col·laterals i les capelles entre contraforts que els hi afegí. En la mateixa centúria que es construïa bona part de la catedral, hom afegí, en estil trescentesc, un claustre, la galeria nord del qual fou mutilada per tal de dotar el col·lateral de capelles entre contraforts, de forma semblant a com s’havien ja previst al col·lateral nord. Dels tres portals de què gaudí la catedral, actualment solament es conserva original el corresponent a la façana del transsepte meridional, tot i que integrat dins la sagristia afegida. L’escultura deriva, com en el cas de l’arquitectura, del gòtic parisenc i desplega tot un conjunt escultòric en una doble porta amb doble timpà, on hi ha representat el Judici Final i la Verge entre àngels en tron. A les arquivoltes, a més de les verges nècies i les prudents, s’hi mostren cel i infern, mentre als muntants s’hi recolza un apostolat.

Acabada aquesta interessant i detallada visita, vam tenir temps de fer un petit recorregut per la ciutat. Després de dinar, una “sorpresa” fora de programa: Dax. Com a Baiona, a Dax s’hi construí una catedral gòtica cap a final del segle xiii, per tant, adscrita al gòtic radiant que substituí una de romànica, la qual fou substituïda, posteriorment, per una altra de barroca que s’endegà vers el 1694, restant únicament gòtic el portal del transsepte septentrional, però integrat a l’interior del temple. No hi ha dubte que es tracta d’un element respectat de l’edifici gòtic, enderrocat, que posteriorment es reintegrà, perquè es considerà valuós. Es tracta d’un magnífic portal ple d’escultura, a la manera dels portals del nord de França, del segle xiii, declarat Monument Nacional l’any 1894. Com en el cas del portal de Baiona, té doble obertura, emperò un sol timpà dedicat al Judici Final. Hi figura també al peu de les arquivoltes un infern i els elegits a la dreta. Als muntants hi ha, igualment, un apostolat amb el Bon Dieu al mainell. L’estil és trescentista i s’emmarca en el mateix context radiant que l’arquitectura, derivant en tot i per tot de l’escultura que es feia a París i el seu entorn del domini reial capet.

Després d’aquesta visita, vam disposar d’una estona que ens va permetre veure “la font chaude”, reconstruïda sobre les restes d’una font romana, l’aigua de la qual brolla a 60º, i les restes de la muralla romana.

Tot seguit, ens vam dirigir cap a Saint-Paul-lès-Dax, interessant església romànica de la qual únicament es conserva original la capçalera, dotada d’arcuacions cegues sostingudes per columnes de marbre dels Pirineus, moltes d’elles amb capitells també esculpits en marbre. Aquests elements marmoris, juntament amb els cinc relleus que es troben incrustats sobre les arcades, esdevenen un fidel testimoni del passat antic romanitzat del territori que gaudí d’una preuada producció d’escultura en marbre (tallers aquitans…). No hi ha dubte del seu ús, per altra part, com a element de prestigi. Uns cops es reaprofitaven elements antics; d’altres, tallers florents feien noves produccions. Podem dir que ens trobem davant un taller que domina aquesta tècnica del marbre i que mostra vincles clars amb el món llenguadocià, especialment amb els escultors de Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc, l’activitat del qual cal situar dins la primera meitat del segle xii. Iconogràficament, els relleus resulten força interessants: en un hi ha representat un Sant Sopar; en l’altre, una Crucifixió; en un altre, la visita al Sant Sepulcre per les santes dones, per refer-se a la Resurrecció. Una esplèndida representació que s’ha associat al drama de la Visitatio sepulchri, tot comparant-la amb la del timpà de Sant Just de Segòvia (Julio I. González). 

Sainte-Croix d’Oloron

Després d’un merescut repòs, dimecres 4 d’abril sortírem vers Oloron-Sainte-Marie. Del temple de Sainte-Marie, també transformat en època gòtica, tot i que en diverses fases, el primer que cal destacar és la portada romànica de la façana occidental, aixoplugada sota un porxo que s’integra en una gran torre que mostra clars signes de defensa com tot el temple i que podem posar en paral·lel amb l’existent a Sant Bertran de Comenge. Es tracta d’una portada, restaurada al segle xix, que mostra una doble obertura i un gran timpà que n’aixopluga sengles de més petits que es corresponen amb la doble obertura determinada per un mainell. Cal dir que tot el conjunt de la portada està reblert d’escultura que, estilísticament, se sol situar dins la primera meitat del segle xii. Quant a la seva execució, s’hi distingeixen dues mans ben diferenciades. Una es faria càrrec de l’escultura del timpà, del mainell i dels quatre capitells dels muntants, distingida una altra vegada per l’ús del marbre pirinenc, material que també es mostra en les columnes de forma semblant a Dax. Al centre del timpà podem contemplar un Davallament i als timpans més petits, delimitats per un bordó salomònic, hi ha un Pantocràtor flanquejat heràldicament per dos lleons que evoquen el Daniel entre els lleons dels sarcòfags paleocristians, al de l’esquerra, mentre que en el de la dreta hi ha representat, possiblement, Alexandre pujat al cel per dos grius que semblen haver-se substituït per lleons alats. L’altre mestre, dit Mestre de Santa Maria, es considera més interessant. El seu estil es veu reflectit en les dues arquivoltes amb els vells apocalíptics i els treballs dels mesos i en els grups escultòrics dels arrencaments, el monstre engolidor i un possible Constantí o cavaller vencent l’enemic, tal com Crozet el va estudiar en les seves variants i posibles interpretacions. Quan penetrem a l’interior, crida l’atenció el decalatge cronològic, tot i així la capçalera segueix el model de Baiona, com ja hem explicat, essent segurament la part més antiga, mentre que les naus sembla que es renovaren  posteriorment.

Ens faltava, encara, una altra visita matinal, la de l’església de Sainte-Croix d’Oloron. Nascuda quan fou fundada la vila pels vescomtes de Bearn, s’ha proposat endegada vers 1080. Avui destaca en ella l’obra mantinguda del segle xii, la volta nervada del creuer, en la línia de les navarreses d’Eunate i Torres del Río, de clara influència hispanomoresca (cúpules de la mesquita de Còrdova del segle x) i l’escultura dels capitells de la zona absidal i presbiteral que s’ha relacionat amb la de Santa Maria. Cal recordar que l’impuls constructiu d’aquest temple coincidí amb l’època que la vila vescomtal rivalitzava amb la de Santa Maria, que era la vila episcopal, hereva de l’antiga Illuro, reflorida al llarg del segle xii.

Morlaàs

Després de dinar, visitàrem l’església de Sainte-Foy de Morlaàs. Sembla que, com en el cas de l’anterior, s’inicià la seva construcció a finals del segle xi (1080) i es creu promoguda també pels vescomtes de Bearn (Centula V). Cal recordar que, després de la destrucció de Lescar, al segle ix, Morlaàs esdevingué capital i residència dels vescomtes bearnesos al llarg dels segles x-xii. De l’edifici, roman com a element més significatiu del romànic la portada occidental; de la resta de l’edifici, es mantenen romànics els tres absis i, segons Lacoste, els murs laterals de les naus, mentre que la resta fou reedificada al llarg dels segles del gòtic. Unes reformes a les quals cal sumar les dutes a terme al segle xix. En tot cas, el primitiu edifici del segle xi, de planta basilical, transsepte i tres absis, fou reformat a partir de les primeres dècades del xii, primer a la zona absidal, on s’hi incorporà ja escultura que s’ha relacionat amb Jaca i Loarre (Lacoste). Tot seguit es reformà la part occidental amb l’afegiment d’una gran portada; un bell exemple de portada del camí compostel·là, àmpliament restaurada per Viollet-le-Duc (1857-1903). Per exemple, el Pantòcrator i símbols evangèlics del timpà es feren totalment nous de la mà del famós escultor Geoffroy Dechaume que intervingué en altres escultures dels muntants i les arquivoltes. El que restava del timpà original es troba exposat actualment dins del temple. La restauració, i podem dir quasi renovació total escultòrica, durà força temps, fins ben endegat el segle xx, intervenint‑hi encara el fill de l’escultor, Adolph-Geoffroy. Això dificulta el seu estudi estilístic i iconogràfic; malgrat haver-se renovat la major part de l’escultura, sembla que fou respectada la iconografia original. El que resulta evident és la dependència total del portal del de Santa Maria d’Oloron. La conjunció d’elements ornamentals llenguadocians i d’altres propis de la zona oest mateixa, segons Lacoste, són els trets distintius que li atorguen originalitat a la portada.

Arribats a Pau, encara poguérem passejar una mica; massa tard per visitar el castell, ja tancat, vam contemplar una part del seu magnífic jardí, molt ben cuidat: herbes remeieres i flors de tots colors, i una bona vista de la ciutat.

Dijous 5 d’abril, últim dia del viatge, amb un lleuger plugim i acompanyats de les nostres maletes, pujàrem a l’autocar camí de Sant Bertran de Comenge. Existent la catedral al segle xi (vestigis de parament de petit carreuat ho ratifiquen), d’una nau, féu falta esperar a la segona meitat del segle xii perquè s’emprenguessin importants reformes, que ja mostraven un millor aparell de majors dimensions. Es construí, fonamentalment, ara la gran torre façana, clarament defensiva, presidida per un portal ––reformada el 1888––, amb una iconografia de clar signe marià. El timpà el presideix una Epifania, sota de la qual decora la llinda un apostolat. Es tracta d’una Epifania singular, ja que la presideix un bisbe que s’ha identificat amb Sant Bertran, considerat aquí successor dels apòstols. Alguns capitells són de signe moral, cas del de l’esquerra amb el càstig de l’avar. El seu estil s’ha apropat al dels capitells del claustre de Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc, mentre que l’escultura del timpà i la llinda s’han vist més propers al portal de Miègeville. Tret del vestíbul, de la catedral romànica resta únicament una part del claustre. Val a dir que aquest claustre és el resultat de diverses campanyes; així hom situa la galeria occidental cap a la fi del segle xii, apropant el seu estil al de la Daurada de Tolosa, àdhuc la resolució de pilars amb figures adossades que recorden millor la porta de la sala capitular del claustre catedralici de Saint-Étienne de la mateixa ciutat. Les galeries sud i oest, en canvi, se situen al segle xiii, quan, segurament, es faria també la sala capitular, de la qual resten vestigis del portal i una de les finestres. Finalment, la galeria nord es renovà ja avançat el gòtic. Cal destacar que, un cop secularitzat el capítol, el claustre esdevingué, com en altres exemples de catedrals, un cementiri d’enterraments il·lustres o de membres de la pròpia comunitat. Com a obra medieval, a més de les capes amb brodats anglesos, dos tapissos d’una sèrie dedicada a la Verge, flamencs, entre altres peces del tresor com els reliquiaris, destaca per sobre de totes les obres, el sepulcre d’alabastre d’Hug de Castillon (bisbe entre 1336-1352), adscrit estilísticament al taller del Mestre de Rieux. El sepulcre se situa en una de les capelles laterals, entre contraforts, del temple gòtic, d’una nau, que substituí el romànic. Resulta valuós també el seu cor perfectament conservat, ja renaixentista, i el magnífic orgue.

El poble, petit, té encara un regust medieval. Una mica més enllà, al peu del penyal, trobem Sant Just de Valcabrère, al costat d’un jaciment romà que presenta moltes incògnites. No apareix cap referència de l’església fins al segle xii, al Llibre dels miracles de Sant Bertran d’Oderic Vital, en què s’esmenta la “basilica sancti Iusti”. Els orígens, encara incerts, ens situen davant d’un centre cementirial antic on s’hi erigiria després un cementiri cristià i una església que s’ubicaria en un barri suburbà de l’antiga ciutat de Lugdunum Columbarium. Les restes de marbres, fragments de sarcòfags i inscripcions en els murs, en alguns casos amb motius escultòrics, corroboren el que diem i el fet de la seva reutilització com a elements de prestigi. Del temple només vam poder veure el que més destaca, el portal principal, ubicat al segon tram de la nau de la cara nord. Es considera obra d’un taller local, adscrit al 1200. Crida l’atenció primerament el timpà, tan singular, amb el Pantocràtor i els quatre evangelistes flanquejant-lo i dos àngels turiferaris (solament tenim un paral·lel en el pilar del claustre de Sant Bertran). També resulten del màxim interès les quatre estàtues-columna dels muntants, que no són apòstols. Han estat identificats arran de la descoberta de l’acta de consagració de l’altar en el 1200, amb els sants patrons Just i Pastor. Cal recordar per aquesta singularitat que les estàtues-columna apareixen per primer cop al nord de França i que les que existiren al portal de la sala capitular de la catedral de Saint-Étienne de Tolosa de Llenguadoc són considerades com el preludi.

De nou a l’autocar, emprenguérem el retorn. Boira, amenaça de pluja... i una forta calamarsada que ens esperava poc després de travessar Lleida. Després d’una breu parada a l’àrea de Montblanc, novament en ruta i pensant on serà el viatge del curs vinent, arribàrem a Barcelona. 

Catedral de Baiona

Al claustre de la catedral de Baiona

Catedral de Baiona

Oloron Sainte-Marie

Morlaàs

Sant Bertran de Comenge

Sant Bertran de Comenge