dilluns, 22 de desembre del 2014

[24-11-2014] - Conferència «Fer visible l’invisible: matèria i tècnica de la pintura sobre taula romànica catalana», a càrrec de la Sra. Judith Verdaguer

El passat dilluns, 24 de novembre de 2014, a les 19:00 hores va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Fer visible l’invisible: matèria i tècnica de la pintura sobre taula romànica catalana», a càrrec de la Sra. Judith Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic.

   La sessió va presentar els resultats de les últimes investigacions entorn la tècnica pictòrica a l’època medieval. L’exposició “Pintar fa mil anys” és la materialització museogràfica de les últimes recerces sobre la pràctica pictòrica en els segles medievals. Aquestes van presentar-se al I Simposi Magistri Cataloniae “Artista anònim, artista amb signatura: Identitat, estatus i rol de l’artista en l’art medieval”, celebrat pel projecte d’investigació Magistri Cataloniae (UAB) i en el qual el MEV va col·laborar. Segons la Sra. Judith Verdaguer, conèixer la pràctica pictòrica és fonamental per poder entendre la gènesi de la pintura medieval. Va iniciar la conferència fent un breu recorregut historiogràfic sobre la tècnica pictòrica dels períodes medievals, destacant els estudis al voltant de la pintura sobre taula noruega com els pioners. Segons la conferenciant, aquest congrès ha sigut de vital importància per fer avançar el coneixement sobre la tècnica pictòrica en època medieval. 

   Les investigacions han permès conèixer més a fons la tècnica d’algunes de les obres més importants de la pintura romànica catalana:

  • Baldaquí de Ribes (primer quart del segle XII)
  • Frontal de Sant Vicenç d’Espinelves (c. 1187)
  • Frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò (primer quart del segle XII)
  • Altar de Santa Maria de Lluçà (segon quart del segle XIII)
  
   A partir de les dades textuals, proporcionades pels tractats de Teòfil i Cennino Cennini dels segles XII i XV, i de les tècniques de conservació i restauració més avançades, es va explicar la manera de fer dels pintors medievals. Pel que fa a la preparació de la fusta, aquesta es caracteritzava per l’aplicació de dues capes de guix (gesso grosso i gesso sottile). El següent pas era fer un dibuix preliminar. El frontal de Puigbò, gràcies a la refrectografia infrarroja, ha deixat al descobert l’ús per part del pintor del carbonat i la tinta negra, una tècnica de la qual parla Cennino Cennini en la seva obra Il Libro dell’Arte. Un cop estava preparada la fusta es procedia a pintar. Els pigments sorgien de minerals naturals (lapislàtzuli, cinabri, blanc de plom, carbó…). Era una pintura que explotava al màxim els recursos de la natura. La varietat de colors s’obtenia per mitjà de la barreja de colorants orgànics provinents del murex, quermes o l’indi i s'aplicaven en la il·luminació de manuscrits i en el tenyit dels teixits dels més alts dignataris. Els aglutinants eren l’ou i les coles de restes d’animals, per exemple, en el Baldaquí de Ribes s’han descobert residus d’oli de llinosa en la mandorla de Crist. La conferència va finalitzar amb un dels aspectes de la pintura que es de vital importància en aquest període: el daurat. El seu caràcter com a símbol de la llum divina i el seu alt preu el convertia en un color molt preuat. Això feia que el seu ús no sigués habitual i es reservava a les zones més importants de la peça. 

Per a més informació: Museu Episcopal de Vic


dilluns, 15 de desembre del 2014

[15-11-2014] - Sortida «El rastre monumental dels hospitals medievals catalans: L'Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls a l'Alt Penedès»

El passat dissabte, 15 de novembre de 2014, va tenir lloc la sortida «Visita de l’Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès». Les explicacions de la sortida van anar a càrrec de la Dra. Francesca Español.

   L’hospital de Cervelló es troba situat a la localitat d’Olesa de Bonesvalls, però allunyat del casc urbà. La seva fundació va tenir lloc el el 1262 per Guillem II de Cervelló a través del seu testament. En el document, el membre del llinatge Cervelló deixava constància de la voluntat d’aixecar un hospital. Es tractava d’un hospital de camí, és a dir, que tenia com a funció atendre pobres, pelegrins i viatgers de camí. L’hospital va estar sota el control del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. L’estada del del rei Pere II el Gran amb motiu d’unes febres al voltant de 1285 és un argument per defensar l’estat avançat de la seva construcció. Durant el primer terç del segle XIV, la seva administració va canviar de mans i va recaure en la figura del bisbe de Barcelona.

   Pel que fa a la seva arquitectura, es tracta d’un monument amb un clar caràcter gòtic, des de la seva tipologia fins a la seva concepció estructural. El conjunt està format per un gran recinte amurallat que li otorga un aspecte militar. L’edifici hospitalari té en un dels seus costats una torre de defensa que es troba a cavall entre el romànic i el gòtic. La seva estructura interior es caracteritza per una altura de dos pisos coberts amb arcs diafragmàtics apuntats. En relació al seu aspecte exterior, la façana principal presenta un carreu regular i una inscripció sobre el portal. La presència de diferents períodes cronològics també es delata en la capella dedicada a Santa Maria de l’Anunciació. 

   Ja en època moderna s’inicien una sèrie de reformes que portaran l’enderrocament de l’absis. Amb l’esclat de la Guerra Civil les destruccions aniran en augment. No serà fins el 1953 quan l’edifici recuperi part de la seva estructura originària amb la restauració duta a terme per l’arquitecte Puig i Boada. 

Fonts: www.cataloniasacra.cat i Catalunya Romànica.








dissabte, 22 de novembre del 2014

[10-11-2014] - Conferència «Els hospitals medievals a la Corona d’Aragó: entre la cura del cos i la cura de l’ànima» a càrrec de la Dra. Francesca Español

Jehan Henry, Livre de la vie active des religieuses de l'Hôtel-Dieu de
Paris
, fol. 77, c. 1482. Musée de l'assistance publique (Paris). 
El passat dilluns, 10 de novembre de 2014, a les 19.00 hores va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Els hospitals medievals a la Corona d’Aragó: entre la cura del cos i la cura de l’ànima» a càrrec de la Dra. Francesca Español. Malgrat les dificultats que comportava tractar el món dels hospitals medievals en el seu conjunt, la Dra. Español va fer una bona síntesi d’aquest. 

   La institució no només contemplava el caràcter d’assistència i cura dels malalts en termes físics, sinó que el fet religiós era igual d’important i tenia un paper cabdal en la seva pròpia naturalesa i funcionament. No s’ha d’oblidar que els models de comportament de la societat medieval es regien per màrtirs, sants o santes, figures que han portat a terme l’exercici més rigurós de caritat: el sacrifici de la seva pròpia vida per la seva fe. Per tant, l’acció hospitalaria responia, per diferents causes, a exercitar una virtut: la caritat. Hi havia una correlació entre les especificitats mèdiques que la institució exercia i la titularitat devocional a la que s’adscrivia l’edifici. El sant o santa titular de l’hospital responia al grau d’ especialitats mèdiques que aquest cobria. Es tractava d’associar la biografia del màrtir a les funcions concretes de certs espais. Per exemple, Santa Llúcia, d’acord amb l’altíssim nivell de violència i agressivitat del seu martiri esdevé la titular d’hospitals que assisteixen a malalts amb enfermetats de molta gravetat. Segons la seva situació geogràfica, els hospitals es dividien en hospitals urbans (generals), hospitals suburbans (leprosos) i hospitals de camí (pelegrins i viatgers de camí). Els urbans estaven formats per set llits. Un dels primers hospitals generals a nivell mundial va ser el de la Santa Creu de Barcelona, fundat el 1401 en presència del rei Martí l’Humà. La institució va dotar-se d’un gran aixovar litúrgic en el que les relíquies tenien un paper fonamental. També es va dotar de grans retaules dels pintors més vanguardistes del moment, igual a com es fa a l’Hôtel-Dieu de Beaune amb l’encàrrec que el fundador fa al pintor flamenc Roger van der Weyden. També es van remarcar les diferències que hi havien entre els diversos tipus d’hospitals. Mentre que un hospital general acollia a malalts molt greus, altres com el d’Olesa de Bonesvalls es limitava a acollir pelegrins o viatgers però no malalts greus. La tipologia de la seva planta respon a la influència del món cistercenc. La complexitat de la seva tipologia sorgeix en l’àmbit monacal, en els monestirs de l’orde del Cister. En un espai adjacent al monestir s’erigia un petit complex monacal habilitat pels monjos malalts.

   Els estaments socials tenien un paper fonamental en l’erecció i manteniment dels edificis. Durant  la Baixa Edat Mitjana, el benefici que obtenien els mercaders fruit de la seva activitat comercial era mal vista per part de l’Església. Davant d’això, els alts estaments de la societat veien en la fundació d’hospitals un instrument de practicar la caritat i, com a conseqüència, obtenir el poder de la salvació de manera més ràpida, i netejant així els pecats que l’Església veia en els seus negocis i les seves actituds. Moltes famílies exhibien el seu caràcter de promotors en la presència del seu enterrament en la façana de l’hospital. Així, mentre la família Cervelló és la fundadora de l’Hospital d’Olesa de les Bonvesvalls, Berenguer de Castelltort, mercader i ciutadà de Barcelona, ho és de l’hospital que porta el seu nom a finals del segle XIV. Un altre mercader, Jaume Marçal, ric comerciant de draps, va deixar per escrit el 1339 a través del seu testament l’ordre  que es fundés un hospital que assistís als pobres.

   La conferència va finalitzar amb els programes iconogràfics de les portades, els quals presenten uns repertoris figuratius i narratius que aludeixen a la pròpia funcionalitat i naturalesa de la institució que els acull. Pel que fa a la decoració pictòrica dels interiors, la Dra. Español va il·lustrar  com eren els programes iconogràfics pictòrics a través de l’exemple de les pintures murals del Castell dels Calatraus d’Alcanyís. 

La Dra. Francesca Español presentant el tema de la conferència. 
Públic assistent. 

dijous, 6 de novembre del 2014

[2014-10-29] - Presentació del llibre «Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat» a càrrec de Mn. Josep Maria Mauri, el Sr. Joan Planes, el Sr. Albert Villaró, la Dra. Francesca Español, el Sr. Pere Rovira i la Dra. Montserrat Pagès

El passat dimecres 29 d’octubre de 2014 va tenir lloc a la sala Santa Maria de Taüll del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’acte de presentació del llibre «Sant Vicenç d’Estamariu. Tresor retrobat». L’acte va posar de relleu tot el procés de descobriment i revalorització del que va ser objecte l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, especialment de les seves pintures murals. L’inici de l’acte va estar presidit per Mn. Josep Maria Mauri, representant del Copríncep Episcopal d’Andorra,  qui va ressaltar la importància del caràcter espiritual de les pintures d’acord amb el context històric, cultural i religiós en que van ser creades. El discurs va apelar als sentiments que desprénen els colors del romànic i el valor que té contemplar aquestes obres en el lloc pel qual van ser creades. També va posar en valor el patrocini del projecte gràcies al conveni entre La Caixa i la Generalitat de Catalunya. La següent intervenció va anar a càrrec del Sr. Albert Villaró, coordinador de la publicació, qui va explicar el gran esforç del camí que va seguir el projecte de recuperació del monument des del 14 de març de 1994. Aquesta va ser la data que va endegar el monumental procés de recuperació d’un tresor que es trobava amagat sota un gran folre de runes. Tot va començar amb l’aparició de l’ull de Santa Àgueda que sobresortia de la gran capa de calç des d’un lateral de l’absis. A mesura que anaven vençent les diverses trabes administratives, legals i polítiques també anaven retirant capes de calç per tal de fer aparèixer tot el conjunt pictòric mural que acompanyava a l’ull. La següent intervenció va anar a càrrec de la Dra. Francesca Español, presidenta d’Amics de l’Art Romànic. D’acord amb l’emotivitat que va acompanyar el procés segons van pronunciar els discursos precedents, la Dra. Español va destacar el gran valor que va tenir el fet que l’ Institut d’Estudis Catalans, durant la primera meitat del segle XX, reunís totes les pintures i les protegís en tant que monuments no només amb un valor religiós sinó també artístic. Segons les seves paraules: “L' important de tot això va ser la unió entre la societat civil i el patrimoni artístic”. 

   Després dels breus parlaments, el Sr. Pere Rovira, tècnic en pintura mural del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, va procedir a presentar de manera detallada el descobriment de les pintures i la seva posterior conservació-restauració. El criteri bàsic de conservació del projecte va ser el de seguir els principis de la conservació preventiva amb un objectiu clar: “aconseguir la immortalitat del monument”. La intervenció que va constituir el colofó de l’acte va anar a càrrec de la Dra. Montserrat Pagès, conservadora d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La intervenció va presentar els resultats de l’estudi entorn l’estil i la iconografia de les pintures murals. Segons la Dra. Pagès, la iconografia de les pintures presenta una gran creativitat basada en un discurs teològic molt elaborat. Aquesta singularitat es troba en el fris format per l’alternança entre rostres de màrtirs i animals simbòlics de l’absis. A partir de l’estudi de les inscripcions situades a sota de cada la Dra. Pagès va descobrir que s’amagaba un discurs de caràcter escatològic, en concret, un versicle del llibre de l’Apocalipsi. Pel que fa al seu estil, es caracteritza per la presència de dos estils: el del Mestre de Pedret, caracteritzat per mirades de gran intensitat, i la del Mestre d’Orcau, una deriva molt més expressionista i decorativista. En finalitzar l’acte es va oferir una copa de cava a tots els assistents. 
Intervenció de Mn. Josep Maria Mauri
Intervenció del Sr. Albert Villaró
Intervenció de la Dra. Francesca Español
Intervenció del Sr. Pere Rovira
Presentació de l'estudi de les pintures murals per part de la Dra. Montserrat Pagès
Públic assistent a l'acte

dijous, 30 d’octubre del 2014

[2014-10-27] - Concert de música trobadoresca a càrrec del Sr. Antoni Madueño

El passat dilluns 27 d'octubre de 2014 va tenir lloc a la Sala Nicolau d'Olwer de l'Institut d'Estudis Catalans (carrer del Carme 47, Barcelona) la sessió inaugural del curs 2014-2015. Aquest any va consistir en un concert de música trobadoresca amb el títol de  «El cor és un castell. Desfermant fragments del laberint poètic dels trobadors» a càrrec del musicòleg i intèrpret Antoni Madueño. El programa va ser interpretat amb l'acompanyament instrumental d'una cítola model Palacio de Gelmírez de Santiago de Compostela i una viola de roda model miniatura Cantigas de Santa Maria.

El repertori interpretat va ser el següent:

  • Reis glorios, verais lums e clartatz. GIRAUT DE BORNELH.
  • Phebi claro nondum orto iubare. ANÒNIM S. XI.
  • Invitatio amicae. ANONIM S. XI.
  • Bèla domna cara. ANÒNIM copiat després del s. XIII.
  • Quan lo rius de la fontana. JAUFRE RUDEL.
  • Kalenda maia. RAIMBAUT DE VAQUEIRAS.
  • Rassa, tan creis e monta e poia. BERTRAN DE BORN.
  • Vaiamos irmana, vaiamos dormir. FERNAND’ESQUIO.
  • Non puesc sofrir qu’a la dolor. GIRAUT DE BORNELH.
  • Ar me puesc ieu lauzar d’amor. PEIRE CARDENAL.
  • En greu pantais m’a tengut longament. AIMERIC DE PEGUILHAN.
  • Quantas sabedes amar, amigo. MARTIN CODAX.
  • Ondas do mar de Vigo. MARTIN CODAX.

Programa en pdf: Premeu aquí.
Per a més informació: clustrobar.com

diumenge, 27 de juliol del 2014

[21-07-2014] - Curs a la Universitat d’Estiu de La Seu d'Urgell «L’artista medieval (I)» organitzat per la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic –IEC

Entre el 21 i 25 de juliol de 2014 va tenir lloc dins el Curs Universitat d’Estiu a l’INS Joan Brudieu de la Seu d'Urgell, el curs «L’artista medieval (I)», organitzat conjuntament entre la Universitat de Lleida i Amics de l’Art Romànic –IEC.
El curs va tenir com a objectiu oferir una visió àmplia i actual sobre la figura de l’artista artesà durant els períodes romànic i gòtic (itinerància dels mestres, importància dels tallers urbans a mesura que avança l’edat mitjana) alhora que sobre els diversos nivells de producció que s’hi detecten: de les obres d’encàrrec a les manufactures seriades.  
Sota la coordinació de Francesca Español Bertran (Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona i presidenta d’Amics de l’Art Romànic) i Francesc Fité Llevot (Departament d’Història Social i Història de l’Art de la UdL) el programa oferia una varietat de temes que van ser impartides per un equip docent vingut de diferents universitats de l’àmbit peninsular.
El programa va ser el següent:
  • Gerardo Boto Varela (Universitat de Girona) : Art de tallar pedra i picapedrers en la construcció de les catedrals romàniques de la Tarragonina
  • Rafael Comez Ramos (Universitat de Sevilla) : Els artistes del rei Alfons X el Savi
  • Isabel Escandell Proust (Universitat de les Illes Balears) : Magister, illuminator, pictor. Miniaturistes en la Corona d’Aragó durant els segles del gòtic
  • Francesca Español Bertran (Universitat de Barcelona-AAR) : Producció seriada a l’art medieval entre el romànic i el gòtic
  • Immaculada Lorés i Otzet (UdL): L’artista pintor romànic i els seus models
  • Rosa Maria Martín Ros (Museu d’Arts Decoratives de Barcelona) : L’obra d’art tèxtil, producte del treball de diferents artistes
  • Montserrat Pagès Paretas (MNAC) : Visita a Sant Vicenç d’Estamariu: Les pintures romàniques de Sant Vicenç d’Estamariu i el seu context
  • Francesc Fité Llevot (UdL - AAR): Mestres d’obra de la Seu de Lleida durant els segles del gòtic
  • Alberto Velasco González (Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) : Artistes al servei del comte Pere II d’Urgell (1348-1408)
L’exposició teòrica sobre empreses artístiques i modalitats tècniques (arquitectura romànica i gòtica, materials prefabricats, pintura romànica i gòtica, miniatura, teixits) es van complementar amb un recorregut per la catedral de la Seu d’Urgell  a càrrec de Gerardo Boto Varela (Universitat de Girona); la visita comentada per la col·lecció romànica i gòtica  del Museu Diocesà de la Seu d’Urgell a càrrec de Joaquim Graupera  Graupera (Universitat de Barcelona - AAR); la visita al fons tèxtil de la reserva de l’esmentat museu a càrrec de Rosa Maria Martín Ros (Museu d’Arts Decoratives de Barcelona - AAR) i una visita a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu per gaudir in situ d’una de les darreres descobertes de la pintura romànica catalana a càrrec de Montserrat Pagès Paretas (MNAC).  També es va realitzar una sortida al Rosselló i el Conflent on es van visitar el monestir de Sant Miquel de Cuixà, el priorat de Serrrabona, l’església i el retaule de Cornellà i la portada de Vilafranca del Conflent , visites que van complementar la el curs des de la vessant pràctica i van ser realitzades per forma conjunta entre Francesca Español Bertran (Universitat de Barcelona) i Francesc Fité Llevot (UdL) tots dos membres també de la Junta d’AAR.

La conferència de Rafel Cómez
Francesca Español presentant a Imma Lorés
Montserrat Pagès davant les pintures d'Estamariu
Gerardo Boto durant la  visita a la catedral
Visitant la galeria absidial de la catedral de la Seu
Francesc Fité presentant a Rosa Maria Martin
Isabel Escandell
Alberto Velasco
Rosa Maria Martin comentant els teixits del Museu Diocesà de la Seu d'Urgell
Joaquim Graupera davant la col.lecció de pintura romànica del Museu Diocesà de la Seu d'Urgell


Visita a Serrabona
Francesc Fité explicant el claustre de Cuixà
Francesca Español explicant l'església de Cuixà
Francesca Español a Cornellà de Conflent
Professors i alumnes participants en el curs a Bascaran

dilluns, 9 de juny del 2014

[26-05-2014] – Presentació del llibre «Un Palais dans la ville: Le Palais des Rois de Majorque à Perpignan» a càrrec del Dr. Olivier Poisson, el Dr. Aymat Catafau, i el Dr. Olivier Passarius.

El passat dilluns 26 de maig de 2014, va tenir lloc la presentació del llibre «Un Palais dans la ville: Le Palais des Rois de Majorque à Perpignan» a càrrec de: Dr. Olivier Poisson, Conservador General del Patrimoni, Ministère de la Culture de France i president de l'Associació Cultural de Sant Miquel de Cuixà ; Dr. Aymat Catafau, professor de la Universitat de Perpinyà; Dr. Olivier Passarius, arqueòleg. Director del Pôle Archéologique Départamental. Consell General dels Pirineus Orientals.
Aquest llibre està dedicat a la història del Palau dels  Reis de Mallorca a Perpinyà,  l'evolució de la seva arquitectura i del seu lloc en el desenvolupament de la ciutat en l'Edat Mitjana.
Construïda sobre el turó del “Puig del Rei” a partir dels anys 1270, el Palau dels Reis de Mallorca és una fita important en l'evolució de l'arquitectura palatina a Europa Occidental. Aquesta residència va ser construïda a les afores de la ciutat de Perpinyà per donar cabuda a la cort del jove regne de Mallorca. La seva construcció es va convertir en el laboratori d'una arquitectura principesca mundial a la fi del segle XIII.  Malgrat que aquest palau ha restat oblidat durant segles absorbit per la ciutadella militar,  ha tornat des de fa seixanta anys al cor de la històrica ciutat de Perpinyà . El seu mestre de cases Pau Ramon Pons Descoyl, molt actiu a Perpinyà i les Illes Balears, va idear un palau pla, molt pràctic i innovador per la seva època, gairebé una forma quadrada de 60 metres a cada banda. Està organitzat en dos espais completament diferents: l'espai públic al voltant del pati gran i l'espai privat destinat a contenir les estances reials. El conjunt públic està dominat per dos grans espais: la capella, en una posició central i prop del model de la Sainte-Chapelle de París, presenta dos santuaris sobreposats. El segon dels espais dominants és la "gran sala", la seu del poder polític on hi tenia cabuda la sala del tron i la Cancelleria. Els elegants pòrtics i galeries que alleugen les façanes principals s'oposa a l'austeritat de la coberta exterior coronada solament amb merlets. Malgrat que una part del palau  està construïda amb maó i graveta unida amb morter, amb un acabat emblanquinat i pintat, moltes parts (portes, finestres, galeries, escales, torres principals) estan obrades amb pedra de marbre vermell de Villefranche-de-Conflent i de blanc i blau de Ceret.
Aquest  llibre que es va presentar conté les actes del simposi internacional "Un palau a la ciutat", celebrat a Perpinyà, el maig de 2011, 700 anys després de la mort de Jaume II de Mallorca i l'accés al tron de Sanç I. Inclou comunicacions de quaranta estudiosos (historiadors, historiadors de l'art, arqueòlegs, arquitectes, geòlegs) i per tant, vol contribuir al redescobriment d'aquest monument emblemàtic de Rosselló.  L’obra, que es presenta en dos volums, s’ofereix a un preu especial pels Amics de l’Art Romànic. El primer volum està dedicat al palau, des de la seva construcció en la segona meitat del segle XIII fins a la seva rehabilitació a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, data en que es va obrir al públic pel Consell General dels Pirineus Orientals.  El segon volum ofereix una nova mirada a la ciutat de Perpinyà, la capital del nou regne, que després s'adorna amb notables monuments religiosos i públics. Aquest dinamisme econòmic i cultural sense precedents recolza l'efímer regne de Mallorca, associat a la ment d'aquest rossellonesos.

L’obra, que es presenta en dos volums, s’ofereix a un preu especial pels Amics de l’Art Romànic



diumenge, 25 de maig del 2014

[18-05-2014] – Sortida «Monuments medievals de la Catalunya Nova: Visita de l'antiga canònica d'Escornalbou i de la cartoixa d’Scala Dei al Priorat»

El passat diumenge, 18 de maig de 2014, va tenir lloc la sortida  als «Monuments medievals de la Catalunya Nova: Visita de l'antiga canònica d'Escornalbou i de la cartoixa d’Scala Dei al Priorat».
La primera vista del matí va ser a l’antiga canònica d’Escornalbou a càrrec de Maria del Mar Valls Fusté. Es tracta d’una antiga canònica adjunta al castell d'Escornalbou situada a l’actual municipi de Riudecanyes al límit amb els de Vilanova d'Escornalbou i l'Argentera (Baix Camp). El conjunt està ubicat al contrafort oriental de la serra de l'Argentera, en un replà enlairat al peu del turó de Santa Bàrbara (del nom de l'ermita que el corona actualment). El castell fou construït sobre les restes d'una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Saloquia ("Guaita"). Aquesta fortalesa situada a l'extrem del territori musulmà de Siurana, va dependre del seu Valí. Després de l'expulsió dels sarraïns, la regió va passar a dependre del terme de Siurana, regit per carta de 1153 i fou donada en franc alou a Arbert de Castellvell, amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l'església de Tarragona. L'església fou consagrada el 1240. El 1574 ja sols hi restava un canonge i l'arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta l'oferí als franciscans i les rendes de la baronia a la universitat de Tarragona. Els franciscans recol·lectes el van ocupar entre 1580 i el 1686, any en el els franciscans observants hi fundaren un seminari per a les missions americanes. El 25 de juliol de 1835, després de la crema de convents a Reus, els franciscans van abandonar Escornalbou on ja no varen tornar en produir-se la desamortització de Mendizábal (1835). Després fou ocupat per forces lliberals i carlines. En aquest indret, l'industrial reusenc Macià Vila (Sisos), íntim amic del General Prim, hi va muntar una fàbrica de batre moneda falsa de peces de sis rals, la qual cosa ha provocat posteriorment diverses llegendes de tresors amagats per l'indret i altres històries. Finalment, fou comprat vers el 1910 per Eduard Toda que en va iniciar la seva reconstrucció que va durar fins al 1924. El 1926 el va cedir al Bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. El 1979 els Llopis els van vendre al Banc Urquijo del qual va passar a la Generalitat i la diputació provincial que en són les actuals propietàries al 50%.

Després de dinar, per la tarda es va visitar les restes de la Cartoixa d’Escaladei al terme municipal de la Morera de Montsant. Les explicacions van anar a càrrec de Carles Brull, arquitecte-director del Pla rector. La història d'Escaladei s'inicia el 1163 quan el rei Alfons I el Cast va decidir fundar un monestir cartoixà en terres cedides per Arbert de Castellvell.[2] Els primers monjos provinents de Provença, comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, es van establir, en primer lloc, a l'antic eremitori de Santa Maria de Poboleda,[3] fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu. Durant el segle XIII i la primera meitat del XIV, es construí l'església, el claustre amb dotze cel·les, el refectori. La conreria fou bastida a uns 2 km del monestir i era, l'habitatge annex al monestir des d'on es dirigia el conreu dels camps. Hi havia allí la casa procura, que administrava els afers, no solament de la cartoixa, sinó de tota la zona del Priorat.
Vers el 1333 s'acabà el segon claustre amb 12 cel·les més, costejat per l'infant Joan d'Aragó i d'Anjou, arquebisbe de Toledo i després de Tarragona, que sembla que fou entre 1324 i 1327 monjo d'Escaladei. El 1403 Berenguer Gallard, de Lleida, féu edificar un tercer claustre amb 6 cel·les i la cartoixa assolí el nombre màxim de 30 monjos i 15 llecs. Durant set segles, la cartoixa va travessar èpoques de gran esplendor i reformes fins el Decret de Desamortització de Mendizábal, de 1835, en que els monjos es veieren obligats a abandonar el monestir privats per decret de les seves terres. En només dos anys la cartoixa, amb les seves cel·les, claustres, l'església i l'hostatgeria restà convertida en un munt de ruïnes pel saqueig d'uns pagesos cansats de haver estat sotmesos a vassallatge, de pagar delmes i de submissió. La seva famosa biblioteca (la Bibli Sacra, regalada per Joan d'Aragó, és actualment al seminari de Tarragona. Una bona part dels documents són a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid.
El 1990 els seus propietaris, la família de viticultors Peyra, la van donar a la Generalitat, la qual va endegar un pla de rehabilitació i consolidació de les restes. El cenobi, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, fou el primer de l'orde de Sant Bru a la península Ibèrica.

A part de les restes arqueològiques vàrem poder visitar el claustre petit, el refetor i la sala capitular restaurats fa poc i  una cel·la, que s’ha reconstruït minuciosament per tal de fer-nos una idea de l’element clau de totes les cartoixes.
Per veure els videos sobre les recents troballes i la reconstrucció del claustre: http://www.mhcat.cat/monuments/cartoixa_d_escaladei 

dimarts, 13 de maig del 2014

[28-04-2014] - Conferència «La portalada de Ripoll i els seus instruments musicals» a càrrec del Sr. Antoni Madueño

El passat dilluns, 28 d'abril de 2014, a les 19.00 hores va tenir lloc la conferència del cicle El romànic a l’abast: «La portalada de Ripoll i els seus instruments musicals» a càrrec del Sr. Antoni Madueño, musicòleg. El conferenciant ha començat exposant quines són les fonts per al coneixement dels instruments medievals: l'arqueologia (els exemplars que s'han conservat, pocs i en estat fragmentari), la iconografia, les fonts documentals i, amb una certa cautela, la informació que ens proporcionen els actuals instruments folklòrics. Centrant-se en la portalada de Ripoll, ha analitzat els diferents indrets i escenes on apareixen els instruments, concretament als Ancians de l'Apocalipsi, el rei David i els músics, Nabucodonosor i els músics, els músics acompanyant l'Arca de l'Aliança i un pastor tocant el corn del calendari. Amb relació als instruments representats, s'hi reconeix la flauta de Pan, la rota (mig arpa, mig salteri), l'arpa, la fídula o viola, la giga, la campana i el corn.