Nadala 2012

[19-11-2012] – Presentació de les actes del congrés «El campanar de la Seu Vella i els campanars gòtics a la Corona d'Aragó» a càrrec Joan Ramon González Pérez, president d’"Amics de la Seu Vella de Lleida".

El 19 de novembre de 2012, Joan Ramon González Pérez, president de l'associació "Amics de la Seu Vella de Lleida", ha dut a terme una conferència dedicada a la presentació del darrer número de la publicació Seu Vella, on es recullen les actes del congrés que l'any 2001 es va realitzar sota el títol "El campanar de la Seu Vella i els campanars gòtics a la Corona d'Aragó". Aquesta circumstància li ha permès parlar sobre l'entitat que presideix i publica la revista, una associació molt activa que desenvolupa un gran nombre d'activitats de tipus diversos (culturals, lúdiques...) i que enguany ha celebrat quaranta anys d'existència. El conferenciant ha glossat els elements més significatius de la història del monument que els representa (la Seu Vella de Lleida i, en un sentit més ampli, el conjunt monumental del turó) tot destacant la important significació que té, tant des d'un punt de vista històric com sentimental, per als habitants de la ciutat. Ha repassat els moments històrics més destacats, centrant-se especialment en el campanar, objecte del congrés, i a continuació ha fet menció d'alguns dels treballs inclosos en el llibre.

[17-11-2012]- Visita comentada a Sant Pau del Camp, antic monestir benedictí de Barcelona

El passat dissabte 17 de novembre de 2012 es va realitzar una visita comentada a Sant Pau del Camp (Barcelona) dirigida pel Dr. Francesc Fité. Agraïm a la Dra. Josefina Mutgé i al Sr. Jordi-Xavier Romero les seves atencions.

Sant Pau del Camp és el millor conjunt romànic dels conservats a Barcelona i un centre històric de relleu per haver estat el lloc de sepultura del comte Guifré II de Barcelona, motiu pel qual se’l considera el fundador a l’entorn dels anys 887-911. La manca de dades anteriors, no permet confirmar si va existir en aquest mateix indret un temple, del qual procedirien els dos capitells de marbre de la façana de ponent i almenys una de les dues impostes que fan de sosteniment a l’arcada del portal d’entrada que es daten dins del segle vii. També podrien correspondre a una data reculada les restes d’un absis, descobertes prop de la capçalera actual.

L’església actual, d’estil romànic, és posterior, es data al segle xii, i es creu edificat dins de la definida com a segona etapa del cenobi, a partir del 1117, any que proporciona una altra lauda sepulcral pertanyent als Bell-lloc, grans benefactors de l’abadia. En tot cas es tracta d’un edifici que s’adscriu plenament dins del segon romànic per les seves característiques formals, tot i que la planta correspon a una tipologia, esdevinguda ja tradicional, que ens apareix per primer cop a Sant Jaume de Frontanyà, als anys seixanta del segle xi, que s’aplicà preferentment a priorats i petites abadies, consistent en una nau i un transsepte amb creuer i torre llanterna i triple absis. El fet que mostri una façana que recorda la de ponent de la catedral de la Seu d’Urgell, amb arcuacions llombardes, també presents al coronament dels murs de la nau, ha portat a considerar l’edifici dins del segon romànic, malgrat haver qui el situa en el segle xiii, al que sembla correspondre sense massa dubtes el portal d’entrada presidit per un timpà amb una Traditio legis en què apareixen flanquejant Crist els prínceps dels apòstols Pere i Pau. Per sobre es mostra, no obstant, el Tetramorf, flanquejant la Dextera Dei. Cal advertir la raresa de la llinda, on consten els possibles promotors de l’edifici actual Geribert Guitart i la seva esposa Rotlandis deixant set morabetins per l’obra, que s’ha possibilitat del segle x i reaprofitada en època romànica.

L’església, que repeteix la decoració d’arcuacions als murs de la nau, a nivell d’impostes, ofereix una gran espacialitat, molt harmoniosa, que recorda la de Sant Pere de Casserres. Espai harmoniós que endemés gaudeix d’una perfecta sonoritat, idònia per a les celebracions dels oficis divins i la litúrgia pròpia de la comunitat benedictina que hi residia. Quant a decoració escultòrica, és inexistent, raó per la qual hom parla d’un edifici auster, més ornamentat a l’exterior, en el portal de ponent, en la façana, i en l’absis principal, on s’hi mostren mènsules, d’una mà diferent a l’escultura del portal. Per finalitzar, direm que la manca de torre campanar, féu que es projectés una espadanya, coronant el cimbori, molt prominent, el que dóna un perfil peculiar que recorda la torre de la catedral de la Seu d’Urgell, també coronada amb una espadanya.

El segon element important del conjunt d’edificacions monàstiques és el claustre, del qual sempre han cridat l’atenció les arcades polilobulades de les galeries. Malauradament no tenim ni una sola dada documental sobre la seva construcció, tot i que s’adscriu, per l’estil dels seus capitells, al segle xiii. De fet, els capitells, constitueixen l’atractiu principal d’aquest petit claustre de setze arcades i quaranta set capitells que la Dra. Español ha relacionat amb un taller de nissaga llenguadociana sorgit a l’entorn de Sant Miquel de Camarasa i Sant Martí Sarroca, les connexions del qual es veuen també al portal romànic de la catedral de Barcelona i en els capitells de les galeries que perviuen de l’antic palau episcopal romànic.

La majoria de capitells i impostes mostren temes de caràcter ornamental fitomòrfic, zoomòrfic o geomètric. Entre els de temàtica vegetal destaquen els d’entrellaços, abundosos a la galeria est, i els capitells de tipus corinti, molt presents a la galeria de ponent, mentre que els temes zoomòrfics els veiem més a la galeria nord i a la meridional, on hi apareixen els dos únics de caràcter figuratiu, un amb el tema d’Adam i Eva i la luxúria i l’altre amb una escena de guerra i la rara representació d’un sagitari. Amb escenes de lluita i guerra, hi ha també un capitell a la galeria nord.

Les comparacions d’aquests capitells amb alguns de Sant Miquel de Camarasa o la portada de la catedral de Barcelona, també s’han fet extensives a capitells del claustre de Sant Pere de Galligans (Jordi Camps / I. Lorés). Interessa destacar en aquest context les escenes de guerra o lluita amb cavallers abillats amb l’arnès típic del segle xiii i cal també fixar-se en la estilització d’alguns dels capitells de tema fitomòrfic, com els de la galeria sud que corben les fulles en forma de palmeta, com ho veiem de forma semblant en alguns dels capitells de les galeries oest i sud del claustre de Bellpuig de les Avellanes. Respecte als temes geomètrics, destaca el tema de ziga-zaga, present en una imposta i en algunes de les arqueries, on apareix calada. Es tracta d’un motiu que es troba a Camarasa, en capitells de la catedral de Barcelona i a Sant Martí Sarroca.

De les edificacions al voltant del claustre de la comunitat monàstica, hem de destacar la sala capitular que es data en el 1318, moment d’ampliació i renovació de moltes de les habitacions monàstiques. Les construccions modernes, impulsades des del segle xvii al convertir-se en noviciat de la comunitat benedictina de la Tarraconense, reaprofitaren aquestes dependències gòtiques que transformaren o ampliaren, tal com encara avui les podem veure; tot i així resten vestigis medievals que poden oferir sorpreses. Per finalitzar, convé recordar que fou declarat monument artístic el 1879, data a partir de la qual s’hi han efectuat diverses intervencions, fruit de les quals és la imatge que ofereix actualment el monument.

[28-10-2012] - Sortida conjunta amb l’Institut d’Estudis Penedesencs. Visita de l’església de Sant Miquel i de la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola, així com del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i de l’església de Sant Francesc de Vilafranca

Les terres que actualment constitueixen el Penedès foren poblades de bell antuvi: s’han trobat restes d’assentaments neolítics i del bronze antic; posteriorment (segle iv aC), s’hi establiren els cossetans. En l’actual terme d’Olèrdola, els romans construïren, en el segle ii aC, una magnífica fortificació que restà abandonada un segle després i de la qual es conserven: la muralla, de carreus poligonals, amb una porta central i quatre torres; la talaia o torre de guaita, i la cisterna. El territori penedesenc fou repoblat, en el segle x, sota l’impuls del comtat de Barcelona, del monestir de Sant Cugat i de nissagues nobles, com els Sanmartí, els Castellet, els Cervelló... i això comportà els desplaçament cap al sud del Llobregat dels límits de la Marca. El comte Sunyer de Barcelona, fill de Guifré el Pelós, refermà el domini cristià i féu construir a Olèrdola, indret estratègic per a la defensa dels atacs sarraïns, el castrum Olerdula, important fortalesa, i una església sota l’advocació de sant Miquel, a l’entorn de l’any 929. A mitjan segle xi, destaca la figura de Mir Geribert «príncep d’Olèrdola», un dels principals impulsors de la revolta feudal contra el poder comtal. El progressiu desplaçament de la frontera cristiana cap al sud i la pacificació de la zona, en el segle xii, foren la causa de l’inici de la decadència d’Olèrdola i el trasllat de la seva població vers la plana on disposava de millors vies de comunicació i terres de conreu. De l’Olèrdola medieval es conserven nombroses sitges de cereals excavades a la roca, peces de ceràmica grisa i restes del castell bastit sobre la talaia romana.

A tres quarts de deu del matí ens trobàrem una seixantena de persones a Sant Miquel d’Olèrdola; ens dividírem en dos grups i, mentre uns ens dirigíem vers l’església de Sant Miquel, els altres es desplaçaren a la capella del Sant Sepulcre.

L’església actual, situada vora el cingle, és el resultat de les restauracions efectuades en els darrers cent anys en quatre etapes: 1926-1928, 1948-1954, 1962-1963 i 2006-2008 i que suprimiren les capelles afegides des del segle xvii. La senyora Núria Molist, conservadora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Olèrdola, ens explicà detalladament aquestes obres de restauració, així com les característiques de l’edifici. De fet, hem de parlar de dues esglésies: la preromànica (911-937) i la romànica (final segle x-segle xii). De la primitiva església preromànica únicament es conserva l’absis, adossat al mur nord de l’absis romànic i connectat a aquest per un estret passadís, serví de sagristia, és quadrangular a l’exterior i semicircular a l’interior i està cobert per una volta de quart d’esfera; el seu element més destacat és l’arc de ferradura; hom ha relacionat aquesta església amb Santa Maria de Terrassa, Sant Quirze de Pedret i Santa Maria del Marquet. Pel que fa a l’església romànica, hem de dir que consta d’una sola nau, molt llarga, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i amb quatre arcs formers, adossats en els punts de càrrega dels arcs torals. El tram de la nau contigu a l’absis, quadrangular i amb dues finestres, una sobre l’altra a l’eix central, és cobert per una cúpula amb quatre trompes angulars i, a l’exterior, es mostra com un cimbori octogonal amb basament quadrat que podria correspondre a un campanar de torre substituït per l’espadanya actual. A la façana oest es troba la porta d’accés amb un arc de mig punt adovellat i una finestra geminada. Al costat del mur sud de l’església es troba la necròpolis (cementiri parroquial fins el 1914) amb diverses tombes antropomorfes (segle x).

Al nord-est del poble de Sant Miquel d’Olèrdola es troba la capella del Sant Sepulcre. Documentada per primera vegada el 1058, el 1175 era ja un priorat filial de Santa Anna de Barcelona; venuda al monestir de Sant Cugat del Vallès, fou recuperada, posteriorment, pels monjos del Sant Sepulcre. La capella es troba adossada, pel nord, a una casa amb la qual es comunica a través d’una obertura, té planta circular i la porta d’accés, de mig punt i adovellada, orientada a l’oest. Per la seva estructura ens recorda, entre d’altres, Sant Pere el Gros de Cervera, Sant Jaume de Vilanova del Pla o Torres del Río (Navarra). Està coberta per una cúpula semiesfèrica i té, a llevant, un absis de planta semicircular més baix, precedit per un arc presbiteral molt ampli. No observem cap finestra. Al mur sud, una obertura ens permet accedir a una petita capella de planta poligonal. L’absis té tres fornícules per banda i una al centre, que podrien ser posteriors a l’obra original. El més important de l’edifici són, però, les pintures murals, estudiades a fons pel Dr. Xavier Barral i de les quals ens féu una interessantíssima i acurada descripció la Dra. Francesca Español. La capella era completament decorada amb pintures murals, una petita part de les quals és encara visible en els espais que han quedat lliures de l’arrebossat modern que les cobria. Els colors predominants són l’ocre, el marró i el vermell; també observem negre i blau. El programa iconogràfic se centra en l’obra de la Redempció i el Judici Final. La figura de Déu en majestat, en actitud de beneir, presideix la part superior de l’arc triomfal. Enfront de l’absis, podem veure un Sant Sopar del qual resten els dos extrems de la taula; els personatges, que s’identifiquen mitjançant inscripcions, són Jesús, Joan Evangelista i Pere, asseguts, i Judes, dempeus. Les pintures de l’espai meridional de l’arc triomfal són de difícil interpretació: l’expulsió del Paradís (?) Al nivell inferior, veiem els condemnats, a l’Infern, i els benaurats, al Paradís. Podem observar, també, una Verge en majestat, amb l’Infant, i uns personatges que l’aclamen i li porten presents.

Un cop acabada aquesta visita i acompanyats per la senyora Pilar Terrades, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, ens dirigírem, ja tots dos grups junts, cap al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, situat al terme municipal d’Avinyonet del Penedès, on els responsables de la seva restauració, la Sra. Rosa Escala i el Sr. Josep Piñol, ens explicaren detalladament la seva intervenció, duta a terme entre els anys 2010 i 2011. Les primeres dades documentals sobre el lloc dels Gorgs són de l’any 976, però no és fins el 1024 que hi consta l’església preromànica de Sant Sebastià que es convertí en monestir el 1030, quan en el testament d’Ermengarda, filla de Borrell II de Barcelona, es feren diverses donacions i es disposà que s’hi establissin quatre monjos. Mir Geribert, fill d’Ermengarda, el convertí en un priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella (nucli de la reforma gregoriana). El 1409 passà a dependre de l’abadia de Montserrat i, ben aviat, desaparegué la vida comunitària. En estat ruïnós ja en el segle xvi, el monestir fou subhastat com a conseqüència de la desamortització de 1835 i adquirit per particulars. L’església, considerada un annex de la parròquia d’Avinyonet, esdevingué independent el 1851 i fou restaurada entre els anys 50 i 70 del segle xx pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. L’església que podem contemplar avui és el resultat de les reformes realitzades després del 1380, ja que havia estat notablement afectada pel terratrèmol del 2 de març de 1373. Té una sola nau, capçada a llevant per un absis quadrat cobert amb volta de creueria, amb contraforts als angles, i la porta d’accés, amb un timpà amb la Maiestas Domini dins la màndorla mística, a ponent. El campanar, al qual es va adossar l’absis gòtic, és una gran torre de planta quadrada el pis inferior de la qual fa les funcions de sagristia; els altres tres pisos es comuniquen mitjançant una escala de cargol. Les lesenes, de tradició llombarda, arriben fins al segon pis, on s’obren dues finestres geminades a cada façana. El claustre romànic, situat al sud de l’església, es conserva incomplet; la construcció d’una casa destruí els costats sud i oest, però el porxo de la galeria de ponent restà, en part, visible. La decoració escultòrica del claustre permet observar les diferents etapes en què fou construït: dos cimacis en forma de mènsula i un capitell de la galeria nord presenten analogies amb un grup de capitells i cimacis de Sant Pere de Rodes. A l’ala oest, es pot veure un capitell hispanoromà de marbre blanc, reaprofitat, amb decoració vegetal. Les arcades de la galeria est, de la segona meitat del segle xii, reposen sobre quatre capitells suportats per tres pilastres i una columna; la decoració d’aquests capitells és molt senzilla: geomètrica, amb grius afrontats i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales, personatges barbats devorats per animals que cavalquen sobre les seves espatlles...

Després de dinar, breu visita a Vilafranca del Penedès. De l’antic convent medieval de Sant Francesc es conserven l’església gòtica i el claustre. A l’interior de l’església podem contemplar uns importants sepulcres pertanyents a membres de famílies nobles com els Penyafort, a Hug de Cervelló, a Pere d’Avinyó... Quant a les obres pictòriques, destaca el retaule de la Mare de Déu i Sant Jordi (1392), considerat l’obra més antiga conservada de Lluís Borrassà, tot i que encara no s’ha pogut localitzar la documentació que ho acrediti. El retaule ocupa el seu lloc original a la capella de Pere Febrer, oficial reial ennoblit, segons consta en el seu testament dictat el 1407. L’obra mostra, en el carrer central, de dalt a baix, el Calvari, la Presentació de la Mare de Déu al temple i sant Jordi; en el carrer de l’esquerra, la Verge nena brodant el vel del temple i les seves companyes que li reten homenatge, les esposalles de la Verge i sant Josep, i l’Anunciació i la Nativitat; en el de la dreta, sant Jordi i el drac, els martiris del sant i la seva mort; en els quatre muntants, figures de sants i santes, i a la predel·la, l’assumpció de santa Maria Egipcíaca, la Verge Dolorosa, el Crist de la Pietat, sant Joan Evangelista i l’estigmatització de sant Francesc. La Dra. Español ens en féu una acuradíssima explicació amb la qual va concloure la nostra jornada cultural per terres penedesenques.

[5 -11-2012] – Conferència de Marta Crispí «Els abats promotors del monestir de Sant Joan de les Abadesses»

El passat dilluns 5 de novembre de 2012, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, va tenir lloc la conferència «Els abats promotors del monestir de Sant Joan de les Abadesses» dins el cicle L’art gòtic a l’abast. L'acte va ser presentat per Joaquim Graupera secretari d'AAR.

La Dra. Marta Crispí es va llicenciar en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, especialitat Història de l'Art, l’any 1991 i es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona deu anys més tard amb la tesi Iconografia de la Mare de Déu a Catalunya al segle XIV, dirigida per la Dra. Francesca Español. Actualment, és directora del Màster en Gestió Cultural de la Universitat Internacional de Catalunya i ha publicat diversos articles sobre la iconografia mariana. És també coeditora del llibre El monestir de Sant Joan de les Abadesses, publicat l'abril del 2012, que va ser presentat per AAR el passat dilluns 16 d’abril de 2012. 

Després d’una introducció en què va repassar la història fundacional del monestir i l’interès historiogràfic que suscità aquest edifici des del segle xix, Marta Crispí inicià l’eix central de la xerrada amb la descripció de les obres promogudes durant l’etapa d’esplendor del monestir entre els segles xiv i xv durant els abadiats de Ramon de Bianya (1324-1348) i el seu home de confiança Ramon de Palol († 1348), Arnau de Vilalba (1393-1427) i Pere de Montcorb (1427-1447). 

Les obres promogudes per Ramon de Bianya tenien com a teló de fons l’exaltació de l’orde canonical i la renovació de la vila a redós del monestir. En ell va influir decisivament el viatge a la cort d’Avinyó des d’on importà noves idees estètiques. D’aquesta etapa hi ha documentats la tomba de l’abat Miró i diversos retaules com el de Sant Agustí, Santa Maria la Blanca, Sant Andreu, el retaule de la Passió (avui al MEV) i Sant Antoni. L’artífex que treballà en aquestes obres és Bernat Saulet i el taller de Sant Joan de les Abadesses i tenen com a punt en comú la utilització de l’alabastre de Beuda. 

L’abat Arnau de Villaba formava part d’una família connectada amb centres de poder del Principat. Va ostentar càrrecs a la Generalitat i el seu germà Marc va ser abat de Ripoll i Montserrat. Aquest fet marcà un gran nivell de protagonisme que queda palès en la presència de la seva heràldica en les obres promogudes per ell, com els treballs en el pis superior del claustre romànic, el paviment del monestir i el nou palau abacial. Pel que fa al mobiliari litúrgic, va encarregar els frontals dels Evangelistes (avui al MEV), el frontal de la Resurrecció, la capa pluvial i l’encàrrec de policromar el grup escultòric del Davallament. 

L’últim dels abats tractats va ser Pere de Montcorb, el qual es va veure obligat a renovar el monestir per fer front als desperfectes del terratrèmol del 1428 que afectà la capçalera arran de l’enderroc del campanar que estava situat al creuer. Va ser el responsable de la nova cobertura del presbiteri i del nou claustre gòtic obrat amb pedra de Girona.