Entre els dies 2 i 5 d’abril de 2012, els Amics de l’Art Romànic
realitzàrem una viatge a unes regions del sud-oest de França, Aquitània i
Migdia-Pirineus, amb unes característiques ben diferenciades: terres guanyades
a les maresmes, flors i petits castells, terres de pastures i petits masos... El
primer dia, després d’una llarga ruta amb aturada per dinar a Pamplona, una
bona ullada a Saint-Jéan-de-Luz i una passejada per Biarritz, arribàrem a
Baiona.
L’endemà, dimarts 3 d’abril, al matí,
visitàrem la catedral. Dos incendis (1258 i 1310) van
destruir la romànica. L’edifici gòtic actual es va construir a partir de finals
del segle xiii i al llarg del xiv i no es finalitzà fins al segle xvii. El podem definir com exemple
meridional dins l’estil del gòtic radiant. Patí els ensurts de la Revolució Francesa
i fou molt restaurat al segle xix. D’aquesta etapa destaca la intervenció d’Emili
Boeswildwald, deixeble d’Eugène Viollet-le-Duc, qui acabà les torres de la
façana occidental. El 1998 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la
UNESCO. És un temple de tres naus, transsepte i absis amb deambulatori i capelles
radials. Cal dir que, malgrat el llarg temps de la construcció, és un edifici
molt unitari. La capçalera, respecte a la planta, resulta atrofiada i hi
destaca el fet de cobrir-se deambulatori i capelles amb voltes de creueria
compartides, seguint el model encetat a Saint-Denis i que, després, es troba a
Soissons i a Sainte-Marie d’Oloron. Val a dir que aquest mateix sistema fou
emprat en el cas de la col·legiata de Manresa: Berenguer de Montagut construí una
mateixa volta per als col·laterals i les capelles entre contraforts que els hi
afegí. En la mateixa centúria que es construïa bona part de la catedral, hom
afegí, en estil trescentesc, un claustre, la galeria nord del qual fou mutilada
per tal de dotar el col·lateral de capelles entre contraforts, de forma
semblant a com s’havien ja previst al col·lateral nord. Dels tres portals de què
gaudí la catedral, actualment solament es conserva original el corresponent a
la façana del transsepte meridional, tot i que integrat dins la sagristia
afegida. L’escultura deriva, com en el cas de l’arquitectura, del gòtic
parisenc i desplega tot un conjunt escultòric en una doble porta amb doble
timpà, on hi ha representat el Judici Final i la Verge entre àngels en tron. A
les arquivoltes, a més de les verges nècies i les prudents, s’hi mostren cel i infern,
mentre als muntants s’hi recolza un apostolat.
Acabada
aquesta interessant i detallada visita, vam tenir temps de fer un petit
recorregut per la ciutat. Després de dinar, una “sorpresa” fora de programa:
Dax. Com a Baiona, a Dax s’hi construí una catedral gòtica cap a final del
segle xiii, per tant, adscrita al
gòtic radiant que substituí una de romànica, la qual fou substituïda,
posteriorment, per una altra de barroca que s’endegà vers el 1694, restant
únicament gòtic el portal del transsepte septentrional, però integrat a
l’interior del temple. No hi ha dubte que es tracta d’un element respectat de
l’edifici gòtic, enderrocat, que posteriorment es reintegrà, perquè es
considerà valuós. Es tracta d’un magnífic portal ple d’escultura, a la manera
dels portals del nord de França, del segle xiii,
declarat Monument Nacional l’any 1894. Com en el cas del portal de Baiona, té
doble obertura, emperò un sol timpà dedicat al Judici Final. Hi figura també al
peu de les arquivoltes un infern i els elegits a la dreta. Als muntants hi ha,
igualment, un apostolat amb el Bon Dieu
al mainell. L’estil és trescentista i s’emmarca en el mateix context radiant
que l’arquitectura, derivant en tot i per tot de l’escultura que es feia a París
i el seu entorn del domini reial capet.
Després d’aquesta visita, vam disposar d’una
estona que ens va permetre veure “la font chaude”, reconstruïda sobre les
restes d’una font romana, l’aigua de la qual brolla a 60º, i les restes de la
muralla romana.
Tot seguit, ens vam dirigir cap a Saint-Paul-lès-Dax,
interessant església romànica de la qual únicament es conserva
original la capçalera, dotada d’arcuacions cegues sostingudes per columnes de
marbre dels Pirineus, moltes d’elles amb capitells també esculpits en marbre.
Aquests elements marmoris, juntament amb els cinc relleus que es troben
incrustats sobre les arcades, esdevenen un fidel testimoni del passat antic
romanitzat del territori que gaudí d’una preuada producció d’escultura en
marbre (tallers aquitans…). No hi ha dubte del seu ús, per altra part, com a element
de prestigi. Uns cops es reaprofitaven elements antics; d’altres, tallers
florents feien noves produccions. Podem dir que ens trobem davant un taller que
domina aquesta tècnica del marbre i que mostra vincles clars amb el món
llenguadocià, especialment amb els escultors de Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc,
l’activitat del qual cal situar dins la primera meitat del segle xii. Iconogràficament, els relleus
resulten força interessants: en un hi ha representat un Sant Sopar; en l’altre,
una Crucifixió; en un altre, la visita al Sant Sepulcre per les santes dones,
per refer-se a la Resurrecció. Una esplèndida representació que s’ha associat
al drama de la Visitatio sepulchri, tot comparant-la amb la del timpà de
Sant Just de Segòvia (Julio I. González).
 |
| Sainte-Croix d’Oloron
|
Després
d’un merescut repòs, dimecres 4 d’abril sortírem vers Oloron-Sainte-Marie. Del
temple de Sainte-Marie, també transformat en època gòtica, tot i que en
diverses fases, el primer que cal destacar és la portada romànica de la façana
occidental, aixoplugada sota un porxo que s’integra en una gran torre que
mostra clars signes de defensa com tot el temple i que podem posar en paral·lel
amb l’existent a Sant Bertran de Comenge. Es tracta d’una portada, restaurada
al segle xix, que mostra una doble
obertura i un gran timpà que n’aixopluga sengles de més petits que es
corresponen amb la doble obertura determinada per un mainell. Cal dir que tot
el conjunt de la portada està reblert d’escultura que, estilísticament, se sol
situar dins la primera meitat del segle xii.
Quant a la seva execució, s’hi distingeixen dues mans ben diferenciades. Una es
faria càrrec de l’escultura del timpà, del mainell i dels quatre capitells dels
muntants, distingida una altra vegada per l’ús del marbre pirinenc, material
que també es mostra en les columnes de forma semblant a Dax. Al centre del
timpà podem contemplar un Davallament i als timpans més petits, delimitats per
un bordó salomònic, hi ha un Pantocràtor flanquejat heràldicament per dos lleons
que evoquen el Daniel entre els lleons dels sarcòfags paleocristians, al de
l’esquerra, mentre que en el de la dreta hi ha representat, possiblement,
Alexandre pujat al cel per dos grius que semblen haver-se substituït per lleons
alats. L’altre mestre, dit Mestre de Santa Maria, es considera més interessant.
El seu estil es veu reflectit en les dues arquivoltes amb els vells apocalíptics
i els treballs dels mesos i en els grups escultòrics dels arrencaments, el monstre
engolidor i un possible Constantí o cavaller vencent l’enemic, tal com Crozet
el va estudiar en les seves variants i posibles interpretacions. Quan penetrem
a l’interior, crida l’atenció el decalatge cronològic, tot i així la capçalera
segueix el model de Baiona, com ja hem explicat, essent segurament la part més
antiga, mentre que les naus sembla que es renovaren posteriorment.
Ens
faltava, encara, una altra visita matinal, la de l’església de Sainte-Croix d’Oloron. Nascuda quan
fou fundada la vila pels vescomtes de Bearn, s’ha proposat endegada vers 1080.
Avui destaca en ella l’obra mantinguda del segle xii, la volta nervada del creuer, en la línia de les navarreses
d’Eunate i Torres del Río, de clara influència hispanomoresca (cúpules de la
mesquita de Còrdova del segle x) i
l’escultura dels capitells de la zona absidal i presbiteral que s’ha relacionat
amb la de Santa Maria. Cal recordar que l’impuls constructiu d’aquest temple
coincidí amb l’època que la vila vescomtal rivalitzava amb la de Santa Maria, que
era la vila episcopal, hereva de l’antiga Illuro, reflorida al llarg del
segle xii.
 |
| Morlaàs |
Després
de dinar, visitàrem l’església de Sainte-Foy de Morlaàs. Sembla que, com en el
cas de l’anterior, s’inicià la seva construcció a finals del segle xi (1080) i es creu promoguda també pels
vescomtes de Bearn (Centula V). Cal recordar que, després de la destrucció de
Lescar, al segle ix, Morlaàs
esdevingué capital i residència dels vescomtes bearnesos al llarg dels segles x-xii. De l’edifici, roman com a element
més significatiu del romànic la portada occidental; de la resta de l’edifici,
es mantenen romànics els tres absis i, segons Lacoste, els murs laterals de les
naus, mentre que la resta fou reedificada al llarg dels segles del gòtic. Unes
reformes a les quals cal sumar les dutes a terme al segle xix. En tot cas, el primitiu edifici del
segle xi, de planta basilical,
transsepte i tres absis, fou reformat a partir de les primeres dècades del xii, primer a la zona absidal, on s’hi
incorporà ja escultura que s’ha relacionat amb Jaca i Loarre (Lacoste). Tot
seguit es reformà la part occidental amb l’afegiment d’una gran portada; un bell
exemple de portada del camí compostel·là, àmpliament restaurada per Viollet-le-Duc
(1857-1903). Per exemple, el Pantòcrator i símbols evangèlics del timpà es
feren totalment nous de la mà del famós escultor Geoffroy Dechaume que
intervingué en altres escultures dels muntants i les arquivoltes. El que
restava del timpà original es troba exposat actualment dins del temple. La
restauració, i podem dir quasi renovació total escultòrica, durà força temps,
fins ben endegat el segle xx,
intervenint‑hi encara el fill de l’escultor, Adolph-Geoffroy. Això dificulta el
seu estudi estilístic i iconogràfic; malgrat haver-se renovat la major part de
l’escultura, sembla que fou respectada la iconografia original. El que resulta
evident és la dependència total del portal del de Santa Maria d’Oloron. La
conjunció d’elements ornamentals llenguadocians i d’altres propis de la zona
oest mateixa, segons Lacoste, són els trets distintius que li atorguen
originalitat a la portada.
Arribats
a Pau, encara poguérem passejar una mica; massa tard per visitar el castell, ja
tancat, vam contemplar una part del seu magnífic jardí, molt ben cuidat: herbes
remeieres i flors de tots colors, i una bona vista de la ciutat.
Dijous
5 d’abril, últim dia del viatge, amb un lleuger plugim i acompanyats de les
nostres maletes, pujàrem a l’autocar camí de Sant Bertran de Comenge. Existent la catedral al segle xi (vestigis de parament de petit
carreuat ho ratifiquen), d’una nau, féu falta esperar a la segona meitat del segle
xii perquè s’emprenguessin
importants reformes, que ja mostraven un millor aparell de majors dimensions.
Es construí, fonamentalment, ara la gran torre façana, clarament defensiva,
presidida per un portal ––reformada el 1888––, amb una iconografia de clar
signe marià. El timpà el presideix una Epifania, sota de la qual decora la
llinda un apostolat. Es tracta d’una Epifania singular, ja que la presideix un
bisbe que s’ha identificat amb Sant Bertran, considerat aquí successor dels
apòstols. Alguns capitells són de signe moral, cas del de l’esquerra amb el
càstig de l’avar. El seu estil s’ha apropat al dels capitells del claustre de
Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc, mentre que l’escultura del timpà i la
llinda s’han vist més propers al portal de Miègeville. Tret del vestíbul, de la
catedral romànica resta únicament una part del claustre. Val a dir que aquest
claustre és el resultat de diverses campanyes; així hom situa la galeria
occidental cap a la fi del segle xii,
apropant el seu estil al de la Daurada de Tolosa, àdhuc la resolució de pilars
amb figures adossades que recorden millor la porta de la sala capitular del
claustre catedralici de Saint-Étienne de la mateixa ciutat. Les galeries sud i
oest, en canvi, se situen al segle xiii,
quan, segurament, es faria també la sala capitular, de la qual resten vestigis
del portal i una de les finestres. Finalment, la galeria nord es renovà ja
avançat el gòtic. Cal destacar que, un cop secularitzat el capítol, el claustre
esdevingué, com en altres exemples de catedrals, un cementiri d’enterraments
il·lustres o de membres de la pròpia comunitat. Com a obra medieval, a més de
les capes amb brodats anglesos, dos tapissos d’una sèrie dedicada a la Verge,
flamencs, entre altres peces del tresor com els reliquiaris, destaca per sobre
de totes les obres, el sepulcre d’alabastre d’Hug de Castillon (bisbe entre
1336-1352), adscrit estilísticament al taller del Mestre de Rieux. El sepulcre
se situa en una de les capelles laterals, entre contraforts, del temple gòtic,
d’una nau, que substituí el romànic. Resulta valuós també el seu cor
perfectament conservat, ja renaixentista, i el magnífic orgue.
El
poble, petit, té encara un regust medieval. Una mica més enllà, al peu del
penyal, trobem Sant Just de Valcabrère,
al costat d’un jaciment romà que presenta moltes incògnites. No apareix
cap referència de l’església fins al segle xii,
al Llibre dels miracles de Sant Bertran d’Oderic Vital, en què s’esmenta
la “basilica sancti Iusti”. Els orígens, encara incerts, ens situen davant d’un
centre cementirial antic on s’hi erigiria després un cementiri cristià i una
església que s’ubicaria en un barri suburbà de l’antiga ciutat de Lugdunum
Columbarium. Les restes de marbres, fragments de sarcòfags i inscripcions
en els murs, en alguns casos amb motius escultòrics, corroboren el que diem i
el fet de la seva reutilització com a elements de prestigi. Del temple només vam
poder veure el que més destaca, el portal principal, ubicat al segon tram de la
nau de la cara nord. Es considera obra d’un taller local, adscrit al 1200.
Crida l’atenció primerament el timpà, tan singular, amb el Pantocràtor i els quatre
evangelistes flanquejant-lo i dos àngels turiferaris (solament tenim un
paral·lel en el pilar del claustre de Sant Bertran). També resulten del màxim
interès les quatre estàtues-columna dels muntants, que no són apòstols. Han
estat identificats arran de la descoberta de l’acta de consagració de l’altar
en el 1200, amb els sants patrons Just i Pastor. Cal recordar per aquesta
singularitat que les estàtues-columna apareixen per primer cop al nord de França
i que les que existiren al portal de la sala capitular de la catedral de
Saint-Étienne de Tolosa de Llenguadoc són considerades com el preludi.
De
nou a l’autocar, emprenguérem el retorn. Boira, amenaça de pluja... i una forta
calamarsada que ens esperava poc després de travessar Lleida. Després d’una
breu parada a l’àrea de Montblanc, novament en ruta i pensant on serà el viatge
del curs vinent, arribàrem a Barcelona.
 |
| Catedral de Baiona |
 |
| Al claustre de la catedral de Baiona |
 |
| Catedral de Baiona |
 |
| Oloron Sainte-Marie |
 |
| Morlaàs |
 |
| Sant Bertran de Comenge |
 |
| Sant Bertran de Comenge |
.JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
