[22 - 25/04/2011] – Sortida de Pasqua a la Provença medieval

El passat divendres 22 d’abril s’iniciava per segona vegada després de una llarg parèntesi, la sortida de Pasqua. Ben aviat al matí es va sortir cap a Nimes per arribar sense contratemps a l’hotel de Nimes a dinar. A la tarda es va visitar Aigüesmortes. Aigüesmortes és una vila medieval de planta hipodàmica encerclada per una muralla impressionant, situada en una zona de maresmes. Fundada el 1240 per Lluís IX (Sant Lluis) casat amb Margarita de Provença, pretenia donar a França una sortida a la mediterrània. Cal destacar la Torre de la presó o de la Constança (22 mts alt i 22 de diàmetre), situada on prèviament hi havia la torre de la Mataforre d’època de Carlemany i que va ser reconstruïda en els anys 1272- 1274. Va ser utilitzada com a presó contra els hugonots en l’època de les guerres de religions. Després de conèixer-ne la història de la mà de Joaquim Graupera i admirar les muralles es va poder passejar per la vila amb tranquil·litat, i abans d’anar a sopar a l’hotel es va poder fer també una passejada per la Nimes monumental.


Les muralles d'Aiges Mortes

L’endemà, el dia 23, dia de Sant Jordi, entre núvols i pluja, es va visitar Saint-Guilles-du-Gard i Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, on es va dinar¨. El monestir benedictí de Saint-Gilles va ser fundat en el segle VII per l’ermità Sant Gil (o Egidi). Va ser un lloc de peregrinació important per la presència de les relíquies i la tomba del llegendari fundador de la comunitat de monjos, el ric comerciant atenès Egidi i per ser punt d’embarcament pels pelegrins francesos que anaven a Roma, i el punt de partida dels que procedents d’Itàlia i Arle anaven cap a Santiago per la Via Tolosana. D’aquest monestir cal destacar-ne la façana, que va comentar també en Joaquim Graupera, composta per tres portes d’estructura basilical amb una gran influència clàssica, arc de triomf i frontis d’un teatre. Si poden veure els treballs de treballar tres tallers diferents, el taller de l’escola de Tolosa a la part central, la més antiga; el taller de l’Illa de França, amb molta qualitat, en els portals laterals i un taller local de menys qualitat en els brancals i els apòstols que seria la part més moderna. En quant a datació, en l’estàtua de sant Bartomeu hi ha la inscripció “BRUNUS ME FECIT ” que es relaciona amb uns documents d’entre el 1171 i el 1186 on apareix l’esmentat Brunus. 

La portada de Saint Gilles

Després de dinar es va anar a visitar Arle, l’anomenada capital de la Camarga, es a dir la planícia entre els dos braços del Roine, que es caracteritza per les salines, els arroçars, els ocells, els cavalls i els toros. Durant aquest trajecte la Sandra Cabrespina i la Guadalupe Miras van llegir uns fragments del llibre "Camins de França" de Puig i Ferreter. La ciutat d'Arle és una ciutat antiga amb molta història, es creu que podria ser d’origen grec, i es sap que va ser ocupada pèls celtes abans d’esdevenir una colònia romana, que amb el temps va acollir els veterans de la sisena legió d’August. La ciutat estava en festes i molt animada, però el centre d’interès va ser es clar, l'església de Sant Tròfim, construïda al segle XII sobre l'emplaçament d'una basílica inicial del segle V, dita de Sant Esteve i antiga catedral. Es va poder visitar el claustre, que llueix esplèndides escultures en els capitells i en els pilars angulars de la galeria nord. I des d’aquest claustre es va admirar el campanar. 

Claustre de Sant Tròfim

Després de visitar l’església Joan Valero va posar al colofó a la visita amb les explicacions sobre la portalada romànica, on es va fer una fotografia de grup.



Santes Maries de la Mar

Les Santes Maries de la Mar (Li Sànti Marìo de la Mar segons l’anomena Frederic Mistral) és una ciutat i un lloc de pelegrinatge. L'església que dóna nom al poble fou construïda prop de la desembocadura del Petit Roine, i tenia una posició estratègica important ja que en el moment de la seva edificació, als segles IX i XII, els pirates castigaven la costa i calia defensar-se’n. La teulada està envoltada d'un camí de ronda, amb merlets, i va servir de talaia. El cor i l'absis són superats per una torrassa en hemicicle que tanca l'antiga sala del cos de guàrdia dita «capella alta». Els murs de l'església són perforats de troneres. Servia de refugi per a la població i s'hi troba fins i tot un pou d'aigua dolça. Actualment, l'estàtua de Sara, element essencial del patrimoni dels gitanos, es troba a la cripta, a la dreta de l'altar. Joan Valero ens va fer les explicacions pertinents.

El diumenge dia 24, es va visitar Saint-Guilhem-Le-Désert, al departament de l’Hérault. Es tracta d’un poble petit d’origen medieval, molt ben conservat, Grand Site National de França i declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. Els orígens del poble es troben en el monestir fundat per Guilhem de Tolosa, qui després d’alliberar Barcelona al costat de les tropes de Lluis el Pietós, l’any 801, va decidir seguir l’exemple de Benet d’Aniane i iniciar una vida de pregaria. Mitificat el fundador pels trobadors, la veneració de les seves restes i de la Vera Creu de Carlemany, convertí l’ indret en un lloc de peregrinació i en part important del camí de Sant Jaume. El monestir va ser reformat al s. XII i al llarg dels segles va patir una greu decadència. Les escultures del claustre estan actualment al Museu dels Claustres de Nova York. Cal destacar de la visita, l’altar litúrgic de Guilhem, del s. XII, esculpit en marbre blanc i negre. Al museu es va poder gaudir d’un interessant documental i del comentari d’algunes peces importants.

L'església de Sant Guillem



El museu de l'antic monestir amb la antiga tomba del Sant.

Es va dinar en un lloc bonic i discret enmig de la natura i molt a prop del El Pont du Diable, un pont amb llegenda, edificat al 1030. A la tarda es va visitar Sant Martí de Londres i encara va quedar temps per una passejada per Montpeller. L’ermita romànica de Saint-Martin-de-Loudrou (en occità significa "pantà”) era un priorat depenen de Sant Guillem -le-Desert. Apareix per primer cop en la documentació el 1088 en el Cartolari de Sant-Guillem-Le Désert quan Adhémar-Guilhem de Montarnaud, senyor de Sant-Guillem-Le Désert , va llegar a la abadia de Gallone una esglesía dedicada a Sant Martí amb els de seus delmes i primícies. Es tracta d’un edifici representatiu del Primer Art Romànic del Llenguadoc. Presenta una sola nau de dues crugies coberta amb volta de canó i amb un absis trevolat. El transsepte es troba cobert per un cimbori. Fortament modificada al s.XIX (es va destruir la torre, es va afegir una capella al nord i es va ampliar la nau amb una crugia a l'oest), l'església va ser declarada monument històric en 1900 i restaurada en 1932.

Saint-Martin-de-Loudrou

El dilluns dia 25, abans d’ inciar el retorn, es va dedicar el matí a visitar Fontfroide. L'abadia de Fontfreda (Abbaye de Fontfroide) és una abadia al departament de l'Aude, fundada com a benedictina el segle XI (1093) pel vescomte Eimeric I de Narbona (1080-1106) i esdevinguda cistercenca el 1145. Va ser la casa mare del monestir de Poblet. El claustre es del segle XIII. L'església es del segle XII. Està catalogada com a "monument històric" des de 1862. Després d’una detinguda i interessant visita comentada, finalment es va iniciar el retorn amb una parada per dinar a Figueres.

Abadia de Fontfreda

La sortida va resultar agradable i enriquidora en tots els aspectes i al final els participants es van quedar amb ganes de més. Prova del bon humor que va presidir la nostra guia Natàlia per demanda popular va improvisar uns versets sobre el viatge que son un repàs divertit de les jornades i que ens va llegir quan tornàvem, que ens van fer riure i somriure i que volem recordar. [Text Versets de la Natàlia]

[04/04/2011] – Conferència de la Sr. Sebastià Sánchez Sauleda, “Col•leccionisme i patrimoni arquitectònic. Dues víctimes de la desamortització: el tallat i el castell de Solivella”

El passat dilluns 4 d’abril de 2011, el Sr. Sebastià Sánchez Sauleda va realitzar la quarta de les conferències del cicle Art medieval i col·leccionisme, amb el títol “Col·leccionisme i patrimoni arquitectònic. Dues víctimes de la desamortització: el tallat i el castell de Solivella”. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 hores i hi van assistir trenta-set persones.

En primer lloc es va situar el  santuari del Tallat que es troba  situat al cim d'un turó de 788 metres d'altitud de la serra del mateix nom, al límit de les comarques de l’Urgell i la Conca de Barberà  El monestir es troba documentat des del 1081 com a torre de defensa del Tallat i després va acollir un eremitori. El 1354, un grup de devots de la parròquia de Rocallaura, al qual el santuari ha estat sempre vinculat, hi fundaren l'església de Santa Maria del Puig del Tallat. El 1509, els monjos de Poblet se'n feren càrrec i hi continuaren fins al 1822. El 1835, amb la desamortització de Mendizábal, els terrenys i el santuari foren subhastats. La imatge de la Mare de Déu del Tallat, d’alabastre de color negre, fou traslladada a un cambril de l'església de St. Llorenç, a Rocallaura.

Sebastià Sánchez es centrar després en la dispersió  del patrimoni arquitectònic de l’edifici  que va ser disgregat en diversos indrets com el castell de Santa Florentina de Canet de Mar, el Museu Mar i Cel de Sitges o el mas de Misericòrdia de Reus. La dispersió va ser gràcies a la compra de diversos col·leccionistes com Pau Font de Rubinat (1860-1943), Lluís Domènech i Muntaner (1850-1923) , Miquel Utrillo i Morlius (1862 - 1934) i Charles Deering (1852 - 1927).

El castell de Solivella fou bastit a finals del segle XV i a principis del segle XVI pels Llorac aprofitant elements anteriors. El castell es troba a la part més alta de la vila dominant gran part del terme.  Malgrat les destruccions sofertes per les guerres carlines, l'edifici mantenia a meitat del s.XIX una gran part dels elements artístics importants, que, el 1879, motivaren l'interès de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques, que s'adreçà, primer, a l'ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin la pedra del edifici a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d'haver intentat la compra per 1.200 duros per part d'un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s'havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.

Els últims propietaris, els germans Enric i Frederic Travé Escardó, van ser els que, el 3 de juliol de 1912, van fer donació del castell a l'Ajuntament de Solivella.

Alguns dels elements decoratius esculturats es van dispersar: per citar-ne algun exemple l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni que coronava la cisterna del pati es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé a Cubelles; l'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. També es conserva al Museu de Montblanc una mènsula que representa una dama amb la cabellera llarga i coberta amb un mantell.

[03 -04- 2011] - II Trobada d’Amics de l’Art Romànic 2011. Sortida al Berguedà

El passat diumenge 3 d’abril de 2011 es va celebrar la II trobada d’Amics de l’Art Romànic. Aquest cop va estar organitzada per l’entitat Amics del Romànic del Berguedà. L’acte de benvinguda es va realitzar al monestir de Santa Maria de Sarrateix. Es tracta d’una església romànica que formava part de l'antic monestir de Serrateix (municipi de Viver i Serrateix, al Berguedà). Del cenobi, que donà peu a la formació del poble de Serrateix, se'n coneixen notícies des del segle X (hi ha una primera donació documentada el 941). L'any 977, hi hagué la consagració de l'església per Guisad bisbe d’Urgell  i una important donació comtal, del comte Oliba de Cerdanya i del seu germà el comte-bisbe Miró. Després d'aquesta donació fundacional, el monestir va rebre nombroses cessions de terres i drets, sobretot als comtats de Berga i de Cerdanya. L'església actual és romànica, de les darreries del segle XI, i la seva planta és en creu llatina. Originàriament tenia tres absis dels quals només en resta el central. Tant l'església com el conjunt monàstic foren reformats amb addicions gòtiques (la torre del campanar),barroques  (la sala capitular) i neoclàssiques (el claustre). Actualment consta d'una àmplia i llarga nau, amb absis semicircular, amb l'encreuament d'un transsepte, ampliat per dues capelles laterals.

Seguidament es va poder visitar l’església romànica de Sant Pau de Caserres, situada a uns 4 km. de la població de Caserres a la comarca del Berguedà. Per disposició del comte Miró, aquesta església va ser consagrada en l'any 907 pel bisbe d'Urgell Nantigís i va ser dedicada a Sant Pau, bisbe de Narbona (França). Com era habitual en l'època va rebre nombroses donacions. Va mantenir el caràcter parroquial fins a finals del segle XIX. L'església consta d'una nau amb un altar presbiteral semicircular en la seva capçalera, amb dues capelles que marquen un transsepte en planta. La nau es troba coberta per una volta de canó apuntada i l'absis amb una de quart d'esfera. La porta d'entrada, té tres arcs en gradació de mig punt; el més exterior està decorat amb sanefa escacada i el sostenen dues columnes amb capitells  tallats, els quals van ser substituïts modernament, seguint l'estil romànic. Una pintura mural, amb temàtica del pecat original i del judici final, decorava l'arcosoli del presbiteri i actualment és al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. L'any 1979, durant unes obres de restauració, es van trobar altres fragments que es poden observar “in situ”. En aquests s’hi  representa el pesatge de les ànimes (psicòstasi) amb la figura d'un dimoni  amb cap de brau sostenint una balança . Per l'estil del conjunt es daten en la segona meitat del segle XIII.

Després de dinar es va fer els comentaris de l’emblemàtic monestir de Sant Llorenç prop Bagà. La primera església consagrada d’aquest monestir data de l'any 983. Durant el segle XI es van afegir a les naus laterals dues absidioles  semicirculars, les restes es van trobar a les excavacions dels anys 1980 . La reforma més important es va produir en el segle XII, amb la qual es va afegir entre les absidioles un cos rectangular a manera d'absis central, es va construir una tribuna a la meitat de la nau central i sota aquesta, es va rebaixar fins a formar una cripta que es comunicava amb el temple per diverses escales. Després d'altres reformes als segles XVIII i XIX, l'església que s'ha conservat té la meitat de dimensions que l'original, amb planta quadrada i dividida a dos nivells, el superior amb dues naus i l'inferior amb tres naus cobertes amb voltes d'aresta. La planta alta s'utilitza per al culte i la nau central té una volta de canó amb diverses finestres d'arcs de mig punt. Del claustre i les dependències monacals solament hi ha vestigis dels murs i les seves estructures.

L’acte va acabar amb un concert ofert amb la gentilesa de l’entitat organitzadora i amb una foto de grup.

[12-03-2011] - Visita comentada als monuments medievals de Cervera i Agramunt

El passat dissabte 12 de març de 2011 es va realitzar la visita comentada als monuments medievals de Cervera i Agramunt a càrrec de la Dra Francesca Español i del Dr Francesc Fité.

En primer lloc es va visitar l’església gòtica de Santa Maria. La planta de l’edifici és de creu llatina de tres naus, amb capelles entre els contraforts. Als braços del creuer hi ha tres capelles a cada costat i al deambulatori que encercla el presbiteri s’obren vuit capelles radials. La coberta, de volta de creueria i estrellada als extrems dels transsepte i al deambulatori, està suportada per deu pilars amb columnes adossades i capitells decorats amb motius florals. A l’extrem del braç nord del creuer s’aixeca la torre del campanar, de planta octogonal.

A nivell escultòric l’església conserva les imatges romàniques de la Verge amb el Nen (al costat de la porta de la sagristia) i la Verge bruna del Coll de les Sabines (XIII), patrona de Cervera, que presideix l’altar major; és una imatge de fusta policromada, que està asseguda en un setial amb el Nen a la falda que beneeix, i amb una bola del món a la mà dreta. També es van comentar els sepulcres de Ramon Serra el vell, Ramon Serra el major (obra de Jordi de Déu) i Berenguer de Castelltort (gòtica, de finals del XIV) a les capelles laterals. Durant la visita  es va poder veure la Capella del Santíssim Misteri , construïda el 1633 i que guarda un fragment de la Vera Creu. Segons la tradició el Misteri es remunta a l’any 1540 quan el mossèn del Tarrós va sol·licitar un fragment de l’estella per exorcitzar als posseïts. No ho va aconseguir amb un tallaplomes que es va deformar i tenyir de sang; l’estella finalment es va trencar amb les mans en tres trossos, emanant una gota de sang que en va dividir en tres de més petites. Les proves del misteri foren guardades en un reliquiari que fou robat i recuperat primer l’any el 1619 i després, definitivament el 1915. El papa Benet XV va concedir un nou fragment de la Vera Creu.

Seguidament, malgrat que el temps no va acompanyar, es va comentar l’edifici de la Paeria (s.XVII-XVIII) i el campanar gòtic de la parròquia des de l’exterior. A antic edifici dels jesuïtes es conserven dues de les peces d’orfebreria medieval de la ciutat que també varen ser comentades: el reliquiari de sant Nicolau i la creu processional. El primer projecte de la confraria va ser fer construir un reliquiari en forma de braç, on seria col·locat un dit de Sant Nicolau que es conservava també a l'Església de Santa Maria. Aviat van canviar els plans i van decidir encarregar una creu de plata daurada que pogués competir en els actes solemnes de la població amb la creu de la confraria de Santa Maria. La creu es va acabar de pagar l'any 1437 i ha sofert diverses restauracions. Es tracta d’una magnífica peça d'orfebreria del segle XV, realitzada per l'argenter barceloní Bernat Lleopard. Aquesta creu pertanyia a la Confraria de Sant Nicolau, institució formada per canonges, que es va establir l'any 1319 a l'Església de Santa Maria de Cervera, on va obtenir la seva pròpia capella l'any 1411.

Per la tarda, després de dinar, es va visitar l’església romànica de Santa maria d’Agramunt. Les dues portalades de la façana de migdia constitueixen un bon exemple de l'escultura romànica catalana del segle XIII de l'escola lleidatana, amb influències tolosanes, mudèjars i altres elements d'origen anglonormand. A la façana de ponent s'obre la portalada amb un conjunt de vuit arquivoltes en gradació suportades per columnes i capitells esculpits amb ornamentació de traceria i amb figures de bestiari, entrellaços i composicions geomètriques. Les arquivoltes tenen una profusa decoració amb motius geomètrics variats i motius figuratius composats bàsicament de figures femenines i diversos relleus amb representacions d'animals. Al centre de la porta hi ha un notable conjunt escultòric amb la imatge de la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. A la clau superior destaca la figura de Crist entronitzat amb el nimbe crucífer. El guardapols també està decorat a base de tiges perlades acabades en palmetes que encerclen petites figures d'animals. Al costat d'aquesta portalada s'hi obra una altra porta també amb arquivoltes suportades per columnes i capitells amb relleus escultòrics. La seva decoració i dimensions són menors.

.

[26/03/2011] – Visita comentada a la Fundació Rocamora

El passat dissabte 26 de març de 2011, es va poder visitar la Fundació Privada Manuel Rocamora, situada al carrer Ballester 12 de Barcelona. Van assistir trenta-quatre socis. Les explicacions van anar a càrrec del personal de la Fundació.

Aquesta Fundació es va formar el 1976 a partir del llegat de Manuel Rocamora i Vidal, nascut a Barcelona l'any 1892, fill d’una família d’industrials de cera i sabons. Es va dedicar des de molt jove a la pintura, formant-se a la Llotja amb Fèlix Mestres. Va guanyar la medalla d'or del concurs Masriera el 1929, any en què va exposar per primer cop a La Pinacoteca. Adscrit al Saló de Barcelona, des dels anys trenta va fer exposicions individuals de les seves obres.

Rocamora va ser un personatge de la burgesia barcelonina que va destacar principalment per la seva afecció al col·leccionisme la qual cosa el va portar a reunir col·leccions molt diverses, destacant-ne la ceràmica i la indumentària. També és important per la seva contribució a la revaloració del carrer de Montcada. Fruit de les seves aficions va publicar diversos estudis: Un siglo de modas barcelonesas (1750-1850) (1944), Historia de la navegación aérea en Barcelona (1948), La mode en Espagne au XVIe siècle (1955) i Fernando Sor (1778-1839) (1957), entre altres obres.

La Fundació té la seu a la seva residència, un palauet isabelí situat al barri del Putxet, on s’hi poden observar una gran varietat de les més de 4.000 peces que van integrar la seva col·lecció i que es troben distribuïdes per les diferents sales:  la ceràmica d'Alcora, pintures, dibuixos,  escultura dels segles xix i xx (Ramon Casas, Manolo Hugué, Vallmitjana, una reproducció a petita escala del monument a Colom de Barcelona…), mascarons de proa, autòmats, nines, etc.

A la planta baixa de la casa hi destaca una doble sala que va fer les funcions de biblioteca particular amb una gran quantitat de llibres de diferents èpoques i temàtiques. A l’escala que porta al primer pis hi ha una mostra de gravats, entre els que hi figuren els que representen la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques al setembre de 1714, realitzats pel gravador Rigaud.

De totes les seves col·leccions la més important és la d’indumentària. La inclinació al col·leccionisme de vestits li vingué de la seva mare, Anna Vidal i Sala, qui guardava cada any dos vestits sense cap finalitat especial. La col·lecció d’indumentària comprèn vestits civils, ornaments litúrgics, complements i accessoris del vestit procedents de Catalunya, l’Estat espanyol, diversos llocs d’Europa, Amèrica i Àsia. La cronologia és des del segle xvi al anys 20 del segle xx.  El 1933 va donar part de la col·lecció a la Junta de Museus de Catalunya. Va ser exposada al Museu d’Arts Decoratives el mateix any. El 1963 va donar la col·lecció sencera a l’Ajuntament de Barcelona amb la condició que fos exposada en un palau del carrer de Montcada ––Rocamora havia estat un dels fundadors d’Amics del Carrer de Montcada on va viure fins 1933–– restaurat amb aquesta finalitat. L’any 1969 es va obrir el Museu d’Indumentària- Col·lecció Rocamora al Palau de Marqués de Llió. El catàleg de la col·lecció, de 4.187 peces d’indumentària, que ell mateix havia dirigit, va ser publicat el 1970 amb el títol: Museo de Indumentaria-Colección Rocamora. Després d’obrir-se el museu va continuar col·leccionant  indumentària civil i litúrgica, la qual es conserva i exposa a la Fundació.

[21/03/2011] – Conferència de la Dra. Francesca Español sobre “La catedral d’Urgell i la diàspora del seu mobiliari litúrgic envers col•leccions i museus”

El passat dilluns 21 de març de 2011, la Dra. Francesca Español va realitzar la segona de les conferències del cicle Art medieval i col·leccionisme, amb el títol “La catedral d’Urgell i la diàspora del seu mobiliari litúrgic envers col·leccions i museus”. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 hores i hi van assistir cinquanta-dues persones. La Dra. Español va anar descrivint el desmantellament del mobiliari litúrgic de la catedral de la Seu d’Urgell a partir de les restauracions de Puig i Cadafalch el 1918 i pels efectes de la Guerra Civil i per altres intervencions durant el franquisme. Un dels exemples citats va ser el retaule dedicat a Sant Miquel i Sant Pere del pintor Jaume Cirera, que es va fraccionar. Una part es troba conservada al MNAC, però d’altres es van dispersar a partir de la compravenda de diversos antiquaris de França i Nova York; una d’elles anà a parar a la col·lecció privada de José María del Palacio y Abárzuza, tercer conde de Las Almenas. La venda fragmentada dels retaules, com és de suposar, incrementava els guanys de l’antiquari i facilitava el trasllat de les peces. 

JAUME CIRERA - BERNAT DESPUIG

Retaule de Sant Miquel i sant Pere

(1432-1433)- MNAC - Museu Nacional d'Art de Catalunya

Un altre altar afectat va ser el de Santa Caterina: en treure el retaule barroc, van aparèixer al darrere diverses pintures murals les quals, un cop arrencades, es van dispersar entre el Museu Diocesà de Vic, una col·lecció privada i posterior dació al MNAC i a la Abegg Stiftung de Riggisberg a Suïssa.
La capella de Sant Ermengol també va quedar repartida entre diverses col·leccions. Algunes peces van anar a parar a la col·lecció Plandiura i al Museo de Bellas Artes de Bilbao i d’altres a la col·lecció del Dr. Pérez Rosales del Museu Maricel de Sitges. Una de les parts més interessants de la conferència de la Dra. Español va ser la que dedicà a la disgregació del cadirat del cor gòtic de l’aspecte original del qual tenim constància a partir de fotografies antigues i dels dibuixos de Puig i Cadafalch.

Pintures de Sant Ermengol.
 Museu de Belles Arts de Bilbao

Part del cadirat anà a la col·lecció Lázaro Galdiano de Madrid i altres, a partir de l’activitat de l’arquitecte Arthur Byne (1884-1935), a la col·lecció de William Randolph Hearts (1863-1951) al San Simeon Hearts Castle. També es va perdre el retaule major que era semblant al de la catedral de Barcelona i que ara el podem localitzar a la capella major de la catedral de Santa Anna de Las Palmas de Gran Canaria.
Finalment, es van comentar alguns dels teixits desapareguts com l’Estendard de Sant Ot, actualment al DHUB-Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, signat per la brodadora Elisava, i el frontal brodat, actualment al Victoria and Albert Museum de Londres.

Malgrat que la part positiva és que totes aquestes peces s’han conservat, hi ha una valoració negativa a fer, si considerem que, actualment, es troben disperses i descontextualitzades lluny del seu espai original per al que van estar pensades.

La catedral de la Seu d'Urgell en una foto d'autor desconegut d'inicis del segle XX (del llibre Catalunya en blanc i negre. Ed. Espasa Calpe)

Galeria del creuer dret i reixa de l' altar major de l' església de la Seu d' Urgell BC : Fons Salvany SaP_708_10 (1923)

[21/02/2011] – Conferència del Dr. Joan Valero: “Itineraris de l’escultura gòtica: dels monestirs a les col•leccions”

El passat dilluns 21 de febrer de 2011 va iniciar-se el cicle de conferències Art medieval i col·leccionisme amb la xerrada “Itineraris de l’escultura gòtica: dels monestirs a les col·leccions”, a càrrec del Dr. Joan Valero Molina. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 h. i hi van assistir una cinquantena de persones.
El Dr. Joan Valero va presentar, a partir de l’exemple de les escultures gòtiques, l’espoli que el nostre patrimoni ha patit al llarg dels segles XIX i XX. Un cas paradigmàtic d’aquest procés seria la dispersió de les escultures que formaven part de les tombes reials de Poblet. D’aquestes tombes, en va resseguir els diferents fragments conservats en diversos museus d’arreu del món i en va qüestionar en alguns casos l’autoria i l’atribució a una tomba concreta proposada per la restitució de Frederic Marés. Una de les tombes en la que s’hi va entretenir va ser amb la de Ferran d’Antequera que, possiblement, va ser refeta i desplaçada del seu lloc original en el segle XV.

A partir de diversos exemples, va anar descrivint les possibilitats que tenim per poder fer-nos una idea del patrimoni perdut i de com efectuar un seguiment de l’itinerari de les diferents peces a través d’antiquaris i col·leccionistes i de les col·leccions museístiques.