[09-11-2013] – Visita comentada a la Seu Vella i al Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal

El dissabte 9 de novembre de 2013, els Amics de L’Art Romànic varem fer una visita a Lleida, una ciutat, l’esplendor històric de la qual, sovint oblidem. 

La visita va començar a la Seu Vella de Lleida. Un edifici singular, de gran bellesa, originalitat i valor arquitectònic que ha sigut molt maltractat pel temps i per les circumstàncies històriques. El Dr. Francesc Fité va iniciar la visita a la part romànica de la nau, i va fer un detallat comentari in situ del programari iconogràfic que es desplega en els capitells de la mateixa. Després de comentar aquests capitells, i els diferents tallers que s’hi poden apreciar, va descriure també les diverses capelles laterals i les pintures recuperades que s’hi poden observar. Seguidament va a passar a comentar el claustre, una joia de gran singularitat per les seves dimensions i per la seva posició. Un claustre certament impressionant i amb molt bona vista, cosa gens freqüent, el qual havia pràcticament desaparegut, en ser adaptat per a us militar i que va necessitar de profundes obres de restauració. Sortint del claustre es va comentar la portalada d’aquest, la qual presenta les característiques monumentals d’una portada de catedral, moment que es va aprofitar per a fer al fotografia de grup. 

Abans que el Dr. Fité ens comentes les restants portalades, vàrem pujar fins el Castell del Rei, conegut també com la Suda, on ens van ajudar a reconstruir mentalment el que havia sigut un gran palau. La posició privilegiada d’aquest castell amb un domini absolut de la plana, juntament amb diversos atzars històrics, i el paper de la pròpia Lleida en moments històrics, i bèl·lics, importants van ser causa que avui en quedi ben poca cosa en peu. Menys afortunat fins i tot que la Seu que te just al costat, va caldrà l’esforç mental de tots ajudat per la riquesa descriptiva de la nostra guia, per recuperar el fulgor de la seva passada esplendor. 

Després de comentar, amb una mica de pressa la resta de portalades, obres interessantíssimes de l’escola de Lleida, varem anar a dinar. A la tarda en cara ens quedava un plat fort: El museu de Lleida.

Alberto Velasco, ens va portar fins a les joies medievals d’aquest interessantíssim museu, que mostra la història de Lleida des dels seus inicis, en un entorn molt didàctic. El passat andalusí de la ciutat hi es present i destacat malgrat les poques restes materials d’aquest període, que va deixar una herència en canvi molt important en el paisatge amb la creació de l’horta de Lleida. 

Vàrem fruir molt amb les talles i les pintures que formen part d’un conjunt d’obres de diferents indrets pertanyents al bisbat de Lleida. Lamentablement algunes d’aquestes obres estan ara en litigi, degut a que els canvis en la configuració del bisbat, ara molt empetitit , han fet que els llocs d’origen d’algunes de les peces siguin ara part d’altres bisbats, com el de Barbastre o el d’Osca, i aquest bisbats pel que sembla ara voldrien tenir-les.

[04-11-2013] – Conferència «Apropament a l’escultura romànica de la Seu Vella de Lleida» a càrrec del Dr.Francesc Fité Llevot.

El passat 4 de novembre de 2013 a les 19.00 hores va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer del'Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47, Barcelona) la conferència del cicle El romànic a l’abast «Apropament a l’escultura romànica de la Seu Vella de Lleida» a càrrec del Dr. Francesc Fité Llevot, membre d'AAR i professor de la Universitat de Lleida. 

Des de l'inici de la construcció de la Seu Vella de Lleida (1203) sota la direcció del mestre d'obres Pere de Coma hi van intervenir diversos tallers d'escultors que van decorar els capitells de les columnes de l'interior del temple i les portades d'accés al recinte. El Dr. Francesc Fité va anar descrivint els programes decoratius dels capitells interiors, els quals són profusament esculturats amb representacions variades: vegetals, geomètrics, zoomòrfics i historiats amb temes de l'Antic i Nou Testament. 

El Dr. Fité va anar argumentant també, a nivell estilístic la localització de les obres que van elaborar els tallers diferenciats, els de la part de la capçalera amb un predomini d'autors occitans i una altre taller de l'escola lleidatana. A l'exterior són molt interessants les portalades romàniques de sant Berenguer, de l'Anunciata i dels Fillols, exemples de la famosa «Escola romànica de Lleida» la influència de la qual es va estendre per un ampli territori que abasta no solament la zona de Lleida, sinó també Osca (Sant Miquel de Foces) o també València (Porta de Lleida de la Catedral de València). Aquestes portalades es caracteritzen per l'absència del timpà i per estar construïdes amb un cos sortint del mur principal, l'objectiu del qual és el d'augmentar el nombre d'arquivoltes, les quals mostren una minuciosa decoració a base d'entrellaçat geomètric, ziga-zagues i puntes de diamant, de clara influència islàmica.

[26-10-2013] – Visita comentada a l'exposició "Facies Fidei" i al Museu Episcopal de Vic

El passat dissabte va tenir lloc la visita comentada a l'exposició "Facies Fidei. Expressions artístiques de la Fe cristiana a la Catalunya medieval" al Museu Episcopal de Vic , que ha estat oberta del 12 d'abril al 27 d'octubre de 2013.

El lloc de trobada va ser a les 10 h. del matí, al mateix museu, on es van fer dos grups per a poder seguir millor els comentaris de l'exposició per part dels guies de la institució. Aquesta mostra ha estat comissariada pel conservador del Museu, Marc Sureda i la coordinació tècnica ha anat a càrrec de la conservadora Judit Verdaguer i la difusió i activitats han estat coordinades per Carme Comas cap del Museu en aquesta àrea.

El Museu Episcopal de Vic, en el marc de l'Any de la Fe, ha proposat una mostra que dóna pautes per a una lectura de les seves obres d'art romànic i gòtic exhibides a les Sales Permanents. Es tracte d'oferir un diàleg amb set peces procedents de les col·leccions diocesanes dels bisbats de Barcelona, Girona, Lleida, Solsona, Tarragona, Tortosa i Urgell que permet veure com els homes i les dones de la Catalunya medieval percebien i vivien els conceptes bàsics de la fe cristiana. Moltes obres d'art medievals van ser produïdes com a eines o escenografies destinades al culte cristià. A més de les seves qualitats materials i estilístiques, cal tenir en compte el missatge cultural i espiritual que transmetien a les persones del seu temps. Les riques col·leccions d'art litúrgic medieval conservades a Catalunya són testimonis d'uns segles crucials en la història del nostre país i de la seva cultura. Cada peça convidada es posa en relació amb una del fons del MEV intentant il·lustrar un aspecte de la Fe cristiana: la creació, l'Encarnació, l'Eucaristia, la Creu, la Santedat, la Paraula i la Vida.

Un cop acabada la visita, Rosa Maria Martin, sotspresidenta d'AAR, ens va comentar la sala dels teixits i indumentària litúrgica del Museu. Aquesta es considerada una de les més importants de Catalunya i forma per ella mateixa un museu dins del Museu. Cal tenir en compte dos apartats: el d’indumentària i ornaments litúrgics que comprèn des del segle XIV fins al XIX i el de fragments de teixits que van des del segle IV, amb els coptes, fins al segle XVIII. Alguns dels teixits es van trobar en moltes sepultures medievals i també van ser usades com a frontals d'altars i cobertes de faristols. Moltes de les peces es van perdre degut a l'afany col·leccionista de finals del segle XIX i principis de segle XX, en que era més rendible vendre trossos de tela que la peça sencera. Rosa Maria Martin es va entretenir a comentar més al detalls algunes peces significatives com la capa pluvial del bisbe Ramon de Bellera (s.XIV); la casulla del bisbe de Vic Miquel de Ricomà (s.XV); el frontal de la Pietat (s.XV), entre d'altres.

Per a més informació :  

• Tríptic informatiu de l'exposició "Facies Fidei. Expressions artístiques de la Fe cristiana a la Catalunya medieval"
• Catàleg de les obres de la sala de Teixit i Indumentària del MEV.

[21-10-2013] – Conferència «La vidriera en el gòtic civil català. Donem-li llum a un art perdut», a càrrec de la Sra. Carme Domínguez Rodés.

Dilluns 21 d’octubre de 2013, a les 19.00 hores, va tenir lloc la conferència del cicle El gòtic a l’abast «La vidriera en el gòtic civil català. Donem-li llum a un art perdut», a càrrec de la Sra. Carme Domínguez Rodes, historiadora de l’art.

La xerrada, presentada pel Dr. Joaquim Graupera, secretari d'AAR tingué lloc a la sala Pere i Joan Coromines de l'Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona. 

La Sra. Carme Domínguez Rodés és llicenciada en geografia i història (1981) i en història de l'art (1984) per la Universitat de Barcelona i ha dedicat gran part dels seus estudis a la vidriera gòtica catalana, tema que ha esdevingut la seva especialitat. Ha presentat un gran nombre de treballs en diferents congressos i jornades i ha publicat articles sobre aquest tema en revistes especialitzades, des de diverses perspectives (la documentació, la iconografia, els artífexs, la tècnica, la conservació, etc.). Forma part de l'equip d'investigació del  Corpus Vitrearum Medii Aevi (CVMA), programa de l’Institut d’Estudis Catalans que es troba integrat en el conjunt de programes sota els auspicis de la Unió Acadèmica Internacional (UAI), federació d’acadèmies i institucions científiques amb voluntat de cooperació internacional, amb seu a Brussel·les, a la qual pertany l’IEC des de l’any 1922. L’objectiu genèric d’aquest programa és l’estudi científic i documentat (amb publicació final) de totes les vidrieres medievals, fins al segle xvi, d’edificis religiosos i civils. Pel que fa als vitralls de Catalunya, l’IEC ha compilat més de tres mil transparències, conservades al seu arxiu històric, i ha publicat cinc volums dins la sèrie d’Espanya (VI a X). 

La xerrada es va centrar en les vidrieres medievals documentades i conservades del gòtic català. Des del segle xiv, Barcelona va esdevenir una ciutat activa en el camp de la producció de vidre amb una fira pròpia que es celebrava l'1 de gener (Ninou) al Born. Malgrat que hi ha documentats forns al Pla d'en Llull (1453) i al carrer de Viladalls (1316), part de la producció s'importava de fora sent els de Flandes els més apreciats.

La Sra. Carme Domínguez va destacar la ingent tasca de buidat dels arxius i la documentació de vitralls civils, ja que s'han conservat molt pocs i va dedicar gran part de la conferència a l'inventari de les vidrieres conservades i documentades explicitant el nom dels seus artífexs, promotors i temes tractats en la decoració. D'aquesta manera tenim documentades vidrieres als palaus reials de Mallorca, Barcelona, Lleida i Saragossa. Als ajuntaments de Barcelona, Girona i Cervera i a la Llotja de Barcelona, entre d’altres. Quant als artífex va destacar la col·laboració en alguns casos amb pintors de renom com Bartolomé Bermejo, Bernat Martorell, entre d'altres, en la confecció dels cartrons de les vidrieres.

El Dr. Joaquim Graupera en la presentació de la conferència.

La Sra. Carme Domínguez Rodés  durant la xerrada.

[14-10-2013] – Lliçó inaugural del curs 2013-2014.«El Louvre-Lens. Balance del primer aniversario de un proyecto cultural al servicio de un territorio euroregional» a càrrec del Dr. Xavier Dectot, director de Louvre-Lens.

El passat dilluns 14 d'octubre del 2013 a les 19 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines de l'Institut d'Estudis Catalans (C/Carme 47 – Barcelona) va tenir lloc la lliçó inaugural del curs 2013-2014 amb el tema «El Louvre-Lens. Balance del primer aniversario de un proyecto cultural al servicio de un territorio euroregional», a càrrec del Dr. Xavier Dectot, director de Louvre-Lens.L'acte va estar presentat per la Dra. Francesca Español, presidenta de la nostra entitat.

El Dr. Xavier Dectot (Pithiviers, 1973) va estudiar a l'École des Chartes on va rebre el diploma d'arxiver, el 1998, després de defensar una tesi titulada La mort en Champagne: étude de l’art funéraire aux XIIe et XIIIe siècles (2001). També ha treballat a l'Institut Nacional de Patrimoni, a la Casa de Velázquez (on va esdevenir membre científic del 1998 al 2000) i a l'École pratique des hautes études. Va esdevenir conservador del Musée National du Moyen Âge, el 2001, com a responsable de les col·leccions d'escultures i d'ivori i, des del 27 març de 2011, és el director del Louvre-Lens. 

El Museu Louvre-Lens és un centre d'exposicions artístiques, situat als afores de la ciutat de Lens (Pas de Calais), al nord de França. Ha estat concebut com una delegació o subseu del cèlebre Museu Nacional del Louvre de París. 

El Dr. Xavier Dectot va argumentar les raons que conduïren a triar la població de Lens per situar aquest centre. L'àrea de Lens era un centre miner i metal·lúrgic que patia un prolongat declivi des dels anys seixanta del segle xx, provocant un elevat atur i una decadència d’àmplies zones urbanes. La influència de l'establiment del Guggenheim Bilbao va portar a les autoritats locals i als responsables del Louvre a dissenyar una subseu o delegació museística que contribuís a la recuperació econòmica de la regió. L'acord beneficia ambdues parts: el nou centre Louvre-Lens permet difondre i rendibilitzar els extensos fons del museu parisenc, en gran part emmagatzemats per falta d'espai, i, d'altra banda, l'atractiu del nom Louvre converteix Lens en un punt destacat en el mapa cultural francès. Aquesta localitat s'enclava en un estratègic encreuament de rutes que pot atraure turistes de diversos països: en la seva àrea d'influència viuen 14 milions de persones, es troba a prop de les fronteres de Bèlgica i Alemanya, i, a més, l'entrada a l’Eurotúnel, que connecta amb Anglaterra, està a només una hora de trajecte. Igualment, amb el tren d'alta velocitat es pot arribar de París a Lens en una hora. 

L’última part de la seva exposició consistí en la descripció del projecte museogràfic i la funcionalitat dels diferents edificis que componen el complex Louvre-Lens. Ha estat projectat específicament per a l'exhibició d'art per l'estudi japonès d'arquitectura SANAA, i el seu disseny és minimalista: auster i de formes simples, amb l'alumini i el vidre com a materials predominants. Les sales són àmplies i polivalents, no tenen envans i els quadres estan penjats sobre panells mòbils, que poden canviar segons les necessitats de cada exhibició. Les sales estan alineades i arran del carrer, de fet els edificis compten només amb una planta baixa, donant com a resultat una silueta molt discreta que s'integra sense estridències en el paisatge. Alguns sostres de vidre deixen veure el cel i aprofiten al màxim la llum natural. El Museu Louvre-Lens és un centre a gran escala, dins d'un extens parc als afores del nucli urbà: els sis blocs o pavellons edificats inclouen 7.000 metres quadrats dedicats només a exposició i una zona de recepció amb 3.600 metres quadrats, segurament pensada per evitar les cues a la intempèrie en una regió del nord de clima plujós. Hi ha un auditori per a 300 espectadors i tot el conjunt s'enclava en un recinte de vint hectàrees amb 6.600 arbres, anteriorment molt degradat, ja que havia estat la "fossa 9" de l'explotació minera. Amb un cost de 150 milions d'euros (aportats en la seva majoria per la mateixa regió de Lens) el centre va ser inaugurat pel president François Hollande el 4 de desembre de 2012.

Per a més informació: http://www.louvrelens.fr/

Mor Joan-Ferran Cabestany i Fort, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC i expresident d'AAR

Joan-Ferran Cabestany i Fort, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC i expresident d'Amics de l'Art Romànic, va morir a Barcelona el 26 de setembre als vuitanta-tres anys. Gaspar Feliu, membre de la Secció, destaca la recerca que va desenvolupar al voltant del monestir de Santes Creus i que «va ser un dels primers a tractar la demografia a l’edat mitjana». Demà, dimecres 2 d’octubre, a un quart de nou del vespre, se celebrarà una cerimònia en la seva memòria a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (carrer del Rector Voltà, 5, de Barcelona).

Cabestany era doctor en història per la Universitat de Barcelona, va ser professor a la Universitat de Barcelona (1964-1985), conservador de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (1961-1974 i 1990-1995), director del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona (1987-1990), membre del Patronat de Santes Creus (1969-2001), president de l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus (1995-2001), membre del Patronat de la Seu Vella de Lleida (des del 1994), membre del Consell Assessor de Catalunya romànica i director del Centre d’Art Romànic Català (ARCAT, 1985-2008). 

Va entrar a la junta d'Amics de l'Art Romànic en el curs acadèmic 1981-83 amb el càrrec de vicepresident i va arribar a la presidència de la mateixa l'any 1983, càrrec que va exercir fins l'any 1999, que va passar a ocupar el càrrec de Delegat de l'IEC a la nostra entitat fins l'any 2009.

És autor de nombrosos treballs sobre història medieval catalana: Alfons el Cast (1960); Expansió catalana per la Mediterrània (1967);Jaume I (1208-1276), esbós d’una biografia (1976); Els mercaders catalans i l’illa de Sardenya (1984); Reial monestir de Santes Creus: Guia històrica i arquitectònica (1997), La marca de l’Alt Gaià: el castell de Queralt (segles VIII-XII) (2000), L’hospital de la Santa Creu. 1401 (2001), Jaume I. Conqueridor i home de govern. 1208-1276 (2004).

La Junta d'AAR i el conjunt d'associats i col.laboradors volem transmetre des d'aquí un sentit record a la seva persona i transmetre el nostre suport i acompanyament als seus familiars, amics i coneguts.

El Dr Cabestany acompanyat del Dr.Francesc Fité, el Dr Joan Busqueta; la Dra. M.Teresa Matas, la Dra Francesca Español i el Dr. Joaquin Yarza en unes Jornades a l'Institut d'Estudis Ilerdencs el 13 de maig de 2008.

El Dr. Cabestany acompanayant un grup de socis d'AAR a la visita comentada a les pintures de Dòrria (El Ripollès) el 17 de maig de 2008.

[01/02-06-2013] – Sortida de cloenda del curs 2012-2013 a l’art medieval de La Rioja

El cap de setmana de l’1 al 2 de juny de 2013 es va organitzar la sortida de cloenda del curs acadèmic 2012-2013 per l’art medieval de La Rioja.

El primer edifici visitat va ser la catedral de Tarassona, amb els comentaris del Dr. Jesús Criado Mainar, de la Universitat de Saragossa, al qual li agraïm la seva col·laboració. L’edifici catedralici està sota l’advocació de Santa Maria de la Vega i es va començar a construir al segle XII. Va ser consagrat el 1232 com un dels temples del gòtic francès més purs d'Aragó. La guerra "dels dos Peres" influí en el ritme constructiu i a partir del segle XIV es va haver de renovar, apareixent l'estil mudèjar que va afectar la conclusió de les naus, les capelles perimetrals, les façanes exteriors, el cimbori i la torre. Aquesta va ser construïda entre 1496 i 1491, sent rematada amb l'últim cos en 1588.

Després de l’aturada per dinar, ens vàrem dirigir a Santo Domingo de la Calzada on vàrem sojornar. Diumenge al matí ens desplaçàrem a San Millán de la Cogolla situat en el marge esquerre del riu Cárdenas i que integra un conjunt de dos monestirs que va ser declarat  Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.

Primer, en dividírem en dos grups petits i vàrem visitar el monestir de Suso (o de dalt).  Aquest edifici va ser construït a finals del segle VI i té el seu origen en un cenobi visigot establert al voltant del sepulcre de l'eremita Aemilianus (Emilià, en castellà també Millán), mort l'any 574. En el decurs dels segles següents fins al segle XII sofreix diferents modificacions com a conseqüència del canvi de vida de la comunitat d’eremítica a cenobítica i posteriorment monàstica, distingint-se en elles l'estil mossàrab i romànic. La importància d’aquesta comunitat es mostra també en el camp lingüístic i literari, ja que és on es van trobar els primers escrits en basc i castellà (les Glosas Emilianenses). En aquest indret també hi va habitar el monjo i primer poeta de nom conegut en castellà, Gonzalo de Berceo.

A continuació vàrem visitar el monestir de San Millán de Yuso (o de baix). Aquest edifici barroc conserva dues arquetes decorades amb ivoris romànics, molt interessants, que contenien les relíquies de sant Emilià i sant Felices. El 1809 les forces napoleòniques les van espoliar i les van despullar dels metalls i pedres precioses que contenien. Amb aquesta destrossa es van perdre uns quants ivoris, que després han anat apareixent en museus forans, com a Sant Petersburg, Berlín, Florència, Washington i Nova York. Des de 1943 es pot observar una reproducció de l'original, que conté còpies de les plaques espoliades i les originals, de les quals es van conservar tretze ivoris de la vida de San Millán, dos fragments de la mateixa sèrie, més els de l'abat Blas i l’escrivà Munio.

Després de dinar vàrem visitar la catedral de Santo Domingo de la Calzada amb les explicacions del Dr. Francesc Fité. El nom i fundació de l’edifici provenen del promotor de l’indret Domingo García, després canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, el qual promogué la construcció d’un pont, un hospital i un alberg de peregrins, per a facilitar el seu pas cap a sant Jaume de Compostel·la, al voltant de l'any 1045. És famosa la dita de "Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada", degut a un miracle atribuït al sant. En record d'aquesta llegenda es guarden permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

El Dr. Fité ens va comentar l’evolució de la fàbrica del temple amb la seva decoració escultòrica i la història del sarcòfag dedicat al sant. Les dades més antigues del temple que es coneixen són del 1106-1107, el qual presidia una comunitat monàstica que es transformaria en canònica al voltant del 1137. El temple actual, molt més gran que l’anterior, va començar a construir-se el 1158 seguint el projecte del mestre Garsión, el qual va concebir-lo com a església de peregrinació amb capelles radials a la girola, transsepte i planta basilical de tres naus. L’edifici, que s’acabaria en època gòtica amb voltes de creueria, ha patit diverses remodelacions en èpoques més modernes.

En la decoració escultòrica romànica hom identifica quatre tallers el primer del quals el trobem identificat a l’exterior i a l’interior de la girola i a les capelles radials. Sembla que és el mateix taller que va obrar el sarcòfag de reina Blanca Garcés de Pamplona (1137-1156) al monestir de santa Maria la Real (Nájera). El segon taller que va treballar en les escultures del costat nord, s’identifica amb la portalada de Sangüesa. El tercer taller va esculpir els pilars interiors del baptisteri i el quart la part alta del mateix. Aquest últim també va estar actiu a Silos i Santo Domingo de Sòria.

Pel que fa al sarcòfag del sant, les primeres referències es daten abans del 1158, malgrat que se’n desconeix la seva ubicació. La Dra. Francesca Español apunta que podria estar situat a la veïna església de santa Maria. En aquest any es tenen notícies del seu trasllat al temple actual on deuria situar-se en el presbiteri com a sepulcre-altar. El 1223 es va reformar i és quan es degué obrar la tapa de relleu amb la imatge del sant que ara es conserva. En el segle XV va ser traslladat al braç del transsepte on ara es troba i són d’aquest moment els relleus gòtics de la caixa del sarcòfag. La caiguda de les voltes, a principis del segle XVI, va afectar-lo negativament i va portar a una nova reforma en el 1518, època en què es va construir el baldaquí. No va ser fins la segona meitat del segle XX que el conjunt va assolir l’aspecte actual amb la construcció l’any 1958 de la cripta inferior.

Dr. Jesús Criado Mainar explicant el claustre de la catedral de Tarassona

Dr. Jesús Criado Mainar explicant l'evolució constructiva de la catedral de Tarassona

Dr. Jesús Criado Mainar explicant el retaule triple de la capella Pérez Calvillo.

Visita al monestir de Sant Millán de la Cogolla o de Suso (o de dalt).

Visita al monestir de Sant Millán de la Cogolla o de Yuso (o de baix).

Arqueta romànica de Sant Millán

Arqueta romànica de Sant Millán