[9-03-2015] - Conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust

El passat dilluns, 9 de març de 2015, va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust, professora titular d’Història de l’Art a la Universitat de les Illes Balears. 

   La conferència tancava el cicle dedicat a la commemoració del VI Aniversari del Concili de Constança amb una figura dissident de l’assistència a aquest esdeveniment: el Papa Benet XIII. La Dra. Escandell va presentar la seva figura des de la seva faceta com a lletraferit. En el món medieval, cap dels papes ha sigut tant excepcional com el Papa Luna. La seva bibliofília va alimentar-se tant des de la compra com la promoció de llibres. Va fer-se un breu recorregut a manera d’introducció per la Biblioteca papal d’Avinyó. Aquesta estava formada per dos espais:

• Biblioteca Major: Albergava el conjunt dels llibres dels papes. 
• Studium: Es tractava de la biblioteca privada del Papa, aquella situada amb més proximitat a la seva cambra privada. 

Durant la seva estada a Avinyó, el Papa també va gaudir d’aquest espai. Els diversos inventaris de la biblioteca d’Avinyó ens informa d’un total de 3000 llibres aproximadament. Aquesta xifra és la mateixa per a la biblioteca personal de Benet XIII, el que delata l’extraordinària importància que tenia aquesta. El 1403 fuig d’Avinyó cap a diverses ciutats del sud de França, entre elles, Marsella i Perpinyà. En aquesta fugida, es porta amb si 337 llibres del seu studium.

   Un altre valor que va posar-se de relleu va ser el fet que amb ell s’inaugura una nova manera d’ordenar una biblioteca. La sistematització i catalogació dels llibres no segueix els criteris medievals. Aquest nou sistema queda materialitzat per la fundació el 1407 d’una normativa: la nova ordinatio. Aquest nou sistema d’ordenació no només queda circmuscrit a la seva biblioteca sinó que la biblioteca d’Avinyó també l’adoptarà. L’ordenació venia donada per la matèria del llibre, mentre que la catalogació consistia en la descripció dels continguts i els autors dels llibres. 

   Pel que fa a la seva definitiva estada a Peñíscola el 1410, la seva biblioteca estava distribuïda en quatre espais diferents del castell (llibreria, cambra privada, studium  i tresor). Segons va destacar la conferenciant, una de les fonts principals per conèixer la biblioteca que tenia a Peñíscola és l’inventari parcial que fa el cardenal Pere de Foix, tot just després de la mort de Benet XIII el 1423. Es tractava d’una biblioteca que reflectia els múltiples interessos del seu usuari. La biblioteca estava composada de temes tant diversos com la història, teologia, poesia, filosofia o dret. Per exemple, el gran interès que tenia pel món antic es va materialitzar en la presència de llibres d’autors com Plini el Vell o Sèneca.

   De tots aquests llibres, alguns podien ser comprats, i d’altres eren promoguts per ell mateix. Destaca la seva col·lecció de comentaris bíblics il·lustrats, amb una gran riquesa en el desenvolupament de la figuració marginal. Els pintors que il·lustren aquests llibres eren italians i francesos. En tant que promotor, Benet XIII estableix un taller a Peñíscola que continuarà després de la seva mort. El miniaturista més important d’aquest taller va ser Sancho Gontier, que ja treballava com a pintor a Avinyó. Cal situar la bibliofília de Benet XIII dins el context de la promoció de llibres que portaven a terme diversos eclesiàstics a Avinyó, amb els quals havia mantingut e

stretes relacions i que hauria repercutit també des d’una perspectiva artística.

   Actualment, la biblioteca de Benet XIII es troba dispersada entre Europa i Amèrica. Per exemple, molts dels llibres que van passar a mans d’Alfons el Magnànim, encara avui no s’han localitzat. 

[2-03-2015] - Conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros

El passat dilluns, 2 de març de 2015, a les 19:00 hores va tenir lloc a la sala Pi i Sunyer la conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros, historiadora dels teixits i membre d’AAR. 

   La conferència va destacar l’important paper que va tindre el teixit anglès dins dels gustos artístics del Papat d’Avinyó. Segons va dir la conferenciant al iniciar la conferència, els diferents papes que van passar per Avinyó van apreciar molt aquestes peces. En aquell moment, els teixits d’Opus Anglicanum eren considerats l’última moda pel que fa a les arts del brodatge. Aquest tipus de brodat produeix el seu màxim esplendor en els segles XIII i principis del XIV. La producció d’aquests teixits es desenvolupava en tallers situats a Londres i els seus voltants. Hi havien dos tipus de peces: 

• Els teixits produits en sèrie, el destí dels quals és la venta. 
• Els teixits confeccionats per encàrrec, amb una producció personalitzada. 

   Les persones que confeccionaven aquestes peces al taller solien ser miniaturistes, que pintaven els cartrons. Hi havia una estreta relació entre els pintors i els brodadors. Pel que fa al procés de confecció, es feia la tela i, a continuació, el pintor dibuixava el cartró. 

   La iconografia que es conreava estava dedicada, principalment, a temes sacres: Jesús i la Mare de Déu. Ara bé, els evangelis apòcrifs van ser narrats en moltes peces confeccionades en Opus Anglicanum. També es van confeccionar teixits civils encarregats per la reialesa anglesa, ara bé, aquests s’han perdut gairebé en la seva totalitat. Entre els clients trobem, preferentment, als nobles anglesos, però també van destacar pels seus encàrrecs els Papes. 

A continuació, la conferenciant va desenvolupar tot el món de l’Opus Anglicanum a través de comitents i peces artístiques concretes. D’entre aquests exemples, cal destacar la figura de Bonifaci VIII que va ser un gran comprador de peces angleses, per exemple, as seus inventaris apareix 113 vegades la paraula “opus anglicanum”. Una d’aquestes obres era la casulla de Sant Nicolau. També va parlar amb deteniment de dos obres molt significatives: la capa de la Passió i la de la Mare de Déu, depositades en la catedral de St. Bertrand de Comminges. Es tractava d’obres que, més enllà del seu valor artístic, van esdevenir relíquies. Un altre obra destacada va ser la capa pluvial del cardenal Gil de Albornoz. Es caracteritza per escenes  emmarcades per arcuacions i un repertori vegetal propi del moment més clàssic de l’Opus Anglicaum. La conferència va finalitzar amb un anàlisi de dues capes importants: la del bisbe Bellera i la de Daroca, ambdues del segle XIV. De la capa del bisbe Bellera va destacar-se la seva modernitat degut a que incorporava una gran novetat, el vellut vermell i una iconografía basada en les tradicions celtes. Respecte a la capa de de Daroca, el seu usuari va ser Benet XIII. Era emprada en la processó del Corpus.

   

[23-02-2015] - Conferència «El concili de Constança i el seu paisatge humà segons la crònica d’Ulrich Richental», a càrrec del Dr. Joan Valero Molina

El passat dilluns, 23 de febrer de 2015, a les 19:00 va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines la conferència «El concili de Constança i el seu paisatge humà segons la crònica d’Ulrich Richental», a càrrec del Dr. Joan Valero Molina.

   La conferència del Dr. Valero va obrir el cicle dedicat a la commemoració del VI centenari del concili de Constança (1414-1418). La conferència va aproximar-se a la celebració del Concili i els seus protagonistes per mitjà d’una crònica visual: la Crònica del Concili de Constança del ciutadà i escribà de Constança, Ulrich Richental. Es tracta d’una obra que constitueix un relat visual, tant dels personatges que van ser-hi, com de tot l’entorn quotidià que va envoltar aquest fet. Richental no va assistir en persona, però, té contacte directe amb moltes persones que van assistir-hi. Un altre dels aspectes que cal destacar és el seu registre de l’heràldica de diferents personalitats europees. Segons va destacar al començar, la crònica va tindre una extraordinària fortuna degut al gran nombre d’edicions il·lustrades que van fer-se. Actualment, el conjunt de les diferents versions estan repartides per biblioteques de tot el món. Al llarg de la conferència van mostrar-se il·lustracions que exhibien el fast amb que arribaven alguns alts dignataris. Entre les imatges d’una de les edicions, destaquen les representacions d’emperadors i bisbes amb els seus monumentals sèquits. Un altre dels protagonistes a la crònica és l’antipapa Joan XXIII. Un altre de les representacions destacades és la de la mort a la foguera de Jeroni de Praga, un teòleg que posava en dubte l’autoritat de l’Església. També l’elecció de Martí V com a Papa es desplega de forma visual. És interessant la desfilada per la ciutat de Constança. 

  Un altre dels aspectes curiosos de la crònica és la mirada que Richental projecta sobre els assistents de territoris més orientals. Molt pintorescs són els retrats de membres de l’Església Ortodoxa, que es representen amb poblades barbes. Després, hi havien tot una sèrie d’imatges que mostraven tota l’activitat urbana generada per la celebració del concili. com la celebració de tornejos de cavalleria o el subministrament de menjar al concili, aquest últim exemplificat per la presència de forns de pa portàtils per la ciutat. Finalment, va tancar la conferència destacant el paper de la crònica com una magnífica font d’heràldica medieval europea. 

[16-02-2015] - Conferència «La portada de les Cadenas de la catedral de Ciudad Rodrigo. Promoció reial, caràcter urbà i vents avantguardistes», a càrrec del Sr. Diego Mesa de Lózar

El passat dilluns, 16 de febrer de 2014, va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer la conferència «La portada de les Cadenas de la catedral de Ciudad Rodrigo. Promoció reial, caràcter urbà i vents avantguardistes», a càrrec del Sr. Diego Mesa de Lózar, historiador de l'art i membre d'AAR. 

   La conferència va iniciar-se destacant la gran importància d’una perspectiva interdisciplinar a l’hora d’afrontar estudis d’Història de l’Art. Segons el conferenciant: “no podem entendre l’erecció de la catedral sense tenir en compte els aconteixements polítics i religiosos que van envoltar-la”. La catedral de Ciudad Rodrigo va aixecar-se en el context de la Repoblació de la segona meitat del segle XII, un procés capitanejat per la figura de Fernando II de León. Ciudad Rodrigo era un indret estratègic des del punt de vista territorial: a l’oest, tenia les contínues pretensions territorials per part del Regne de Portugal; per l’est, el Regne de Castella buscava el control comercial de la zona; i pel sud, els musulmans. Per tant, esdevenia un lloc amb una gran importància geopolítica. Amb l’objectiu d’esdevenir un territori-baluard es crea la diòcesi de Ciudad Rodrigo. En aquest sentit, el conferenciant va recòrrer als testimonis escrits dels bisbes Lucas de Tuy o Jiménez de Rada, que deixen constància de la importància que va tenir Ciudad Rodrigo en el programa de repoblació de Fernando II. Això és el que explica el prominent caràcter massís de la catedral, que segueix l’exemple d’altres catedrals com la de Tuy. 

   En aquest procés va tenir un gran pes la curia eclesiàstica de la catedral de Santiago de Compostel·la. La documentació constata que, darrere de les maniobres per crear la diòcesi, hi ha una presència contínua de la curia compostel·lana. De fet, el pròpi Fernando II va deixar en mans de la seu compostel·lana la creació de la diòcesi el 1161. Això cristal·litzarà amb la figura del bisbe Pedro de Ponte (1174-1189), una figura amb gran personalitat i una gran ambició. El 1175, tot just un any com a bisbe de Ciudad Rodrigo, va encaminar-se cap a Roma per aconseguir del papa Alexandre III la butlla de reconeixement. Això és el que es materialitza en el quartet apostòl·lic presidit per Crist Jutge. No sabem com era la disposició del programa original ja que, l’actual disposició de la portada pertany a una reforma del segle XVIII. La historiografia vincula el model a altres exemples com les portades tardorromàniques de Zorita del Páramo, Santo Domingo de la Calzada i Santillana de Mar. Separat d’aquest conjunt, hi ha una Mare de Déu com a Sedes Sapiantiae que també formava part del programa. Segons destaca la historiografia, aquest conjunt esdevé el “rostre” d’aquesta nova diòcesi, d’aquí la presència de Sant Jaume i Sant Pere com a bisbes, fent referència als predecessors episcopals de la diòcesi. Pel que fa a l’estil, ens trobem davant de mestres amb una gran vàlua tècnica, que tenen com a referent el Mestre Mateo i el seu treball a la catedral. Aquesta filiació estilística es veu, sobretot, en el treball del cabell. 

   La portada té un segon fris superior, emmarcat en una segona campanya constructiva, en torn a mitjans del segle XIII. Es tracta d’una recepció “particular” de la Galeria de Reis desenvolupada pel Gòtic francès a les façanes de les seves catedrals. Ara bé, la solució adoptada a Ciudad Rodrigo és d’una gran originalitat pel que fa a la seva iconografia i estil formal. Els personatges representats són veterotestamentaris, i no un cicle de personatges de la reialesa contemporània, com és la solució present a França. Entre els personatges, destaquen Salomó i la Reina de Saba, que farien referència a la fundació reial de la catedral, juntament amb el rei David. Un altre element infreqüent en una recepta escultòrica-arquitectònica com aquesta és la figura amb hàbit. Es tractaría de Sant Francesc d’Assís. Això tindria la seva raó de ser per les predicacions que els franciscans de Ciudad Rodrigo feien davant la portada. Finalment es va destacar el seu paper de Galeria de Reis arcaica. Els escultors que executen el fris no tenen el talent ni la formació tècnica del Gòtic francès. Així, la lleugeresa i l’elegància de les formes gòtiques es tradueix a la catedral mirobrigense en arcs massisos i figures amb grans desproporcions. Una recepció particular i original de la galeria de reis desenvolupada a les avantguardistes catedrals gales. 

[9-02-2015] - Presentació dels projectes TEMPLA (Universitat de Girona) i ARS PICTA (Universitat de Barcelona), a càrrec del Dr. Gerardo Boto Varela i la Dra. Milagros Guardia Pons

El passat dilluns, 9 de febrer de 2015, a les 19:00 hores va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines la presentació dels projectes d'investigació TEMPLA (UdG) i ARS PICTA (UB), a càrrec dels seus corresponents directors, el Dr. Gerardo Boto Varela i la Dra. Milagros Guardia Pons.

   La sessió va estar dedicada a la presentació de dos grups de recerca catalans que s'han especialitzat en l'art medieval. En primer lloc, el doctor Gerardo Boto ha presentat Templa (Taller d'Estudis Medievals. Programes-Litúrgia-Arquitectura), format per nombrosos especialistes de l'estat i d'Europa integrants d'universitats, museus i arxius. El ponent ha exposat els diversos resultats de les recerques dutes a terme: el projectes I+D, les activitats acadèmiques, les trobades científiques i les publicacions. Pel que fa a aquestes darreres, els resultats d'alguns col·loquis han estat publicats a la revista Codex Aquilarensis.

   El segon grup presentat ha estat Ars Picta (Anàlisis i Recerques sobre Pintura i Iconografia Tardoantiga i Medieval), a càrrec de la doctora Milagros Guàrdia. S'han mostrat els projectes de recerca en curs, entre ells, l'estudi sobre les pintures, avui disperses, de Sant Quirze de Pedret, amb un intent de restitució virtual. Una de les eines més interessants que ha creat aquest grup és una base de dades iconogràfica de la pintura mural romànica catalana.

[22-12-2014] - Conferència «El teginat del castell de Vilassar. Notes per una redescoberta», a càrrec del Dr. Joaquim Graupera

El passat dilluns, 29 de desembre de 2014, a les 19:00 hores va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència de cloenda del trimestre «El teginat del castell de Vilassar. Notes per una redescoberta», a càrrec del Dr. Joaquim Graupera. 

 Els orígens del castell de Vilassar són una mica desconeguts i incerts, ja que la bibliografia existent sobre el castell i la documentació conservada, ens aporten poques dades sobre aquests. Al llarg de la xerrada vaig anar repassant les diferents aportacions que s’han fet sobre aquest tema. La historiografia situa tradicionalment el possible origen de la fortificació en la torre circular central que fins ara s’ha vingut datant en el s.XII. Però l’anàlisi de les restes conservades de la torre quadrada de la façana, ens permet aproximar-nos a una possible fase constructiva inicial que es podria datar a finals del s.XIII. Ens documenten aquest moment les pintures del teginat de la sala del primer pis de la torre, la finestra coronella d’aquesta mateixa sala, decorada amb un capitell tardoromànic, ara desplaçada i la seva pròpia estructura. Les pintures originals del s. XIII amb l'heràldica dels Sant Vicenç i els Centelles, van ser en part repintades  posteriorment en alguns escuts heràldics per testar les diferents nissagues que s'emparentaren amb els Desbosc, els nous propietaris del castell a partir del s. XIV. A l'acabar la conferència l'entitat organitzadora va oferir una copa de cava i unes neules als assistents per celebrar el nadal.

Per a més informació: GRAUPERA, Joaquim: “Les pintures del teginat i l'origen del castell de Vilassar (s.XII-XIII)” a XXIX Sessió d’Estudis Mataronins. 24 de novembre de 2012. Comunicacions presentades. Mataró; Patronat Municipal de Cultura, Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, 2013. P.15-18 Versió estesa en un cd adjunt.

[1-12-2014] - Conferència «Els exteriors oblidats: el color en l’edifici romànic», a càrrec del Dr. Marc Sureda i Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic.

El passat dilluns, 1 de desembre de 2014, a les 19:00 hores va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Els exteriors oblidats: el color en l’edifici romànic», a càrrec del Dr. Marc Sureda i Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic.

   Els estudis en torn la pintura dels interiors dels edificis romànics ja estan consolidats i s’ha avançat molt pel que fa al seu coneixement. Ara bé, menys coneguda és la pintura dels exteriors dels edificis romànics, la qual ha sigut objecte d’un interès ínfim per part de la historiografia artística. El Dr. Marc Sureda va iniciar la conferència posant l’accent en aquesta problemàtica i valorant com s’havia tractat des de la Història de l’Art. Segons el conservador, molt del desconeixement sobre això és degut als usos i abusos que han portat a terme les restauracions del s. XIX, fent esment, de manera particular, a la figura d’Elies Rogent com una de les figures més representatives d’aquesta actitud a Catalunya. Un dels primers en parlar del revestiments exteriors va ser Kingsley Porter, que va destacar el paper que tenia el guix. Aquest material s’aplicava com a acabat de la superfície mural. Ja als anys 30, Puig i Cadafalch, encara que de manera molt minsa, va fer esment de la calç existent en l’exterior de les esglésies. Segons les imatges del llibre de Puig i Cadafalch L’Arquitectura Romànica a Catalunya, els murs exteriors de moltes esglésies tenien un revestiment exterior del que s’observa avui en dia. Moltes obres van perdre part del revestiment degut al treball de repicat de les restauracions. L’arquitectura d’Oliba, per exemple, havia de tenir un aspecte blanquinós. El conferenciant també va sostenir que no els podem tenir per revestiments acabats. Per intentar explicar aquesta qüestió es va recórrer a l’arquitectura religiosa del centre i el nord d’Europa, on els edificis amb els exteriors blancs esdevenen una tipologia pròpia. D’entre els exemples, va destacar St. Joan a Müstair com el gran exponent. En moltes d’aquestes esglésies, el color destacava sobremanera degut al contrast que creava amb el fons blanc. A l’exterior de Sant Climent de Taüll hi han restes de pintura que Puig i Cadafalch va citar de passada. Kingsley Porter va ocupar-se de manera particular per la pintura d’algunes esglésies de la Borgonya. Ara bé, des dels anys 80 no hi ha aportacions rellevants al respecte. La conferència va concloure amb un repàs pel pensament medieval per entendre el pes simbòlic que tenien els colors i, com a conseqüència, amb una funció determinada i molt concreta en la configuració espacial de les esglésies. 

El secretari d'AAR, el Dr. Joaquim Graupera, presentant al conservador del MEV, Dr. Marc Sureda i Jubany.