.JPG)
La Dra. Milagros Guardia Pons, catedràtica d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Barcelona, impartí la conferència “Una aturada als Pirineus: Sant Climent de Taüll”.
La Dra. Guardia féu un recorregut historiogràfic a propòsit de Sant Climent de Taüll, fent èmfasi en les aportacions més significatives dels autors que l’han estudiat, així com també en els punts que han generat més debat entre els especialistes.
Malgrat que Jaime Pasqual a la seva obra El antiguo obispado de Pallás en Cataluña (1785) ja elaborà un dels primers estudis epigràfics de la coneguda columna de l’interior de Sant Climent, no fou fins a principis del s. XX que se’n féu pròpiament la descoberta i començà l’interès científic per aquest edifici.
L’any 1907, tres anys després de la visita de Lluís Domènech i Montaner a la vall de Boí, l’Institut d’Estudis Catalans organitzà una missió a la vall per tal que s’estudiessin els conjunts murals de les esglésies. Formaren part d’aquesta expedició Mossèn Gudiol, Josep Puig i Cadafalch, i el fotògraf Adolf Mas. Aquesta primera expedició proporcionà una transcripció de la inscripció de la columna de l’interior, esbossos de la planta i fotografies de Sant Climent.
Puig i Cadafalch, en tornar, demanà al Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts que Sant Climent fos declarat monument nacional. Anys més tard, en ser arrencades les pintures murals, passaren a conservar-se al Museu d’Art i Arqueologia, al Palau de la Ciutadella.
L’estudi rigorós de les pintures no s’inicià fins que no foren exhibides al museu, als anys vint. Els estudis de Joaquim Folch i Torres, Gertrude Richert i Mossèn Gudiol -tots tres dels anys vint- se centraren en qüestions de tipus iconogràfic.
Chandler R. Post, des de la Universitat de Harvard, l’any 1930, en un esforç per superar tòpics, provà d’inserir els exemples de la pintura hispànica dins del context de la Història de l’Art. Post, en el seu estudi, situà les pintures de Sant Climent de Taüll dins d’un context estrictament pirinenc, i fou el primer que posà en valor la inscripció de la columna per datar-les. El mateix any, Charles Louis Kuhn, deixeble de Post, elaborà una ànalisi del context històric molt acurada i incidí, de nou, en qüestions iconogràfiques.
No fou fins als anys cinquanta que sorgiren noves orientacions metodològiques. Josep Gudiol Ricart i Walter Cook elaboraren un mètode de tipus biogràfic per tal d’atribuir obres a mestres. A Europa, no obstant, s’estudiaven els conjunts. André Grabar fou un dels estudiosos que més s’oposà a aquesta metodologia. Joan Sureda, per la seva banda, també intentà modificar aquesta manera de procedir.
Als anys seixanta i setanta segueixen estudiant-se les pintures. Otto Demus, bizantinista, negà cap traça de bizantinisme a Sant Climent. Joan Ainaud, en canvi, encetà una nova via d’estudi
desconeguda fins llavors, l’ànalisi dels promotors. Marcel Durliat, per altra banda, es proposà interpretar l’obra en conjunt.
Antoni Pladevall, a la dècada dels noranta, qüestionà la funció de l’església i proposà que podia tractar-se d’un nucli monàstic.
La Dra. Guardia finalitzà la seva intervenció afegint que, entre les publicacions dels darrers anys, l’obra d’Anke Wunderwald, un detallat estat de la qüestió, destaca per la seva exactitud i minuciositat.
Finalitzada l’explicació, es donà pas al torn de preguntes dels assitents.
