dimarts, 29 de març del 2011

[26/03/2011] – Visita comentada a la Fundació Rocamora

El passat dissabte 26 de març de 2011, es va poder visitar la Fundació Privada Manuel Rocamora, situada al carrer Ballester 12 de Barcelona. Van assistir trenta-quatre socis. Les explicacions van anar a càrrec del personal de la Fundació.
Aquesta Fundació es va formar el 1976 a partir del llegat de Manuel Rocamora i Vidal, nascut a Barcelona l'any 1892, fill d’una família d’industrials de cera i sabons. Es va dedicar des de molt jove a la pintura, formant-se a la Llotja amb Fèlix Mestres. Va guanyar la medalla d'or del concurs Masriera el 1929, any en què va exposar per primer cop a La Pinacoteca. Adscrit al Saló de Barcelona, des dels anys trenta va fer exposicions individuals de les seves obres.
Rocamora va ser un personatge de la burgesia barcelonina que va destacar principalment per la seva afecció al col·leccionisme la qual cosa el va portar a reunir col·leccions molt diverses, destacant-ne la ceràmica i la indumentària. També és important per la seva contribució a la revaloració del carrer de Montcada. Fruit de les seves aficions va publicar diversos estudis: Un siglo de modas barcelonesas (1750-1850) (1944), Historia de la navegación aérea en Barcelona (1948), La mode en Espagne au XVIe siècle (1955) i Fernando Sor (1778-1839) (1957), entre altres obres.
La Fundació té la seu a la seva residència, un palauet isabelí situat al barri del Putxet, on s’hi poden observar una gran varietat de les més de 4.000 peces que van integrar la seva col·lecció i que es troben distribuïdes per les diferents sales:  la ceràmica d'Alcora, pintures, dibuixos,  escultura dels segles xix i xx (Ramon Casas, Manolo Hugué, Vallmitjana, una reproducció a petita escala del monument a Colom de Barcelona…), mascarons de proa, autòmats, nines, etc.
A la planta baixa de la casa hi destaca una doble sala que va fer les funcions de biblioteca particular amb una gran quantitat de llibres de diferents èpoques i temàtiques. A l’escala que porta al primer pis hi ha una mostra de gravats, entre els que hi figuren els que representen la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques al setembre de 1714, realitzats pel gravador Rigaud.
De totes les seves col·leccions la més important és la d’indumentària. La inclinació al col·leccionisme de vestits li vingué de la seva mare, Anna Vidal i Sala, qui guardava cada any dos vestits sense cap finalitat especial. La col·lecció d’indumentària comprèn vestits civils, ornaments litúrgics, complements i accessoris del vestit procedents de Catalunya, l’Estat espanyol, diversos llocs d’Europa, Amèrica i Àsia. La cronologia és des del segle xvi al anys 20 del segle xx.  El 1933 va donar part de la col·lecció a la Junta de Museus de Catalunya. Va ser exposada al Museu d’Arts Decoratives el mateix any. El 1963 va donar la col·lecció sencera a l’Ajuntament de Barcelona amb la condició que fos exposada en un palau del carrer de Montcada ––Rocamora havia estat un dels fundadors d’Amics del Carrer de Montcada on va viure fins 1933–– restaurat amb aquesta finalitat. L’any 1969 es va obrir el Museu d’Indumentària- Col·lecció Rocamora al Palau de Marqués de Llió. El catàleg de la col·lecció, de 4.187 peces d’indumentària, que ell mateix havia dirigit, va ser publicat el 1970 amb el títol: Museo de Indumentaria-Colección Rocamora. Després d’obrir-se el museu va continuar col·leccionant  indumentària civil i litúrgica, la qual es conserva i exposa a la Fundació.

[21/03/2011] – Conferència de la Dra. Francesca Español sobre “La catedral d’Urgell i la diàspora del seu mobiliari litúrgic envers col•leccions i museus”


El passat dilluns 21 de març de 2011, la Dra. Francesca Español va realitzar la segona de les conferències del cicle Art medieval i col·leccionisme, amb el títol “La catedral d’Urgell i la diàspora del seu mobiliari litúrgic envers col·leccions i museus”. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 hores i hi van assistir cinquanta-dues persones. La Dra. Español va anar descrivint el desmantellament del mobiliari litúrgic de la catedral de la Seu d’Urgell a partir de les restauracions de Puig i Cadafalch el 1918 i pels efectes de la Guerra Civil i per altres intervencions durant el franquisme. Un dels exemples citats va ser el retaule dedicat a Sant Miquel i Sant Pere del pintor Jaume Cirera, que es va fraccionar. Una part es troba conservada al MNAC, però d’altres es van dispersar a partir de la compravenda de diversos antiquaris de França i Nova York; una d’elles anà a parar a la col·lecció privada de José María del Palacio y Abárzuza, tercer conde de Las Almenas. La venda fragmentada dels retaules, com és de suposar, incrementava els guanys de l’antiquari i facilitava el trasllat de les peces. 

JAUME CIRERA - BERNAT DESPUIG

Retaule de Sant Miquel i sant Pere

(1432-1433)- MNAC - Museu Nacional d'Art de Catalunya

Un altre altar afectat va ser el de Santa Caterina: en treure el retaule barroc, van aparèixer al darrere diverses pintures murals les quals, un cop arrencades, es van dispersar entre el Museu Diocesà de Vic, una col·lecció privada i posterior dació al MNAC i a la Abegg Stiftung de Riggisberg a Suïssa.
La capella de Sant Ermengol també va quedar repartida entre diverses col·leccions. Algunes peces van anar a parar a la col·lecció Plandiura i al Museo de Bellas Artes de Bilbao i d’altres a la col·lecció del Dr. Pérez Rosales del Museu Maricel de Sitges. Una de les parts més interessants de la conferència de la Dra. Español va ser la que dedicà a la disgregació del cadirat del cor gòtic de l’aspecte original del qual tenim constància a partir de fotografies antigues i dels dibuixos de Puig i Cadafalch.
Pintures de Sant Ermengol.
 Museu de Belles Arts de Bilbao
Part del cadirat anà a la col·lecció Lázaro Galdiano de Madrid i altres, a partir de l’activitat de l’arquitecte Arthur Byne (1884-1935), a la col·lecció de William Randolph Hearts (1863-1951) al San Simeon Hearts Castle. També es va perdre el retaule major que era semblant al de la catedral de Barcelona i que ara el podem localitzar a la capella major de la catedral de Santa Anna de Las Palmas de Gran Canaria.
Finalment, es van comentar alguns dels teixits desapareguts com l’Estendard de Sant Ot, actualment al DHUB-Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, signat per la brodadora Elisava, i el frontal brodat, actualment al Victoria and Albert Museum de Londres.
Malgrat que la part positiva és que totes aquestes peces s’han conservat, hi ha una valoració negativa a fer, si considerem que, actualment, es troben disperses i descontextualitzades lluny del seu espai original per al que van estar pensades.
La catedral de la Seu d'Urgell en una foto d'autor desconegut d'inicis del segle XX (del llibre Catalunya en blanc i negre. Ed. Espasa Calpe)
Galeria del creuer dret i reixa de l' altar major de l' església de la Seu d' Urgell BC : Fons Salvany SaP_708_10 (1923)

dissabte, 5 de març del 2011

[21/02/2011] – Conferència del Dr. Joan Valero: “Itineraris de l’escultura gòtica: dels monestirs a les col•leccions”

El passat dilluns 21 de febrer de 2011 va iniciar-se el cicle de conferències Art medieval i col·leccionisme amb la xerrada “Itineraris de l’escultura gòtica: dels monestirs a les col·leccions”, a càrrec del Dr. Joan Valero Molina. L’acte va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47 – Barcelona) a les 19 h. i hi van assistir una cinquantena de persones.
El Dr. Joan Valero va presentar, a partir de l’exemple de les escultures gòtiques, l’espoli que el nostre patrimoni ha patit al llarg dels segles XIX i XX. Un cas paradigmàtic d’aquest procés seria la dispersió de les escultures que formaven part de les tombes reials de Poblet. D’aquestes tombes, en va resseguir els diferents fragments conservats en diversos museus d’arreu del món i en va qüestionar en alguns casos l’autoria i l’atribució a una tomba concreta proposada per la restitució de Frederic Marés. Una de les tombes en la que s’hi va entretenir va ser amb la de Ferran d’Antequera que, possiblement, va ser refeta i desplaçada del seu lloc original en el segle XV.
A partir de diversos exemples, va anar descrivint les possibilitats que tenim per poder fer-nos una idea del patrimoni perdut i de com efectuar un seguiment de l’itinerari de les diferents peces a través d’antiquaris i col·leccionistes i de les col·leccions museístiques.