dilluns, 22 de desembre del 2014

[24-11-2014] - Conferència «Fer visible l’invisible: matèria i tècnica de la pintura sobre taula romànica catalana», a càrrec de la Sra. Judith Verdaguer

El passat dilluns, 24 de novembre de 2014, a les 19:00 hores va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Fer visible l’invisible: matèria i tècnica de la pintura sobre taula romànica catalana», a càrrec de la Sra. Judith Verdaguer, conservadora del Museu Episcopal de Vic.

   La sessió va presentar els resultats de les últimes investigacions entorn la tècnica pictòrica a l’època medieval. L’exposició “Pintar fa mil anys” és la materialització museogràfica de les últimes recerces sobre la pràctica pictòrica en els segles medievals. Aquestes van presentar-se al I Simposi Magistri Cataloniae “Artista anònim, artista amb signatura: Identitat, estatus i rol de l’artista en l’art medieval”, celebrat pel projecte d’investigació Magistri Cataloniae (UAB) i en el qual el MEV va col·laborar. Segons la Sra. Judith Verdaguer, conèixer la pràctica pictòrica és fonamental per poder entendre la gènesi de la pintura medieval. Va iniciar la conferència fent un breu recorregut historiogràfic sobre la tècnica pictòrica dels períodes medievals, destacant els estudis al voltant de la pintura sobre taula noruega com els pioners. Segons la conferenciant, aquest congrès ha sigut de vital importància per fer avançar el coneixement sobre la tècnica pictòrica en època medieval. 

   Les investigacions han permès conèixer més a fons la tècnica d’algunes de les obres més importants de la pintura romànica catalana:

  • Baldaquí de Ribes (primer quart del segle XII)
  • Frontal de Sant Vicenç d’Espinelves (c. 1187)
  • Frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò (primer quart del segle XII)
  • Altar de Santa Maria de Lluçà (segon quart del segle XIII)
  
   A partir de les dades textuals, proporcionades pels tractats de Teòfil i Cennino Cennini dels segles XII i XV, i de les tècniques de conservació i restauració més avançades, es va explicar la manera de fer dels pintors medievals. Pel que fa a la preparació de la fusta, aquesta es caracteritzava per l’aplicació de dues capes de guix (gesso grosso i gesso sottile). El següent pas era fer un dibuix preliminar. El frontal de Puigbò, gràcies a la refrectografia infrarroja, ha deixat al descobert l’ús per part del pintor del carbonat i la tinta negra, una tècnica de la qual parla Cennino Cennini en la seva obra Il Libro dell’Arte. Un cop estava preparada la fusta es procedia a pintar. Els pigments sorgien de minerals naturals (lapislàtzuli, cinabri, blanc de plom, carbó…). Era una pintura que explotava al màxim els recursos de la natura. La varietat de colors s’obtenia per mitjà de la barreja de colorants orgànics provinents del murex, quermes o l’indi i s'aplicaven en la il·luminació de manuscrits i en el tenyit dels teixits dels més alts dignataris. Els aglutinants eren l’ou i les coles de restes d’animals, per exemple, en el Baldaquí de Ribes s’han descobert residus d’oli de llinosa en la mandorla de Crist. La conferència va finalitzar amb un dels aspectes de la pintura que es de vital importància en aquest període: el daurat. El seu caràcter com a símbol de la llum divina i el seu alt preu el convertia en un color molt preuat. Això feia que el seu ús no sigués habitual i es reservava a les zones més importants de la peça. 

Per a més informació: Museu Episcopal de Vic


dilluns, 15 de desembre del 2014

[15-11-2014] - Sortida «El rastre monumental dels hospitals medievals catalans: L'Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls a l'Alt Penedès»

El passat dissabte, 15 de novembre de 2014, va tenir lloc la sortida «Visita de l’Hospital medieval d’Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès». Les explicacions de la sortida van anar a càrrec de la Dra. Francesca Español.

   L’hospital de Cervelló es troba situat a la localitat d’Olesa de Bonesvalls, però allunyat del casc urbà. La seva fundació va tenir lloc el el 1262 per Guillem II de Cervelló a través del seu testament. En el document, el membre del llinatge Cervelló deixava constància de la voluntat d’aixecar un hospital. Es tractava d’un hospital de camí, és a dir, que tenia com a funció atendre pobres, pelegrins i viatgers de camí. L’hospital va estar sota el control del monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. L’estada del del rei Pere II el Gran amb motiu d’unes febres al voltant de 1285 és un argument per defensar l’estat avançat de la seva construcció. Durant el primer terç del segle XIV, la seva administració va canviar de mans i va recaure en la figura del bisbe de Barcelona.

   Pel que fa a la seva arquitectura, es tracta d’un monument amb un clar caràcter gòtic, des de la seva tipologia fins a la seva concepció estructural. El conjunt està format per un gran recinte amurallat que li otorga un aspecte militar. L’edifici hospitalari té en un dels seus costats una torre de defensa que es troba a cavall entre el romànic i el gòtic. La seva estructura interior es caracteritza per una altura de dos pisos coberts amb arcs diafragmàtics apuntats. En relació al seu aspecte exterior, la façana principal presenta un carreu regular i una inscripció sobre el portal. La presència de diferents períodes cronològics també es delata en la capella dedicada a Santa Maria de l’Anunciació. 

   Ja en època moderna s’inicien una sèrie de reformes que portaran l’enderrocament de l’absis. Amb l’esclat de la Guerra Civil les destruccions aniran en augment. No serà fins el 1953 quan l’edifici recuperi part de la seva estructura originària amb la restauració duta a terme per l’arquitecte Puig i Boada. 

Fonts: www.cataloniasacra.cat i Catalunya Romànica.