dissabte, 29 de març del 2014

[23-03-2014] – Monuments romànics del Bages «Visita de Sant Vicenç de Cardona, la vila medieval i l’església parroquial (Sant Miquel)»

El passat diumenge  23 de març de 2014 es va fer la sortida  per visitar els monuments romànics del Bages: «Visita de Sant Vicenç de Cardona, la vila medieval i l’església parroquial (Sant Miquel)»
El terme municipal de Cardona es troba a la vall del Cardener, a l’extrem nord-oest de la comarca del Bages, al límit amb el Solsonès i el Berguedà. La vila es formà a l’oest del tossal on encara es conserven el castell i la canònica de Sant Vicenç.
Deu del matí del diumenge 23 de març de 2014, plaça de Santa Eulàlia o de les Cols; ens ve a rebre el Dr. Andreu Galera, arxiver de la vila, el qual ens guiarà al llarg de tota la nostra visita. Coneguda en els seus orígens com la plaça de Cardona, era el resultat de la parcel·lació i urbanització dels terrenys adjacents als tres camins principals que arribaven fins als peus de la muntanya del castell per al seu accés. A partir del segle xiv, quan el centre de la vila es desplaçà al Firal, passà a anomenar-se de Santa Eulàlia (per la capella bastida aquí l’any 1347 com a temple annex a l’antic hospital de pobres i pelegrins fundat pel vescomte Ramon Folc I) o de les Cols (per les activitats comercials que s’hi desenvolupaven). Entre els segles xix i xx patí importants reformes que transformaren la seva fesomia medieval i es van perdre els porxos que l’emmarcaven.
A la plaça del Mercat i a l’espai corresponent a l’antiga sagrera, trobem l’església de Sant Miquel que, documentada des del 1013, feia les funcions de parròquia de la vila sota l’administració de la canònica de Sant Vicenç del castell. De la primitiva edificació romànica només es conserva una part del campanar. Consagrada el 1398 i convertida en parròquia el 1589, és un edifici gòtic d’una sola nau, deu capelles laterals i absis poligonal de set costats. La portalada lateral té cinc arcades ogivals i la façana principal, a ponent, resta inacabada. A la cripta, vuitavada, es conserven els cossos de sant Celdoni i sant Ermenter. Cal destacar també, a l’interior del temple, diversos retaules d’època gòtica, com el de Santa Anna, i les creus processionals dels Sants Màrtirs i del Sant Esperit. A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, d’alabastre (1,40 m d’alçada), Maria sosté l’Infant sobre el braç esquerre i duu un llibre obert a la mà dreta. La imatge fou portada de Marsella pel comte Joan Ramon Folc I, el 1423, després de l’ocupació d’aquesta ciutat (sembla que la reixa de ferro que ara tanca la cripta tancava el port de Marsella). Mn. Antoni Bach, a la seva Història de Cardona (Curial. Documents de Cultura; 20), explica totes les vicissituds sofertes per la talla. El Dr. Galera, davant la cripta, ens féu una detallada explicació de la genealogia dels vescomtes de Cardona, abans vescomtes d’Osona, i després comtes i ducs de Cardona. Ens comentà, també les seves relacions amb els reis del Casal de Barcelona i amb els Trastàmares.

La parcel·lació i posterior urbanització d’aquest sector, feta a instàncies de l’abat i canonges de Sant Vicenç del castell, suposà la gènesi de l’actual plaça porxada en la qual es troba també la Casa Rovira (segles xii-xx), propietat privada que havia pertangut als barons de Sant Climenç, enriquits entre el 1500 i el 1520 mercès a l’administració de la Tresoreria general del ducat de Cardona, al pati interior de la qual vam poder accedir. Tot seguit ens vam dirigir vers la Casa Graells, casal gòtic recentment rehabilitat i seu de l’Arxiu Municipal de Cardona. A la planta baixa es conserven tres portals adovellats, de mig punt i espitlleres; a la primera planta noble destaquen quatre finestres coronelles i, a la porxada, sota una teulada amb galeria de cinc arcs ogivals, es van localitzar i restaurar restes de pintures murals del primer gòtic lineal amb cortinatges i escenes cavalleresques. A l’Arxiu, entre d’altres peces importants, tinguérem ocasió de contemplar l’original de la carta de poblament de Cardona atorgada pel comte Borrell II de Barcelona, l’any 986, en la qual ja s’indicava als habitants del castell i terme que “tindreu tothora negoci net, mercat lícit i una sola moneda pura”. Cardona i el seu castell eren un enclavament estratègic a la frontera amb al-Andalus i una cruïlla de camins que gaudia d’un extraordinari règim de llibertats com a centre d’extracció i comercialització de la sal. La combinació d’aquests factors explica el desenvolupament de la vila que esdevingué el centre d’un important mercat i punt de trobada de viatgers (mercaders, pelegrins...) que arribaven del Pirineu i del sud de França. Al costat de la seu de l’Arxiu Municipal es troba el portal major de Santa Maria de Graells (segles xiv-xx), l’única de les quatre portalades principals del recinte emmurallat de la vila que es conserva. Construït entre la darrera dècada del segle xiv i la primera del xv, les dues torres laterals defensaven l’accés a la vila pel nord. L’advocació a Santa Maria és deguda a l’existència d’un oratori actualment desaparegut.

Quarts de quatre de la tarda, és l’hora de la visita del castell i de la canònica de Sant Vicenç. Ens retrobem amb el Dr. Galera i segueixen les seves explicacions. L’existència del castell de Cardona, dalt d’un turó a 585 m d’altitud sobre el nivell del mar, queda plenament justificada per la seva situació geoestratègica. Des d’aquest punt es controlen tots els camins que duen als afloraments salins, sedimentats fa uns cinquanta milions d’anys, quan el mar interior existent aleshores entre el Pirineu i la Serralada Ibèrica es dessecava, ja que la quantitat d’aigua evaporada superava la rebuda. La sobresaturació de les sals i la seva posterior sedimentació donaren lloc als importants dipòsits de materials que van de forma paral·lela al Pirineu des del nord de Barcelona fins a Navarra, passant per Aragó. La particular disposició tectònica que es dóna a Cardona ha permès que la sal, sotmesa a grans pressions, aflori en forma de diapir, fenomen geològic identificat amb la Muntanya de Sal. 

Diversos materials ceràmics d’època ibèrica i d’importació itàlica (segles iii-i aC), apareguts al vessant meridional de la muntanya, testimonien l’ocupació humana d’aquest espai i confirmarien l’existència d’una primitiva fortalesa. En època romana, el nucli de població es desplaçà cap a la zona dels jaciments salins i el turó només era ocupat en períodes de crisi. La importància de la fortalesa augmentà amb la creació de la Marca Hispànica i el castrum Cardonam restà sota el domini de la casa comtal de Barcelona-Urgell —cartes de franquesa de Guifré I (872-878) i de Borrell II (986). En la segona d’aquestes cartes, el comte de Barcelona encomanava el castell a Ermemir, membre de la família vescomtal d’Osona. De llavors ençà la història de la població i del seu castell restà lligada als Cardona, “els senyors de la sal”, que entroncaren diverses vegades amb els casals reials de Catalunya-Aragó, de Castella, de Portugal, de Sicília i de Nàpols, la qual cosa féu que el ja duc de Cardona fos anomenat “rei sense corona”. 

La visita al castell medieval s’inicia per l’element més emblemàtic: la torre mestra o torre de la Minyona, situada a la cota més alta de la muntanya. Tot i que diverses transformacions, sofertes a partir del segle xviii, han alterat la seva alçària, és l’únic element d’època romànica (segles xi-xii) que ha pervingut i la seva estructura actual és la d’una torre cilíndrica, amb base atalussada, de 15 metres d’alçària. Des de l’escala adossada a la construcció hom pot accedir a l’interior de la torre i observar els paraments romànics. Si hom puja al terrat gaudeix d’un ampli camp visual del Pirineu i de les comarques de la Catalunya Central. A l’edat mitjana, des d’aquest indret no solament es podia controlar el salí, sinó també els termes limítrofs subjectes a la jurisdicció dels vescomtes i tota la conca mitjana del Cardener, mitjançant una àmplia xarxa de talaies disposades al voltant de les principals vies de comunicació i d’altres punts estratègics. 
Entre la torre de la Minyona i els pavellons destinats actualment a parador de turisme, es troba un pati d’uns 25 metres de llarg per 15 d’ample, que es correspon amb la plaça d’armes del castell i a l’entorn del qual hi ha diverses dependències del complex hoteler que han substituït les sales de l’antic palau residencial. Al bell mig d’aquest pati se situa un dels pous del recinte sobirà destinats a la recollida de l’aigua de pluja. 


De l’antiga canònica de Sant Vicenç de Cardona queden l’església romànica, un petit claustre gòtic i altres dependències avui incorporades al parador de turisme. La planta de l’església del segle xi consta de tres naus, capçades a llevant per un creuer i tres absis de planta semicircular, el central molt destacat a l’exterior. El presbiteri, al qual s’hi accedeix per dues escales laterals, és molt ampli i es troba sobrealçat, degut a l’existència d’una cripta coberta amb voltes d’aresta, l’estructura de la qual recorda les de Sant Esteve d’Olius, la catedral de Vic i Sant Pere d’Àger. La planta de la cripta o capella subterrània de Sant Jaume consta de tres naus dividides per dues fileres de tres columnes de fust monolític i capitells piramidals molt senzills. La nau central de l’església està coberta per una volta de canó reforçada per arcs torals que delimiten tres trams quadrats. A les naus laterals hi ha tres voltes d’aresta per tram. Altres cinc voltes d’aresta cobreixen l’atri (inaccessible, com la porta principal, a dia d’avui per obres). Les voltes de canó dels braços del creuer són perpendiculars a les naus. A la intersecció amb la nau central s’aixeca una cúpula, sobre quatre trompes d’angle, que fan la transició del pla quadrat a l’octàgon. Sota la cúpula del transsepte i enfront de les escalinates d’accés al presbiteri, es troben les tombes de diversos abats i en els extrems oposats els mausoleus del comte Joan Ramon Folc I (1375-†1442) i del duc Ferran I (1513-†1543). L’absis i les absidioles tenen voltes de quart d’esfera. Els pilars que suporten els arcs torals i formers són de planta cruciforme. L’atri, als peus de l’església, forma a l’interior un cor elevat que servia de tribuna als habitants del castell. Als angles nord-oest i sud-oest de l’edifici hi ha dues escales de cargol que permeten l’accés al cor. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven els vestigis de les pintures que havien decorat tres de les cinc voltes de l’atri.