.JPG)
El
terme municipal de Cardona es troba a la vall del Cardener, a
l’extrem nord-oest de la comarca del Bages, al límit amb el
Solsonès i el Berguedà. La vila es formà a l’oest del tossal on
encara es conserven el castell i la canònica de Sant Vicenç.
Deu
del matí del diumenge 23 de març de 2014, plaça de Santa Eulàlia
o de les Cols; ens ve a rebre el Dr. Andreu Galera, arxiver de la
vila, el qual ens guiarà al llarg de tota la nostra visita. Coneguda
en els seus orígens com la plaça de Cardona, era el resultat de la
parcel·lació i urbanització dels terrenys adjacents als tres
camins principals que arribaven fins als peus de la muntanya del
castell per al seu accés. A partir del segle xiv,
quan el centre de la vila es desplaçà al Firal, passà a
anomenar-se de Santa Eulàlia (per la capella bastida aquí l’any
1347 com a temple annex a l’antic hospital de pobres i pelegrins
fundat pel vescomte Ramon Folc I) o de les Cols (per les activitats
comercials que s’hi desenvolupaven). Entre els segles xix
i xx
patí importants reformes que transformaren la seva fesomia medieval
i es van perdre els porxos que l’emmarcaven.
A
la plaça del Mercat i a l’espai corresponent a l’antiga sagrera,
trobem l’església de Sant Miquel que, documentada des del 1013,
feia les funcions de parròquia de la vila sota l’administració de
la canònica de Sant Vicenç del castell. De la primitiva edificació
romànica només es conserva una part del campanar. Consagrada el
1398 i convertida en parròquia el 1589, és un edifici gòtic d’una
sola nau, deu capelles laterals i absis poligonal de set costats. La
portalada lateral té cinc arcades ogivals i la façana principal, a
ponent, resta inacabada. A la cripta, vuitavada, es conserven els
cossos de sant Celdoni i sant Ermenter. Cal destacar també, a
l’interior del temple, diversos retaules d’època gòtica, com el
de Santa Anna, i les creus processionals dels Sants Màrtirs i del
Sant Esperit. A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge
de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, d’alabastre
(1,40 m d’alçada), Maria sosté l’Infant sobre el braç esquerre
i duu un llibre obert a la mà dreta. La imatge fou portada de
Marsella pel comte Joan Ramon Folc I, el 1423, després de l’ocupació
d’aquesta ciutat (sembla que la reixa de ferro que ara tanca la
cripta tancava el port de Marsella). Mn. Antoni Bach, a la seva
Història
de Cardona (Curial.
Documents de Cultura; 20), explica totes les vicissituds sofertes per
la talla. El Dr. Galera, davant la cripta, ens féu una detallada
explicació de la genealogia dels vescomtes de Cardona, abans
vescomtes d’Osona, i després comtes i ducs de Cardona. Ens
comentà, també les seves relacions amb els reis del Casal de
Barcelona i amb els Trastàmares.
La
parcel·lació i posterior urbanització d’aquest sector, feta a
instàncies de l’abat i canonges de Sant Vicenç del castell,
suposà la gènesi de l’actual plaça porxada en la qual es troba
també la Casa Rovira (segles xii-xx),
propietat privada que havia pertangut als barons de Sant Climenç,
enriquits entre el 1500 i el 1520 mercès a l’administració de la
Tresoreria general del ducat de Cardona, al pati interior de la qual
vam poder accedir. Tot seguit ens vam dirigir vers la Casa Graells,
casal gòtic recentment rehabilitat i seu de l’Arxiu Municipal de
Cardona. A la planta baixa es conserven tres portals adovellats, de
mig punt i espitlleres; a la primera planta noble destaquen quatre
finestres coronelles i, a la porxada, sota una teulada amb galeria de
cinc arcs ogivals, es van localitzar i restaurar restes de pintures
murals del primer gòtic lineal amb cortinatges i escenes
cavalleresques. A l’Arxiu, entre d’altres peces importants,
tinguérem ocasió de contemplar l’original de la carta de
poblament de Cardona atorgada pel comte Borrell II de Barcelona,
l’any 986, en la qual ja s’indicava als habitants del castell i
terme que “tindreu tothora negoci net, mercat lícit i una sola
moneda pura”. Cardona i el seu castell eren un enclavament
estratègic a la frontera amb al-Andalus i una cruïlla de camins que
gaudia d’un extraordinari règim de llibertats com a centre
d’extracció i comercialització de la sal. La combinació
d’aquests factors explica el desenvolupament de la vila que
esdevingué el centre d’un important mercat i punt de trobada de
viatgers (mercaders, pelegrins...) que arribaven del Pirineu i del
sud de França. Al costat de la seu de l’Arxiu Municipal es troba
el portal major de Santa Maria de Graells (segles xiv-xx),
l’única de les quatre portalades principals del recinte emmurallat
de la vila que es conserva. Construït entre la darrera dècada del
segle xiv
i la primera del xv,
les dues torres laterals defensaven l’accés a la vila pel nord.
L’advocació a Santa Maria és deguda a l’existència d’un
oratori actualment desaparegut.
Quarts
de quatre de la tarda, és l’hora de la visita del castell i de la
canònica de Sant Vicenç. Ens retrobem amb el Dr. Galera i segueixen
les seves explicacions. L’existència del castell de Cardona, dalt
d’un turó a 585 m d’altitud sobre el nivell del mar, queda
plenament justificada per la seva situació geoestratègica. Des
d’aquest punt es controlen tots els camins que duen als afloraments
salins, sedimentats fa uns cinquanta milions d’anys, quan el mar
interior existent aleshores entre el Pirineu i la Serralada Ibèrica
es dessecava, ja que la quantitat d’aigua evaporada superava la
rebuda. La sobresaturació de les sals i la seva posterior
sedimentació donaren lloc als importants dipòsits de materials que
van de forma paral·lela al Pirineu des del nord de Barcelona fins a
Navarra, passant per Aragó. La particular disposició tectònica que
es dóna a Cardona ha permès que la sal, sotmesa a grans pressions,
aflori en forma de diapir, fenomen geològic identificat amb la
Muntanya de Sal.
Diversos
materials ceràmics d’època ibèrica i d’importació itàlica
(segles iii-i
aC), apareguts al vessant meridional de la muntanya, testimonien
l’ocupació humana d’aquest espai i confirmarien l’existència
d’una primitiva fortalesa. En època romana, el nucli de població
es desplaçà cap a la zona dels jaciments salins i el turó només
era ocupat en períodes de crisi. La importància de la fortalesa
augmentà amb la creació de la Marca Hispànica i el castrum
Cardonam
restà sota el domini de la casa comtal de Barcelona-Urgell —cartes
de franquesa de Guifré I (872-878) i de Borrell II (986). En la
segona d’aquestes cartes, el comte de Barcelona encomanava el
castell a Ermemir, membre de la família vescomtal d’Osona. De
llavors ençà la història de la població i del seu castell restà
lligada als Cardona, “els senyors de la sal”, que entroncaren
diverses vegades amb els casals reials de Catalunya-Aragó, de
Castella, de Portugal, de Sicília i de Nàpols, la qual cosa féu
que el ja duc de Cardona fos anomenat “rei sense corona”.
La
visita al castell medieval s’inicia per l’element més
emblemàtic: la torre mestra o torre de la Minyona, situada a la cota
més alta de la muntanya. Tot i que diverses transformacions,
sofertes a partir del segle xviii,
han alterat la seva alçària, és l’únic element d’època
romànica (segles xi-xii)
que
ha pervingut i la seva estructura actual és la d’una torre
cilíndrica, amb base atalussada, de 15 metres d’alçària. Des de
l’escala adossada a la construcció hom pot accedir a l’interior
de la torre i observar els paraments romànics. Si hom puja al terrat
gaudeix d’un ampli camp visual del Pirineu i de les comarques de
la Catalunya Central. A l’edat mitjana, des d’aquest indret no
solament es podia controlar el salí, sinó també els termes
limítrofs subjectes a la jurisdicció dels vescomtes i tota la conca
mitjana del Cardener, mitjançant una àmplia xarxa de talaies
disposades al voltant de les principals vies de comunicació i
d’altres punts estratègics.
Entre
la torre de la Minyona i els pavellons destinats actualment a parador
de turisme, es troba un pati d’uns 25 metres de llarg per 15
d’ample, que es correspon amb la plaça d’armes del castell i a
l’entorn del qual hi ha diverses dependències del complex hoteler
que han substituït les sales de l’antic palau residencial. Al bell
mig d’aquest pati se situa un dels pous del recinte sobirà
destinats a la recollida de l’aigua de pluja.
De
l’antiga canònica de Sant Vicenç de Cardona queden l’església
romànica, un petit claustre gòtic i altres dependències avui
incorporades al parador de turisme. La planta de l’església del
segle xi
consta de tres naus, capçades a llevant per un creuer i tres absis
de planta semicircular, el central molt destacat a l’exterior. El
presbiteri, al qual s’hi accedeix per dues escales laterals, és
molt ampli i es troba sobrealçat, degut a l’existència d’una
cripta coberta amb voltes d’aresta, l’estructura de la qual
recorda les de Sant Esteve d’Olius, la catedral de Vic i Sant Pere
d’Àger. La planta de la cripta o capella subterrània de Sant
Jaume consta de tres naus dividides per dues fileres de tres columnes
de fust monolític i capitells piramidals molt senzills. La nau
central de l’església està coberta per una volta de canó
reforçada per arcs torals que delimiten tres trams quadrats. A les
naus laterals hi ha tres voltes d’aresta per tram. Altres cinc
voltes d’aresta cobreixen l’atri (inaccessible, com la porta
principal, a dia d’avui per obres). Les voltes de canó dels braços
del creuer són perpendiculars a les naus. A la intersecció amb la
nau central s’aixeca una cúpula, sobre quatre trompes d’angle,
que fan la transició del pla quadrat a l’octàgon. Sota la cúpula
del transsepte i enfront de les escalinates d’accés al presbiteri,
es troben les tombes de diversos abats i en els extrems oposats els
mausoleus del comte Joan Ramon Folc I (1375-†1442) i del duc Ferran
I (1513-†1543). L’absis i les absidioles tenen voltes de quart
d’esfera. Els pilars que suporten els arcs torals i formers són de
planta cruciforme. L’atri, als peus de l’església, forma a
l’interior un cor elevat que servia de tribuna als habitants del
castell. Als angles nord-oest i sud-oest de l’edifici hi ha dues
escales de cargol que permeten l’accés al cor. Al Museu Nacional
d’Art de Catalunya es conserven els vestigis de les pintures que
havien decorat tres de les cinc voltes de l’atri.
