diumenge, 28 d’abril del 2013

[15-04-2013] – Conferència de Montserrat Pagès sobre l’església romànica de Sant Ponç de Corbera


El passat dilluns 15 d’abril de 2013 va tenir lloc la conferència «Sant Ponç de Corbera, una església del primer romànic en el seu context» a càrrec de la Dra. Montserrat Pagès i Paretas, conservadora de la col·lecció d’Art Romànic, MNAC. La xerrada, dins el cicle El romànic a l’abast, es va celebrar a la sala Pere i Joan Coromines de l’IEC (carrer del Carme 47, Barcelona) i va ser presentada pel Dr. Joan Valero.
L’església, coneguda com a Sant Ponç de Cervelló, va adoptar el nom actual a finals de l’edat mitjana. Es tracta d’una església que presenta les característiques del primer romànic del s.XI. És de nau única amb transepte i amb un campanar de torre sobre el cimbori. Montserrat Pagès va ressaltar les característiques homogènies de l’edifici que responen a un plantejament unitari de l’edifici des dels fonaments.
Aquesta construcció respon a un model de poblament en la zona baixa de Llobregat que volia proporcionar una certa seguretat en un territori de frontera amb els musulmans. Els castells d’Eramprunyà, Cervelló, Castellví de Rosanes, es poden citar a tall d’exemple. Els Cervelló van ser els promotors d’una sèrie de construccions a banda del castell, com la parròquia de Sant Esteve (ara Santa Maria) i les capelles de Sant Silvestre a Vallirana i la de Santa Elena que no esta localitzada.
L’església apareix documentada des del 1068. L’any 1085, en el testament d’Umbert de Cervelló ja apareix citat Sant Ponç en les seves deixes. Aquesta advocació difosa des de Sant Ponç de Tomeres per la Provença, testa la vinculació de la política filo-provençal dels comtes de Barcelona, dels quals els Cervelló en foren consellers.
El 1096 ja apareix esmentat com a priorat depenen de Cluny i administrat, com totes les possessions d’aquesta abadia, per Sant Pere de Casserres.
Montserrat Pagès va destacar com a elements singulars de la construcció el campanar de torre sobre el cimbori i la decoració interior de l’absis amb una sèrie de  fornícules. Finalment es va centrar en les petites mostres de pintura mural que es conserven “in situ” molt malmeses.
Presentació de la conferència pel Dr. Joan Valero
La Dra. Montserrat Pagès durant la seva conferència

divendres, 26 d’abril del 2013

[06-04-2013] – IV Trobada d’Associacions Amics de l’Art Romànic a Manresa


Dissabte 6 d’abril de 2013 va tenir lloc a Manresa la IV Trobada del Romànic amb la presència dels grups d'Amics de l'Art Romànic del Bages, que n’eren els amfitrions, de Barcelona (filial de l’IEC), del Berguedà, de Sabadell i els Amigos del Románico, que participaven per primera vegada, amb un total d’unes dues-centes persones. Els amics de l'Institut d'Estudis Penedesencs no hi van poder assistir. 
Després de l’acte oficial de rebuda, a la Sala Gòtica, i de la distribució dels participants en sis grups, es dugué a terme la visita de la Seu. En el cim del puig Cardener, on es troba l’església gòtica de Santa Maria de Manresa, es construïren en època preromànica dos petits temples dels quals no ha perviscut cap resta; de les construccions romàniques del segle xi es conserven, al costat oest, unes galeries i una porxada disposada com un pòrtic claustral. De l’església romànica erigida el segle xii, romanen restes incorporades a l’estructura del temple gòtic actual, entre d’altres: el mur nord, des de la capella del Santíssim fins a la porta de l’església. Prop d’aquesta porta podem observar una finestra romànica de doble esqueixada, amb arc de mig punt adovellat, sota un finestral gòtic. Una part del cimbori fou integrada en el campanar de torre actual en el qual encara es conserva una finestra romànica tapiada. La portada romànica, anomenada portal dels Claustres o porta de l’Abadia, ubicada actualment en un espai que no és l’inicial, consta de dos arcs de mig punt adovellats, una arquivolta, dos capitells que representen escenes del llibre del Gènesi, atribuïbles a l’entorn d’Arnau Cadell, autor dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat del Vallès, i una reproducció del timpà (l’original, molt malmès, es conserva al claustre modern de l’església), presidit per la Mare de Déu asseguda amb l’Infant a la falda.
El temple gòtic de Santa Maria de Manresa fou bastit, a partir del 1322, per l’arquitecte barceloní Berenguer de Montagut, responsable també de la nova església del convent del Carme, desapareguda durant la guerra civil, i del Pont Nou, sobre el Cardener, així com de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. L’edifici no quedà totalment enllestit fins les primeres dècades del segle xx, amb la construcció, en estil neogòtic, de la façana occidental obra de l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March. Malgrat el que pugui semblar no es tracta d’un edifici de nau única amb capelles perimetrals entre els contraforts, sinó d’una construcció de tres naus, les laterals molt estretes. Aquestes naus i les capelles contigües, així com el deambulatori comparteixen una única volta de creueria. La cripta és del segle xvi, però ampliada a finals del xx. La talla de la Mare de Déu de l’Alba, que presideix l’altar major, és una còpia de l’original del segle xiv, desapareguda en un incendi el 1979. Entre les obres gòtiques més importants de la Seu de Manresa hem de destacar el retaule del Sant Esperit (1393-1394), de Pere Serra; el retaule de Sant Nicolau i Sant Miquel (1406), de Jaume Cabrera; el retaule de Sant Marc (c. 1346), d’Arnau Bassa, procedent d’una capella dedicada a aquest sant i situada prop del Pont Vell, i el retaule de la Trinitat (segles xv-xvi), de Gabriel Guàrdia.
La segona visita de la jornada fou només un petit tast, una llambregada al Centre d’Interpretació del Carrer del Balç i, per l’esmentat carrer, estret i sinuós, sota els porxos construïts entre casa i casa per tal d’aprofitar el minso espai que restava a la ciutat emmurallada, arribàrem al Portal de Sobrerroca. Fora muralla ens esperaven els autocars.
La tercera i darrera visita fou al monestir de Sant Benet de Bages. La consagració de l’església del qual es féu el 3 de desembre del 972 en presència dels bisbes de Vic, d’Urgell i de Barcelona, del vescomte d’Osona i del fill hereu dels fundadors, Sal·la i Ricarda, ja difunts. Sal·la havia posat el monestir sota la dependència directa de Roma, però el 1075, com a conseqüència de la reforma eclesiàstica de Cluny, passà a dependre de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc); uns trenta anys més tard recuperà la independència que perdé novament el 1593, quan fou posat sota el control de Santa Maria de Montserrat i, al seu torn, de San Benito el Real de Valladolid. Malgrat això, no patí la castellanització i tingué sempre abats catalans. En el segle xvii és convertí en lloc de descans de monjos ancians i patí un important incendi que comportà una transformació dels espais interiors. Amb la desamortizació de 1835 fou venut i dedicat a d’altres funcions, fins que el 1908 l’adquirí la mare del pintor Ramon Casas, la qual el féu restaurar sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch. En aquesta restauració desaparegueren diversos edificis, l’ala est del claustre i la sala capitular. Declarat monument nacional en el 1931, en els primers anys del segle xxi fou adquirit per la Fundació Caixa de Manresa i restà inclòs en el complex Món St Benet.
De l’església preromànica consagrada el 972, com ja hem dit anteriorment, no en resta pràcticament res. L’actual, romànica del segle xii, té planta de creu llatina. La nau principal és capçada per un absis semicircular i en els braços del transsepte es troben dues absidioles, també de planta semicircular, no observables des de l’exterior; tots tres estan coberts amb volta de quart d’esfera. La nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i reforçada per arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs i coronades per blocs de pedra que fan la funció de capitells. La decoració pictòrica és d’època barroca. Sota l’absis central hi ha una petita cripta remodelada també en època barroca. Sobre la intersecció de la nau principal amb el creuer s’aixeca un campanaret —considerat erròniament com a cimbori— que ha esdevingut un dels elements més característics del monestir i que està constituït per un cos quadrat de dos pisos, cobert per una volta de pseudoaresta; en el pis inferior les finestres són d’una sola obertura i en el segon, geminades. El campanar de l’església, de planta gairebé quadrada i amb aspecte de torre de defensa, es troba adossat a la façana principal i s’endinsa en el claustre per la zona nord-occidental. El portal oest està format per quatre arcs de mig punt fets amb dovelles en gradació. A l’intradós dels arcs hi ha tres arquivoltes de secció circular que recolzen sobre columnes amb capitells esculpits. El portal que s’obre al braç sud del creuer dóna accés al claustre format per quatre galeries cobertes per volta de canó, amb un arc de mig punt a cada angle, excepte al nord-est. Als angles i al mig de les galeries s’aixequen uns pilars i a cada tram entre pilars hi ha tres arcades que recolzen sobre parelles de columnes llises amb impostes comunes a ambdós capitells, mentre que la base és individual. Els seixanta-quatre capitells que integren el conjunt són de temàtiques diverses: geomètrics, vegetals, historiats (amb la Mare de Déu i l’Infant, acompanyats o no de sant Josep)... Durant la visita també poguérem assistir a la projecció d’un audiovisual sobre la història del cenobi.
Tot seguit es féu un dinar a la Fonda de la Fàbrica de Sant Benet. Els parlaments de l'arquitecte Josep M. Esquius, de l’historiador i alcalde de Navarcles Llorenç Ferrer i dels presidents dels grups d'Amics i l’actuació del grup coral Lupulus Ensemble marcaren la cloenda de la IV Trobada.

Parlament final dels Presidents de les diferents associacions d'AAR de Catalunya

diumenge, 21 d’abril del 2013

[29/03 – 01/04-2013] - Sortida a l’Alvèrnia romànica

Del 29 de març a l’1 d’abril de 2013 es va fer la tradicional sortida de Setmana Santa, aquest any a l’Alvèrnia romànica.  Els comentaris i explicacions van anar a càrrec dels doctors Joan Valero i Joaquim Graupera, membres de la junta de l'entitat. 
La regió de la Baixa Alvèrnia es caracteritza per conservar un extraordinari conjunt d’esglésies romàniques de característiques molt similars, situades en un radi d’uns trenta quilòmetres a l’entorn de Clermont-Ferrand. Són denominades com a majors aquelles que han conservat millor la seva essència original: Notre-Dame-du-Port a Clermont-Ferrand, Saint Austremoine d’Issoire, Notre-Dame d’Orcival, l’església de Saint-Nectaire i Notre-Dame de Saint-Saturnin. 
Així i tot, aquest grup es veu complementat per un altre conjunt d’esglésies les quals, si no haguessin sofert importants modificacions morfològiques en el passat, podrien perfectament haver format part del grup de les majors; de fet, també són conegudes com a “esglésies majors de tipus incomplet”. Es tracta de Saint-Victor i Sainte-Couronne d’Ennezat (la capçalera romànica fou substituïda per una gòtica al segle XIII), l’església abacial de Mozac (l’absis va ser destruït per un terratrèmol al segle XV), l’església de Saint-Julien de Chauriat (l’absis va ser substituït per un de gòtic), l’església de Saint-Martin de Cournon d’Auvergne (àmpliament reconstruïda al segle XIX) i la basílica de Saint-Amable de Riom (amb el creuer i el campanar reconstruïts després de la Revolució Francesa). 
Aquest notable conjunt d’esglésies comparteix una sèrie de característiques que les singularitza davant d’altres monuments arquitectònics del romànic. La capçalera és molt àmplia amb una combinació de volums de creixement progressiu. Solen tenir absidioles adossades al braç del transsepte, amb tres o quatre capelles radials (amb l’excepció de Saint-Saturnin). En el cas particular d’Issoire, destaca la presència d’una capella axial rectangular. L’absis té una decoració molt notable per l’abundància de motius i la seva policromia, que s’obté mitjançant l’ús de mosaics de pedra, com tova volcànica, la lava d’andesita, l’arcosa i el gres rosat. 
Un dels elements distintius d’aquestes esglésies és l’anomenat massif barlong, que els confereix una silueta inconfusible: es tracta d’un cos de forma lleument oblonga situat sobre el creuer amb la finalitat de garantir l’estabilitat de la construcció, i al mateix temps reforça el caràcter d’estructura amb grans volums superposats que tenen aquests edificis. També crida l’atenció el campanar octogonal, per bé que només les esglésies de Saint-Saturnin i Orcival n’han conservat l’original. Altres esglésies, com les d’Ennezat, Menat i Thuret, mantenen només el primer pis original. 
Les façanes laterals de la nau i del creuer són també similars en totes les esglésies del grup, especialment per la disposició de les finestres. Només varia la posició de la porta sud, que tant es pot trobar a la nau central com al transsepte. 
L’interior de les esglésies sol allotjar interessants testimonis d’escultura romànica, concentrada fonamentalment en els capitells. El cor està envoltat per sis o vuit columnes coronades per capitells que sostenen arcs sobrealçats. Pot estar completament policromat, tal com s’esdevé a Issoire, tot i que a les altres esglésies generalment també es conserven algunes restes de policromia.També es va visitar el far dels morts a Culhat i la Sainte-Chapelle de Vic-le-comte.
El grup integrant de la sortida a Briode.
Observant la portada de Notre Dame du Port a Clermond.
El Dr. Joan Valero explicant el Far dels morts a Culhat.
L'absis de l'església de Issoire
La Sainte Chapelle de Riom
El Dr.Joaquim Graupera explicant l'església de Saint-Nactaire
Visita al conjunt de Saint Saturnin.

dissabte, 6 d’abril del 2013

[18-03-2013] – Conferència «Francesc Carreras Candi i la descoberta del patrimoni medieval» a càrrec del Dr. Joaquim Graupera

El passat dilluns 18 de març de 2013, a la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, va tenir lloc la conferència «Francesc Carreras Candi i la descoberta del patrimoni medieval» dins el cicle L’excursionisme científic i la descoberta de l’art medieval. Centenari de Mn. Antoni M. Alcover a càrrec del Dr. Joaquim Graupera, secretari d’AAR.

Francesc Carreras i Candi (Barcelona, 1862-1937) va ser un personatge polifacètic. Graupera va realitzar en un primer moment un esbós biogràfic del personatge. Carreras es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona el 1882. Va ocupar diversos càrrecs polítics formant part primer del Cercle Liberal Conservador de Cánovas del Castillo i després de la Lliga Regionalista. Cal destacar el càrrec de regidor a l'Ajuntament de Barcelona (1891-1922) on va promoure la publicació de documents inèdits de l'arxiu municipal, com Manual de novells ardits o Dietari de l'antic consell barceloní i Rúbriques de Bruniquer. Fou també president de la comissió d'Eixample (1918-1922) i contribuí a salvar les Drassanes. També fou cònsol de la República Dominicana des del 1900, i gerent de la Companyia per a la canalització de l'Ebre des de 1924. Com a professor va impartir història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans i a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. El 1898 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou president el 1918-1931 i 1934-1937 i en el butlletí de la qual publicà nombrosos treballs històrics com també diversos articles en una variada quantitat de publicacions periòdiques. També va ser important com afeccionat a la filatèlia fundant, el 1901, la Societat Filatèlica Catalana i va ser membre dels congressos de la Unió Postal Universal de Berna (1900) i Roma (1906). Des del 1920 fou acadèmic de Belles Arts de Barcelona.
Joaquim Graupera va centrar la major part de la conferència a descriure la seva afecció a l'excursionisme. L’any 1881 va ingressar  a l’Associació Catalana  d’Excursions Científiques amb 19 anys. La primera de les seves excursions va ser a Pedret (29 al 31 de maig  de 1887) juntament amb Aulèstia, Gallardo, Palau i Casades. Va ocupar també càrrecs de responsabilitat a l’Associació: va secretari de l’ACEC en el període 1888-1890 i va contribuir, el 1891, a la fundació del Centre Excursionista de Catalunya, del qual en va ser vicepresident el 1912. De les seves excursions, moltes d’elles publicades en el butlletí de l’entitat, en destaquen les descripcions dels castells (Montserrat, La Roca, Taradell, Burriac...). A banda de la seva herència documental referent a la transcripció de documents, llegà unes quantes cròniques inèdites de les excursions, dibuixos i fotografies que actualment són testimonis d’uns edificis que han arribat molt malmesos a l’actualitat.
De les seves excursions cal remarcar les que va efectuar amb Joaquim Miret i Sans, els quals es coneixien a nivell familiar per l’amistat dels pares. La primera de les excursions junts va ser al Pallars on hi anaren diverses vegades (la primera el 1896 i la segona per la primavera–estiu del 1897). També van viatjar, el 1905, a la Cerdanya i l’Urgell on també hi van tornar al 1912.
Finalment, Graupera va fer referències a la seves estades i excursions pel Maresme on tenia la segona residència a Argentona. En aquest indret publicà una sèrie de llibres amb el titol comú de Biblioteca Històrica del Maresme.

divendres, 5 d’abril del 2013

[11-03-2013] – Conferència «Armat de metre, cinta i llapis. L’art medieval en els viatges de Mn. Alcover» a càrrec de la Dra. Francesca Español

El passat dilluns 11 de març de 2013, a la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, va tenir lloc la conferència «Armat de metre, cinta i llapis. L’art medieval en els viatges de Mn. Alcover», dins el cicle L’excursionisme científic i la descoberta de l’art medieval. Centenari de Mn. Antoni M. Alcover, a càrrec de la Dra. Francesca Español i Bertran, presidenta d’AAR.
Mn. Antoni M. Alcover (1862-1932) va ser el tema de la conferència central del cicle, amb motiu de la celebració del 150 anys del seu naixement i els 80 anys de la seva mort. La Dra. Francesca Español  va recalcar que aquest personatge és rellevant ja que els seus viatges són importants per ser un dels pioners en realitzar aquests viatges de tipus científic, al Pirineu. El motiu central va ser la recollida d’informació per redactar un llibre, fet que no va succeir ja que aquest projecte va ser abandonat per la elaboració del Diccionari català-valencià-balear que li va dona notorietat.
Mn. Alcover es va formar com eclesiàstic a la Seu de Mallorca, com a catedràtic del Seminari (1888) i com a canonge (1905). Va aprendre dibuix de Francesc Mestre Font (1856-1892), fet que li possibilità de documentar amb dibuixos les notes dels seus dietaris en les excursions. Va publicar la majoria dels seus escrits en el Butlletí de la Societat Arqueològica Luliana amb continguts diversos: poesia, articles de folklore, entre d’altres.
En els seus dietaris anomena els viatges com “eixides”.  En va realitzar per Catalunya i el Rosselló (1900); el Rosselló, novament, el 1902; l’excursió filològica del 1906 i un viatge a Alemanya i altres nacions en el 1907. En les anotacions dels seus dietaris s’hi pot apreciar la forma de viatjar de l’època fins a racons poc accessibles dels Pirineus i també els seus contactes amb intel·lectuals coetanis. Es troba amb Francesc Montsalvatge i Fosas (1853-1917,) a Besalú; amb Narcís Oller i Moragas (1846-1930), a Puigcerdà; també amb Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), i Eduardo d'Hinojosa i Naveros (1852-1919), per citar-ne alguns.
La Dra. Francesca Español remarcà, també, el caràcter pioner de la seva visita al Pirineu (1900), fet que seria continuat posteriorment per Lluis Domènech i Montaner (1904), Josep Puig i Cadafalch (1907) i d’altres. L’objectiu de l’“eixida” d’Alcover era documentar monuments del passat amb còpies, descripcions i calcs.  S’ha perdut molt d’aquest material i documentació, però ens resten alguns detalls interessants com és el cas de la descripció del frontal d’altar de Mosoll, ara al MNAC.
Inicialment tenia la intenció de fer altres “eixides” amb aquest sentit a Tarragona i Lleida, però el projecte del Diccionari va avortar-les. Les seves descripcions denoten la seva formació intel·lectual amb un rigor quasi d’arquitecte. La Dra. Español va puntualitzar que s’entreté molt més en l’arquitectura religiosa i parla poc de la pintura mural i, ocasionalment, de la pintura sobre taula. En algun moment s’evidencia que el Pirineu també era freqüentat per agents dels antiquaris, com el cas de Cornellà de Conflent en què el rector li preguntà pel valor del mobiliari litúrgic de l’església, fet que denota que algú s’hi va avançar per intentar comprar aquestes peces.