dimarts, 29 de maig de 2018

(20818-05-07) El tresor de la dinastia fatimita i la seva dispersió per l'Occident medieval

El passat dilluns dia 7 de maig de 2018, a la sala Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47, Barcelona), tingué lloc la conferència del cicle: L’art Cristià i els seus escenaris «El tresor de la dinastia fatimita i la seva dispersió per l’Occident medieval» a càrrec de la Sra. Laura Calzada, historiadora de l’art.

En el món musulmà, són poques les dinasties xiïtes que han pogut governar sobre un ampli territori. No obstant, una de les que ho aconseguí, fou la dels califes i imams anomenats Fatimites, els quals van ocupar la part meridional del Mediterrani al voltant de l’any 1000 d.C.

La Sra. Calzada va oferir una conferència sobre la cultura visual produïda durant aquesta dinastia islàmica, i explicà com part de les seves obres d’art van trobar una segona vida a l’Europa cristiana.

Durant la primera part de la conferència es van mostrar imatges d’objectes elaborats amb materials diversos com ara fusta i ivori, entre altres. A la segona part, la Sra. Calzada es va centrar en els anomenats “Set Magnífics”, uns valuosos gerros de cristall de roca, que havien format part de l’impressionant tresor fatimita i dels quals se’n coneixen en l’actualitat tan sols uns pocs exemplars.

Els Fatimites van establir la seva capital a El Caire, on van conviure comunitats amb creences religioses diferents, i on hi arribaven comerciants i objectes de procedències molt allunyades. Aquesta situació va fer que l’ambient fos obert i molt cosmopolita i va propiciar una producció artística original i atractiva. Els objectes produïts pels artistes i artesans fatimites van ser no tan sols molt admirats pels seus contemporanis, sinó que són avui dia encara molt apreciats pels experts i amants de l’art d’arreu.








dissabte, 5 de maig de 2018

[2018-04-09] – Conferència de Roberto Lai sobre «L’influenza catalana nei retabli della Sardegna»

El passat dilluns dia 9 d’abril de 2018, a la sala Nicolau d’Olwer, de l’Institut d’Estudis
Catalans (carrer del Carme 47, Barcelona), tingué lloc la conferència del cicle Gòtic a l’abast «L’influenza catalana nei retabli della Sardegna»

EL Sr, Roberto Lai és un historiador de Nuoro (Sardenya) que s’ha especialitzat en la història medieval de Sardenya i en especial a la relació amb Catalunya. També és un reconegut activista cultural a l’illa on ha treballat per dignificar i estudiar el carnaval d’Ottana i altres esdeveniments etnogràfics. Ha editat diversos articles sobre les institucions medievals sardes, en especial les eclesiàstiques. D’ells cal destacar la monografia «La diocesi mediovale di Ottana e la cronotassi dei suoi Vescovi (1165-1503)». Actualment està preparant una monografia sobre Timbora de Rocaberti, muller de Marià IV d’Arborea.

La conferència de Roberto Lai seria la continuació de la que ens va oferir el curs 2013-2014 sobre el romànic a Sardenya. En aquest cas, va fer un repàs de la influència catalana en els retaules gòtics sards. Va constatar de que la major part del que es coneix en quant al patrimoni gòtic en pintura no es conserva ja que molts s’han dispersat i resten en col·leccions particulars. El primer en estudiar el gòtic sard va ser l’erudit Giovanni Spano (1803-1882).

La pintura gòtica sarda es vincula a l’escola pictòrica toscana. A partir del domini català de l’illa es comença a documentar l’activitat de pintors catalans. Roberto Lai va citar Bartomeu Llorell , Pere Blanc, Ramon de Caldes I Llorenç Saragossa. Una de les taules conservades que va comentar a la conferència va ser la taula de l’anunciació de Joan Mates que es conserva a la Pinacoteca Nacional de Cagliari (Càller). Aquest fou un pintor català documentat entre 1390 - 1431, que s'inscriu dins del corrent que s'ha anomenat estil gòtic internacional de Catalunya, sorgit al voltant de la personalitat de Lluís Borrassà. La taula va ser realitzada per l'església de Sant Francesco de Stampace de Càller (Sardenya), per a ocupar la capella d'una rica família toscana, els Di Dono, que ja havien fet encàrrecs a Pere Serra. L'encàrrec va ser fet per Guido Di Dono amb motiu de la preparació del seu
sepulcre dins la capella.

Roberto Lai també va fer referència a les activitats documentades de Lluís Borrassà, Jaume Huguet i Bernat Martorell a Sardenya.
Per acabar va abordar la problemàtica que suposa la persona del mestre de Castelsardo. Aquest és un pintor tardogòtic d'identitat desconeguda que va viure entre el segle XV i XVI. És autor de diverses obres a Sardenya, Còrsega i Catalunya, i se suposa que el seu aprenentatge va ser a Barcelona, on va realitzar tres taules del Retaule de Sant Vicenç de Sarrià actualment exposades al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Els intents d'identificació fets per alguns historiadors el relacionen amb l'artista mallorquí Martí Torner, mentre que altres pensen que es tracta de l'artista de Càller Joacchino Cavaro.























dilluns, 23 d’abril de 2018

Nova programació d'actitvitats del mes de maig de 2018

Dilluns, 7 de maig de 2018, 19.00 hores
Conferència del cicle L’art cristià i els seus escenaris 
«El tresor de la dinastia fatimita i la seva dispersió per l’Occident medieval» 
A càrrec de la Sra. Laura Calzada Reig, Historiadora de l’art. Amics de l'Art Romànic/IEC.
Lloc: Sala Pere i Joan Coromines, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona

Disabte, 19 maig de 2018
«Visita als monuments de l’Empordà: Sant Pere de Rodes; l’església i poblat de la Santa Creu i Sant Miquel de Fluvià».
A càrrec del Sr. Jordi Mota, historiador de l’art.
PLACES EXHAURIDES

Dilluns, 28 de maig de 2018, 19.00 hores
Lliurament de la revista Lambard: estudis d'art medieval, Volum: 27: 2016-2017
i Conferència del cicle L’art cristià i els seus escenaris
«Etiòpia. Cristianisme pels 13 mesos de l’any. Art i natura»
A càrrec del Sr. Carles Lorenzo Bosquet, Ateneu Universitari Sant Pacià
Lloc: Sala Pere i Joan Coromines, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona.
Aquesta conferència estava prevista pel dia 30 d'abril i ha estat traslladada a la data que surt a la part superior del paràgraf.

Dissabte 2 i diumenge 3 de juny de 2018
Sortida de Final de curs
«Visita als monuments romànics del Pirineu: De Ripoll a Arles-sur-Tech i Sant Martí de Fonollar».
A càrrec de la Dra. Francesca Español Bertran, Universitat de Barcelona, Presidenta d'Amics de l'Art Romànic/IEC.
PLACES EXHAURIDES

dimarts, 3 d’abril de 2018

(2018-03-19) La història historiada d'un paradigma arquitectònic: Sant Vicenç de Cardona

El passat dilluns dia 19 de març de 2018, a la sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis
Catalans, tingué lloc la darrera de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».

La xerrada cloenda del cicle anà a càrrec de la Dra. Francesca Español qui davant d’una vuitantena de persones, impartí la conferència “La història historiada d’un paradigma arquitectònic: Sant Vicenç de Cardona”.

Prèviament, la Dra. Español, com a Presidenta d’AAR, agraí als assistents la seva fidelitat participativa al llarg de tot el cicle i els emplaçà de cara a les properes activitats.

Durant la seva exposició, la Dra. Español comentà que Sant Vicenç de Cardona no és una “joia” diferent de les tractades en les conferències anteriors. També en ella, s’hi ha de fer una anàlisi profunda per tal de destriar el que ha estat afegit al llarg del segles d’allò que la conformava inicialment.

Va fer incidència en què és el que veiem ara, què van veure els primers estudiosos de l’art i què formava part de l’edifici inicial tot parlant de la seva transformació en caserna a partir del SXVIII. Tot el seu raonament (comentaris i afirmacions) estava basat en la documentació existent (un exemple en poden ser els escrits de Francisco de Zamora i de Jaime Villanueva).

Sant Vicenç de Cardona era una església molt petita (hi havia poca població) fins que l’any 986 el comte Borrell atorgà Carta de Població a tot aquell que anés a viure al castell de Cardona i als seus voltants. És la carta de població més antiga de tota Catalunya i atragué a molta gent. La nau actual es començà a construir el SXI per ordre del vescomte Bermon que es feu promotor per tal d’expiar els seus pecats.

Pels estudis realitzats la nau és del SXI mentre que la volta de canó el XII. Hi hauria un cos occidental amb una escala a cada banda (a l’estil de Ripoll) però una d’elles va desaparèixer en les reformes. La cripta serviria per anivellar el terreny però també permetria que fos una Confesio on hi hauria relíquies de Sant Jaume i hi poguessin anar pelegrins. El claustre s’incorporà el SXIV i es convertí en caserna el XVIII.

Com a usos curiosos que ha tingut Sant Vicenç de Cardona, la Dra. Español comentà que en ella es van gravar escenes de “Campanadas a medianoche” (Orson Wells) i que Jordi Savall hi fa moltes gravacions amb Hesperion XXI perquè, segons ell, l’ acústica és extraordinària.

Amb un torn de precs i preguntes es donà per acabada la sessió i el cicle.








dimecres, 14 de març de 2018

(2018-03-012) "La Seu romànica de Girona: la resurrecció d'un monument oblidat"

El passat dilluns dia 12 de març de 2018, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans, tingué lloc la quarta de les conferències del cicle «Les obres Mestres del Romànic Català. Commemoració dels 40 anys de la Societat Amics de l’Art Romànic/ IEC».

El Dr. Marc Sureda Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic, impartí la conferència «La Seu romànica de Girona: la resurrecció d’un monument oblidat».

El Dr. Sureda, basant-se en les recerques de seva pròpia tesis doctoral sobre la seu romànica gironina, proposà com podria haver estat aquest edifici i com aquestes recerques van poder incidir en l’art romànic català, tenint en compte que del temple consagrat al 1038 gairebé no en queda cap element, ja que fou substituït per la fàbrica gòtica actual.

La conferència s’inicià amb un repàs per la historiografia que havia tractat la catedral romànica amb major o menor encert: des de Pujades al segle XVII, passant per Joan Gaspar Roig i Jalpí, Onofre Reyes, Jaime Villanueva, Bonaventura Bassegoda i Josep Puig i Cadafalch. Més recentment també es va reivindicar la tasca del canonge arxiver de Girona, Jaume Marquès i de l’arquitecte Joan-Albert Adell. La recerca d’aquests autors es basava en l’estudi de les restes d’època romànica conservades a la Catedral de Girona (torre de Carlemany, claustre) o bé en la documentació que referia a l’espai.

Entre els anys 1994 i 1996 es van dur a terme els primers exàmens amb georadar a l’interior del temple que insinuaven algunes estructures, i això permeté la possibilitat d’obrir cales arqueològiques entre 1998 i 1999, amb uns resultats molt interessants: Per una banda es pogué constatar la urbanització de la terrassa on s’assenta la Seu en època romana, probablement relacionada amb les àrees del fòrum i el temple de Gerunda. D’altra banda, aparegueren diverses restes identificables amb la catedral romànica, que permeteren localitzar l’estructura d’un cos occidental, que ja es coneixia documentalment, amb una graonada d’accés a la nau i indicis de dos arcosolis funeraris que haurien pogut correspondre’s amb els enterraments originals d’Ermessenda de Carcassona i el comte Ramon Berenguer II. A més, es trobaren alguns murs i un lleu indici sota l’Altar Major que es podria interpretar com el límit oriental de l’església.

A partir de les troballes materials es va suposar una planta per l’edifici romànic amb una sola nau, amb una capçalera de cinc altars i amb un cos occidental molt desenvolupat, tripartit, amb un baptisteri i un campanar a banda i banda. Els resultats es publicaren l’any 2000 i tingueren un gran ressò en forma de publicacions, exposicions, monografies, etc. Entre 2001 i 2002 es feren més excavacions en els “soterranis de la catedral” i a 2004 nous sondejos arqueològics permeteren documentar algun fragment més del cos occidental. L’any 2008 el Dr. Sureda presentà la seva tesis doctoral i feu alguna lleugera modificació sobre la proposta inicial.

Durant la segona part de la ponència el Dr. Sureda va passar a comentar els problemes de restitució que es van trobar enfront de l’edifici romànic. Un dels problemes abordava la morfologia de la capçalera, la part més desconeguda del conjunt, i dels 5 altars que havia de contenir. Es va recórrer a la planta de Vic, una catedral de cronologies i ambients constructius semblants, com a possible paral·lel a partir d’un plànol que aparegué a l’Arxiu de Mataró, en que els absis eren quadrats i embeguts al mur, però continua sense haver-hi prous indicis. Un altre problema era si la nau era única o triple. La tendència ha estat inclinar-se més aviat a la nau única, pel que se’n extreu als esments de la documentació, i de nou es troba el paral·lel amb la Catedral de Vic. El Dr. Sureda apuntà la idea de que la nau única troba precedents en el món carolingi i otonià, i que Narbona, la catedral metropolitana d’aquell moment, coneguda i possiblement presa com a referència, també era una església de nau única del s. IX.

Finalment es feu una relació entre les restes escultòriques trobades a la seu gironina i d’altres existents al monestir de Sant Daniel, amb una evident voluntat classicitzant. Així mateix es fixà en la tria de materials de la torre de Carlemany, un procediment constructiu que es pot resseguir en altres esglésies del territori proper com Sant Miquel de Cruïlles, Sant Andreu de Sureda o Sant Genís les Fonts. Finalment proposà una possible articulació mural de la Seu romànica semblant a la de Sant Ponç de Corbera o a ja esmentada de Sant Andreu de Sureda, a base de pilars amb semicolumnes adossades i arcs torals que repartien el pes dels murs.

Com a colofó es parlà del funcionament litúrgic de la Catedral de Girona, a partir d’una consueta de 1360 molt detallada, on s’esmenta la itinerància de les misses matinals als primitius altars de la seu, una pràctica que s’impulsà des d’Aquisgrà al segle IX per Alcuí de York. També de la similitud entre el cos occidental de Girona i els altres coneguts a Ripoll o Cuixà, i de la possibilitat hipotètica que el bisbe Oliba hagués participat en el disseny de la catedral per demanda dels seus germans (promotors i bisbe de l’obra).

Finalitzada l’explicació, es donà pas al torn de preguntes dels assistents.