dissabte, 29 de març del 2014

[23-03-2014] – Monuments romànics del Bages «Visita de Sant Vicenç de Cardona, la vila medieval i l’església parroquial (Sant Miquel)»

El passat diumenge  23 de març de 2014 es va fer la sortida  per visitar els monuments romànics del Bages: «Visita de Sant Vicenç de Cardona, la vila medieval i l’església parroquial (Sant Miquel)»
El terme municipal de Cardona es troba a la vall del Cardener, a l’extrem nord-oest de la comarca del Bages, al límit amb el Solsonès i el Berguedà. La vila es formà a l’oest del tossal on encara es conserven el castell i la canònica de Sant Vicenç.
Deu del matí del diumenge 23 de març de 2014, plaça de Santa Eulàlia o de les Cols; ens ve a rebre el Dr. Andreu Galera, arxiver de la vila, el qual ens guiarà al llarg de tota la nostra visita. Coneguda en els seus orígens com la plaça de Cardona, era el resultat de la parcel·lació i urbanització dels terrenys adjacents als tres camins principals que arribaven fins als peus de la muntanya del castell per al seu accés. A partir del segle xiv, quan el centre de la vila es desplaçà al Firal, passà a anomenar-se de Santa Eulàlia (per la capella bastida aquí l’any 1347 com a temple annex a l’antic hospital de pobres i pelegrins fundat pel vescomte Ramon Folc I) o de les Cols (per les activitats comercials que s’hi desenvolupaven). Entre els segles xix i xx patí importants reformes que transformaren la seva fesomia medieval i es van perdre els porxos que l’emmarcaven.
A la plaça del Mercat i a l’espai corresponent a l’antiga sagrera, trobem l’església de Sant Miquel que, documentada des del 1013, feia les funcions de parròquia de la vila sota l’administració de la canònica de Sant Vicenç del castell. De la primitiva edificació romànica només es conserva una part del campanar. Consagrada el 1398 i convertida en parròquia el 1589, és un edifici gòtic d’una sola nau, deu capelles laterals i absis poligonal de set costats. La portalada lateral té cinc arcades ogivals i la façana principal, a ponent, resta inacabada. A la cripta, vuitavada, es conserven els cossos de sant Celdoni i sant Ermenter. Cal destacar també, a l’interior del temple, diversos retaules d’època gòtica, com el de Santa Anna, i les creus processionals dels Sants Màrtirs i del Sant Esperit. A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, d’alabastre (1,40 m d’alçada), Maria sosté l’Infant sobre el braç esquerre i duu un llibre obert a la mà dreta. La imatge fou portada de Marsella pel comte Joan Ramon Folc I, el 1423, després de l’ocupació d’aquesta ciutat (sembla que la reixa de ferro que ara tanca la cripta tancava el port de Marsella). Mn. Antoni Bach, a la seva Història de Cardona (Curial. Documents de Cultura; 20), explica totes les vicissituds sofertes per la talla. El Dr. Galera, davant la cripta, ens féu una detallada explicació de la genealogia dels vescomtes de Cardona, abans vescomtes d’Osona, i després comtes i ducs de Cardona. Ens comentà, també les seves relacions amb els reis del Casal de Barcelona i amb els Trastàmares.

La parcel·lació i posterior urbanització d’aquest sector, feta a instàncies de l’abat i canonges de Sant Vicenç del castell, suposà la gènesi de l’actual plaça porxada en la qual es troba també la Casa Rovira (segles xii-xx), propietat privada que havia pertangut als barons de Sant Climenç, enriquits entre el 1500 i el 1520 mercès a l’administració de la Tresoreria general del ducat de Cardona, al pati interior de la qual vam poder accedir. Tot seguit ens vam dirigir vers la Casa Graells, casal gòtic recentment rehabilitat i seu de l’Arxiu Municipal de Cardona. A la planta baixa es conserven tres portals adovellats, de mig punt i espitlleres; a la primera planta noble destaquen quatre finestres coronelles i, a la porxada, sota una teulada amb galeria de cinc arcs ogivals, es van localitzar i restaurar restes de pintures murals del primer gòtic lineal amb cortinatges i escenes cavalleresques. A l’Arxiu, entre d’altres peces importants, tinguérem ocasió de contemplar l’original de la carta de poblament de Cardona atorgada pel comte Borrell II de Barcelona, l’any 986, en la qual ja s’indicava als habitants del castell i terme que “tindreu tothora negoci net, mercat lícit i una sola moneda pura”. Cardona i el seu castell eren un enclavament estratègic a la frontera amb al-Andalus i una cruïlla de camins que gaudia d’un extraordinari règim de llibertats com a centre d’extracció i comercialització de la sal. La combinació d’aquests factors explica el desenvolupament de la vila que esdevingué el centre d’un important mercat i punt de trobada de viatgers (mercaders, pelegrins...) que arribaven del Pirineu i del sud de França. Al costat de la seu de l’Arxiu Municipal es troba el portal major de Santa Maria de Graells (segles xiv-xx), l’única de les quatre portalades principals del recinte emmurallat de la vila que es conserva. Construït entre la darrera dècada del segle xiv i la primera del xv, les dues torres laterals defensaven l’accés a la vila pel nord. L’advocació a Santa Maria és deguda a l’existència d’un oratori actualment desaparegut.

Quarts de quatre de la tarda, és l’hora de la visita del castell i de la canònica de Sant Vicenç. Ens retrobem amb el Dr. Galera i segueixen les seves explicacions. L’existència del castell de Cardona, dalt d’un turó a 585 m d’altitud sobre el nivell del mar, queda plenament justificada per la seva situació geoestratègica. Des d’aquest punt es controlen tots els camins que duen als afloraments salins, sedimentats fa uns cinquanta milions d’anys, quan el mar interior existent aleshores entre el Pirineu i la Serralada Ibèrica es dessecava, ja que la quantitat d’aigua evaporada superava la rebuda. La sobresaturació de les sals i la seva posterior sedimentació donaren lloc als importants dipòsits de materials que van de forma paral·lela al Pirineu des del nord de Barcelona fins a Navarra, passant per Aragó. La particular disposició tectònica que es dóna a Cardona ha permès que la sal, sotmesa a grans pressions, aflori en forma de diapir, fenomen geològic identificat amb la Muntanya de Sal. 

Diversos materials ceràmics d’època ibèrica i d’importació itàlica (segles iii-i aC), apareguts al vessant meridional de la muntanya, testimonien l’ocupació humana d’aquest espai i confirmarien l’existència d’una primitiva fortalesa. En època romana, el nucli de població es desplaçà cap a la zona dels jaciments salins i el turó només era ocupat en períodes de crisi. La importància de la fortalesa augmentà amb la creació de la Marca Hispànica i el castrum Cardonam restà sota el domini de la casa comtal de Barcelona-Urgell —cartes de franquesa de Guifré I (872-878) i de Borrell II (986). En la segona d’aquestes cartes, el comte de Barcelona encomanava el castell a Ermemir, membre de la família vescomtal d’Osona. De llavors ençà la història de la població i del seu castell restà lligada als Cardona, “els senyors de la sal”, que entroncaren diverses vegades amb els casals reials de Catalunya-Aragó, de Castella, de Portugal, de Sicília i de Nàpols, la qual cosa féu que el ja duc de Cardona fos anomenat “rei sense corona”. 

La visita al castell medieval s’inicia per l’element més emblemàtic: la torre mestra o torre de la Minyona, situada a la cota més alta de la muntanya. Tot i que diverses transformacions, sofertes a partir del segle xviii, han alterat la seva alçària, és l’únic element d’època romànica (segles xi-xii) que ha pervingut i la seva estructura actual és la d’una torre cilíndrica, amb base atalussada, de 15 metres d’alçària. Des de l’escala adossada a la construcció hom pot accedir a l’interior de la torre i observar els paraments romànics. Si hom puja al terrat gaudeix d’un ampli camp visual del Pirineu i de les comarques de la Catalunya Central. A l’edat mitjana, des d’aquest indret no solament es podia controlar el salí, sinó també els termes limítrofs subjectes a la jurisdicció dels vescomtes i tota la conca mitjana del Cardener, mitjançant una àmplia xarxa de talaies disposades al voltant de les principals vies de comunicació i d’altres punts estratègics. 
Entre la torre de la Minyona i els pavellons destinats actualment a parador de turisme, es troba un pati d’uns 25 metres de llarg per 15 d’ample, que es correspon amb la plaça d’armes del castell i a l’entorn del qual hi ha diverses dependències del complex hoteler que han substituït les sales de l’antic palau residencial. Al bell mig d’aquest pati se situa un dels pous del recinte sobirà destinats a la recollida de l’aigua de pluja. 


De l’antiga canònica de Sant Vicenç de Cardona queden l’església romànica, un petit claustre gòtic i altres dependències avui incorporades al parador de turisme. La planta de l’església del segle xi consta de tres naus, capçades a llevant per un creuer i tres absis de planta semicircular, el central molt destacat a l’exterior. El presbiteri, al qual s’hi accedeix per dues escales laterals, és molt ampli i es troba sobrealçat, degut a l’existència d’una cripta coberta amb voltes d’aresta, l’estructura de la qual recorda les de Sant Esteve d’Olius, la catedral de Vic i Sant Pere d’Àger. La planta de la cripta o capella subterrània de Sant Jaume consta de tres naus dividides per dues fileres de tres columnes de fust monolític i capitells piramidals molt senzills. La nau central de l’església està coberta per una volta de canó reforçada per arcs torals que delimiten tres trams quadrats. A les naus laterals hi ha tres voltes d’aresta per tram. Altres cinc voltes d’aresta cobreixen l’atri (inaccessible, com la porta principal, a dia d’avui per obres). Les voltes de canó dels braços del creuer són perpendiculars a les naus. A la intersecció amb la nau central s’aixeca una cúpula, sobre quatre trompes d’angle, que fan la transició del pla quadrat a l’octàgon. Sota la cúpula del transsepte i enfront de les escalinates d’accés al presbiteri, es troben les tombes de diversos abats i en els extrems oposats els mausoleus del comte Joan Ramon Folc I (1375-†1442) i del duc Ferran I (1513-†1543). L’absis i les absidioles tenen voltes de quart d’esfera. Els pilars que suporten els arcs torals i formers són de planta cruciforme. L’atri, als peus de l’església, forma a l’interior un cor elevat que servia de tribuna als habitants del castell. Als angles nord-oest i sud-oest de l’edifici hi ha dues escales de cargol que permeten l’accés al cor. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven els vestigis de les pintures que havien decorat tres de les cinc voltes de l’atri.   


dimecres, 26 de març del 2014

[17-03-2014] – Conferència: « Joaquím Folch i Torres i els teixits medievals» a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín

El passat dilluns, 17 de març de 2014, a les 19.00 hores, a la sala Nicolau d’Olwer de l'Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme 47, Barcelona), va tenir lloc la conferència del cicle El romànic a l’abast «Joaquím Folch i Torres i els teixits medievals» a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín, historiadora dels tèxtils i de la indumentària i vicepresidenta d'AAR-IEC.
Rosa Maria Martin va valorar al llarg de la conferència la importància de Joaquim Folch com a un dels primers historiadors que van tractar la història dels teixits a casa nostra. En aquest sentit hi va contribuir la seva formació ja que va estudiar a l'Escola Superior d'Arts i Indústries i Belles Arts entre el 1905 i el 1910 tenint com a professors a Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) i a Josep Pascó i Mensa (1855-1910) que el van influir en aquest sentit. A més, va tenir interès quan estava a la Junta de Museus de comprar la col·lecció de teixits d'aquest últim.
Rosa Maria Martin també va repassar l'activitat divulgadora de Joaquim Folch il·lustrant amb diversos exemples els escrits i publicacions que va dedicar al tema dels teixits. Entre altres caldria recordar les capçaleres de La Veu de Catalunya, la Gaceta de les Arts, l'Anuari d'estudis Catalans, el Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona, entre d'altres.
Com a membre de la Junta de Museus va revisar el fons de la biblioteca d'aquesta institució per tot allò que feia referència al tema tèxtil, continuant l'obra ja iniciada per Josep Pijoan i Soteras (1881-1963). També va viatjar, becat per la Junta, per les diverses col·leccions de museus europeus que disposaven de fons tèxtils (Londres, Lió...) per tal d'observar com estaven aquestes exposades, donant com a resultat final unes conclusions que van veure la llum en un informe publicat el 14 de juliol de 1914. En ell, va arribar a la conclusió que a Barcelona es disposava de la cinquena millor col·lecció tèxtil del món. Amb la inauguració del Museu a la ciutadella (1915) va condicionar una sala per mostrar els teixits i les arts decoratives.
Va exercir diversos càrrecs des d'on va influir també per millorar els fons del patrimoni tèxtil català. El 1917 va ser nomenat Adjunt tècnic del Museu de Barcelona com a responsable de la secció de teixits; el 1918, va ocupar el càrrec de conservador d'art medieval i modern del Museu de Barcelona; també el 1920, secretari de la Junta de Museus i director del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Un altre aspecte que Rosa Maria Martin va analitzar va ser la seva política d'adquisicions. A banda de l'esmentada col·lecció del seu mestre, va adquirir pels museus de Barcelona el fons de la catedral de la Seu d'Urgell; les col·leccions d'Emili Cabot Rovira (Barcelona, 1854 – 1924), la col·lecció de Lluís Plandiura i Pou (1882-1956) i també peces interessants com el Tern de Sant Valeri i el Tern de la catedral de Lleida.
Va patir la depuració de la dictadura de Primo de Rivera sent separat dels seus càrrecs. Malgrat treballar activament per salvar les col·leccions dels Museus durant la guerra civil, va patir també la repressió franquista i fou processat com a autor del delicte «de auxilio a la rebelión armada» pels articles que havia escrit en defensa del patrimoni i se li aplicà un judici sumaríssim. Fou condemnat a la pena de dotze anys i un dia de reclusió temporal, commutada per la de tres anys de presó menor, imposada el 9 de juliol de 1942. A l'edat de cinquanta-sis anys, era cessat, sense sou, com a funcionari municipal del servei actiu .

dimarts, 18 de març del 2014

[16-03-2014] - «Visita del Monestir de Sant Miquel del Fai i Sant Salvador de Breda».

El passat diumenge, 16 de març de 2014 va tenir lloc la sortida als monuments medievals del Vallès Oriental i de la Selva amb la visita als monestirs de Sant Miquel del Fai i Sant Salvador de Breda.

diumenge, 16 de març del 2014

[10-03-2014] – Conferència: « L’univers de la reina Elisenda de Montcada » a càrrec de la Dra. Francesca Español

El dilluns 10 de març del 2014 a la sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans, la Dra. Francesca Español impartí la conferència “L’univers de la reina Elisenda de Montcada”  que forma part del Cicle: Promoció artística femenina a la Corona d’Aragó baixmedieval.
La reina Elisenda de Montcada és coneguda, entre d’altres obres,  per ser la promotora del Monestir de Pedralbes.
A partir d’una vista aèria d’aquest monestir, la Dra. Español ens ha fet conèixer la dama de la noblesa que es convertí en reina (per relativament poc temps) i que acabà sent una vídua de rei de gran importància i influència.
Elisenda de Montcada ens ha estat presentada com una persona intel·ligent que va saber acompanyar el seu marit però, alhora, va saber cuidar d’ella i promocionar la seva família.
Per construir el monestir on pensava retirar-se va escollir un indret allunyat dels nuclis urbans (Barcelona, Sarrià) i per això va ser necessari construir dos monestirs: un de gran per a monges clarisses (que és el que coneixem actualment amb la mateixa funció) i l’anomenat “Conventet”, més petit, que estava destinat als franciscans que impartien els sagraments a les persones del monestir femení que hi vivien en clausura.
La Dra. Español ha fet notar que la unitat estilística de l’església indica, per una banda, un temps curt de construcció però, també, un finançament prou important per aconseguir-ho.
Un cop vídua, la reina es retirà a Pedralbes però no al monestir on les normes eren molt estrictes; es construí un palauet adossat al recinte monàstic des del qual podia seguir, a l’hora, amb la vida cortesana i amb la religiosa. Aquesta dualitat queda reflectida en la seva tomba. Va escollir una tomba de doble façana: una que dóna a l’altar major de l’església (tenia dret a fer-ho com a patrocinadora) i en la que la seva imatge apareix vestida com a reina i una segona façana que dóna al claustre i on la imatge de la reina apareix amb els hàbits de les clarisses.
La reina influí en la seva família per tal que fessin aportacions econòmiques que permetessin l’esplendor del monestir. Per això podem trobar-hi quantitat d’escuts de la noblesa catalana.
Fou en el segle XIX quan començà a patir un greu espoli de les seves pertinences que podem trobar repartides arreu del món.
Tota la conferència ha estat farcida de “petits parèntesis” en els quals la Dra. Español ens explicava com estava vertebrat un monestir, com vivien els nobles de l’època, com eren els oficis religiosos, com es traslladava el material per a la construcció,.....
Poden dir, doncs, que aquest monestir és la demostració més palpable de l’extraordinari paper que podien tenir les dames de la noblesa a l’època baixmedieval.


divendres, 7 de març del 2014

[03-03-2014] - Debats sobre art medieval: «La nova presentació de la pintura romànica a Sant Climent de Taüll, estudis previs i realització»

El passat dilluns 3 de març de 2014, a les 19.00 hores, va tenir lloc el primer dels Debats sobre art medieval amb el títol «La nova presentació de la pintura romànica a Sant Climent de Taüll, estudis previs i realització». Desprès de la presentació de l'acte pel Dr. Joaquim Graupera per part d'AAR, hi van intervenir el Sr. Eduard Riu, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; el Sr. Jordi Camps, del MNAC; la Dra. Milagros Guardia (Ars Picta-Universitat de Barcelona) i la Dra. Imma Lorès (Ars Picta-Universitat de Lleida). L'acte va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines de l'Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47, Barcelona.


dissabte, 1 de març del 2014

[24-02-2014] - «De belleza y piedad. Promociones de María de Castilla, reina de Aragón», a càrrec de la Dra. María del Carmen García Herrero

El dilluns 24 de febrer de 2014, a les 7 de la tarda, va tenir lloc la conferència, del cicle Promoció artística femenina a la Corona d'Aragó baixmedieval, «De belleza y piedad. Promociones de María de Castilla, reina de Aragón», a carrec de la Dra. María del Carmen García Herrero, de la Universitat de Saragossa, a la sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans. La Dra. María del Carmen García Herrero va explicar que la conferència presentaria unes pinzellades sobre promocions de la reina Maria de Castella, moltes procedents de documentació inèdita, especialment la correspondència de la reina, estudiada per la conferenciant.
Maria de Castella va néixer a Segòvia el 14 de setembre de 1401, filla gran de del rei Enric III de Castella i la princesa Caterina de Lancaster, va néixer el 14 de setembre de 1401. El 12 de juny de 1415 es va casar a la catedral de València amb l'infant Alfons d’Aragó, fill de Ferran d'Antequera i d’Elionor d'Alburquerque. El 1416 va esdevenir reina consort d’Aragó. Va morir a València el 4 d’octubre de 1458. No va tenir fills del seu matrimoni. En les moltes absències del seu marit, va ser Lloctinent de Catalunya, càrrec en el qual va morir. Va ser una reina i una lloctinent sàvia, prudent i perseverant, tal i com es va veure en la seva gestió ininterrompuda de Lloctinent des de 1431 a 1458, any de la mort del rei. En la seva correspondència queda palès que valorava molt “el bon seny”, que esmenta moltes vegades.
Va defensar i ajudar les persones que seguien una vida religiosa, retirada i de pietat, fossin o no claustrals. Va ajudar els ordes mendicants, especialment els renovats. Sentia una gran admiració per les dones que es retiraven del món, preferentment les no claustrals, terciàries i beates, va ajudar-ne moltes econòmicament. Demostració d’això és que, en el seu testament, va deixar 1.500 florins a cada monestir de dominics observants de Catalunya.
En les seva correspondència parla d’un obsequi de la seva cosina, la reina Isabel de Portugal, de dos sèries de tapissos que es teixirien a Borgonya. Una sobre el Goigs de la Mare de Déu i l’altra sobre la vida de Jesús. Agraeix el regal i demana que els tapissos siguin de devoció, que la Mare de Déu hi sigui representada com una beata, vestida com a “mulier religiosa”. La reina estava impregnada de les idees d’un corrent de religiositat baixmedieval per al qual la bellesa havia d’estar al servei de la pietat. La conferenciant va dir que suposava que els tapissos havien estat destinats a un convent de València, però actualment no se sap on són.
La reina tenia la voluntat de fundar institucions religioses i així ho va fer.
Les seves fundacions eren d’arquitectura molt simple, dons, a part d’embellir els llocs on eren la seva destinació era la de ser llocs de pietat i no de luxe. Entre les seves fundacions o promocions de convents ja fundats, destaca el Monestir d’observants de Santa Maria de Jesús a Saragossa. El Convent de sant Antoni de Barcelona. Va engrandir i embellir el de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Va fundar també el convent de clarisses de la Trinitat de València. Moltes de les seves fundacions són considerades en la documentació com a “fundacions del rei”, això va passar amb la Capella dels Corporals de Santa Maria de Daroca, de la qual la conferenciant va dir que havia trobat proves que era obra de la reina Maria. 
L’inventari de la seva biblioteca, fet a la seva mort el 1458, recull molts llibres de pietat, entre els quals una còpia de la vida de Santa Caterina de Siena, del que havia demanat l’original a les monges dominiques de Barcelona el 1451 per a copiar-lo i amb la promesa de retornar-lo, tal i com va fer.
Tenia una important col·lecció de relíquies, motiu de la seva devoció. La més important i estimada de la reina, el “lignum crucis”, la va donar al Convent de la Trinitat de València, on va decidir de ser enterrada en una cantonada del claustre. No va voler l’enterrament reial a Poblet, si no en una de les fundacions que ella més estimava.