divendres, 24 d’abril del 2015

[21-03-2015] - Visita als monuments de l’Urgell i la Vall del riu Corb: el poble de Guimerà, el monestir de Santa Maria de Vallsanta, l’església i el tresor de Santa Maria de Verdú i Tàrrega

El passat dissabte, 21 de març de 2015, va tenir lloc la sortida «Monuments de l’Urgell i la Vall del riu Corb: el poble de Guimerà, el monestir de Santa Maria de Vallsanta, l’església i el tresor de Santa Maria de Verdú i Tàrrega». 









Façana occidental de l'església de Santa Maria de Verdú.

Interior de Santa Maria de Verdú.

Sala Gòtica del castell de Verdú.
Sala Gòtica del castell de Verdú.
Exposició permanent del Museu Comarcal de l'Urgell.

dimecres, 22 d’abril del 2015

[16-03-2015] - Conferència «Art i arqueologia a la ruta de la seda», a càrrec de la Sra. Laura Calzada Reig

Coves de Mogao, a Dunhuang (Xina),
s. VII - X d. C (sota la Dinastia Tang).
El passat dilluns, 16 de març de 2015, va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer la conferència «Art i arqueologia a la ruta de la seda», a càrrec de la Sra. Laura Calzada Reig, historiadora de l’art. 

   La conferència va oferir als assistents una introducció a l’univers humà i artístic de la Ruta de la Seda. D’acord amb el que va dir la pròpia conferenciant, el seu objectiu era presentar una visió general de la Ruta de la Seda del període preislàmic des de diferents perspectives, per tal d’aprofundir sobre alguna d’aquestes en futures conferències. 

   La Ruta de la Seda, com a tema en particular, presenta moltes dificultats ja que resulta un tema molt ampli, tant a nivell artístic com geogràfic. El fet d’abarcar tants territoris converteix la Ruta de la Seda en un tema multidisciplinar. La Ruta de la Seda consistia en un conjunt de rutes que unien Àsia amb Europa que la convertien en la principal ruta comercial entre Orient i Occident. Fins al segle XVI, moment en que pren preponderància la via marítima, la principal via de transport era la terrestre. El fet de que les rutes terrestres caiguessin en decadència propicià la desaparició de les ciutats creades a l’entorn d’aquestes. El terme va ser encunyat per un geògraf alemany, Ferdinand Freiherr von Richthofen, per designar les diverses rutes comercials entre Europa i Àsia al llarg de la història, sobretot, pel transport de la seda. Ara bé, també hi havia una ruta del te, del paper, etc. Els xinesos, a més de ser els descobridors de la seda, també van inventar el paper, la brúixola o l’estrep del cavall cap el segle II a.C. L’arribada a Europa de la seda no es produirà fins l’expansió de l’Islam, això es deu a la captura de treballadors xinesos per part dels musulmans. Es tractava d’un teixit molt preuat, la producció del qual estaba sota el control del govern.

   La Ruta de la Seda té dos períodes: 

  • Preislàmic. Es caracteritza per la presència i convivència de diferents cultures. És d’una gran riquesa i varietat. 
  • Islàmic. Es produeix la conquesta de l’Islam. Hi ha un procés d’unificació religiosa d’aquests territoris. 

Entre els materials que es transportaven, cal destacar el lapislàtzuli o el jade. Aquest últim era considerat més important que l’or. El jade, s’utilitzava en objectes que acompanyàven al difunt dins la seva tomba. 

   Un primer moment important va ser la colonització portada a terme sobre territoris d’ Àsia per part d’Alexandre el Magne. Això va comportar la construcció de ciutats gregues en molts territoris. Al llarg del temps comencen a nèixer ciutats al voltant de les rutes que, alhora, alimenta aquest dinamisme generat pel comerç de les rutes. Les diverses poblacions del que es coneix com Euràsia eren de tres tipus:

  • Nòmades.
  • Sedentaris.
  • Semi-nòmades.

Aquesta realitat social té conseqüències en el camp constructiu per mitjà de l’erecció de la Gran Muralla al segle V a.C. Va aixecar-se per protegir les fronteres de l’Imperi xinès de les incursions nòmades. Entre les dinasties més importants pel seu cosmpolitisme va destacar:

  • Hang. Del segle II a.C al II d.C.
  • Tang. Del 600 al 900 d.C. 

Són períodes de gran riquesa cultural. Conviuen religions com el Budisme, el Zoroastrisme i el Cristianisme, les quals dominen diferents parts d’Euràsia. La conferència va finalitzar destacant l’important paper que va exercir l’arqueologia europea del segle XIX pel que fa a descoberta i recuperació de moltes d’aquestes cultures. Amb l’arribada de l’Islam i, sobretot, amb l’auge de les rutes marítimes, van entrar en decadència i algunes quedaren sepultades sota el desert durant segles. Una de les grans troballes va ser la documentació en paper, de gran ajuda per comprendre i estudiar aquestes cultures. Per exemple, al desert de Takla Makan va ser un indret on es van descobrir peces artístiques caracteritzades per la barreja d’estils diversos. També van trobar-se mòmies sense momificar i documents. 



diumenge, 12 d’abril del 2015

[9-03-2015] - Conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust


El passat dilluns, 9 de març de 2015, va tenir lloc a la Sala Pere i Joan Coromines la conferència «Benet XIII, un bibliòfil excepcional», a càrrec de la Dra. Isabel Escandell Proust, professora titular d’Història de l’Art a la Universitat de les Illes Balears. 

   La conferència tancava el cicle dedicat a la commemoració del VI Aniversari del Concili de Constança amb una figura dissident de l’assistència a aquest esdeveniment: el Papa Benet XIII. La Dra. Escandell va presentar la seva figura des de la seva faceta com a lletraferit. En el món medieval, cap dels papes ha sigut tant excepcional com el Papa Luna. La seva bibliofília va alimentar-se tant des de la compra com la promoció de llibres. Va fer-se un breu recorregut a manera d’introducció per la Biblioteca papal d’Avinyó. Aquesta estava formada per dos espais:


  • Biblioteca Major: Albergava el conjunt dels llibres dels papes. 
  • Studium: Es tractava de la biblioteca privada del Papa, aquella situada amb més proximitat a la seva cambra privada. 

Durant la seva estada a Avinyó, el Papa també va gaudir d’aquest espai. Els diversos inventaris de la biblioteca d’Avinyó ens informa d’un total de 3000 llibres aproximadament. Aquesta xifra és la mateixa per a la biblioteca personal de Benet XIII, el que delata l’extraordinària importància que tenia aquesta. El 1403 fuig d’Avinyó cap a diverses ciutats del sud de França, entre elles, Marsella i Perpinyà. En aquesta fugida, es porta amb si 337 llibres del seu studium.

   Un altre valor que va posar-se de relleu va ser el fet que amb ell s’inaugura una nova manera d’ordenar una biblioteca. La sistematització i catalogació dels llibres no segueix els criteris medievals. Aquest nou sistema queda materialitzat per la fundació el 1407 d’una normativa: la nova ordinatio. Aquest nou sistema d’ordenació no només queda circmuscrit a la seva biblioteca sinó que la biblioteca d’Avinyó també l’adoptarà. L’ordenació venia donada per la matèria del llibre, mentre que la catalogació consistia en la descripció dels continguts i els autors dels llibres. 

   Pel que fa a la seva definitiva estada a Peñíscola el 1410, la seva biblioteca estava distribuïda en quatre espais diferents del castell (llibreria, cambra privada, studium  i tresor). Segons va destacar la conferenciant, una de les fonts principals per conèixer la biblioteca que tenia a Peñíscola és l’inventari parcial que fa el cardenal Pere de Foix, tot just després de la mort de Benet XIII el 1423. Es tractava d’una biblioteca que reflectia els múltiples interessos del seu usuari. La biblioteca estava composada de temes tant diversos com la història, teologia, poesia, filosofia o dret. Per exemple, el gran interès que tenia pel món antic es va materialitzar en la presència de llibres d’autors com Plini el Vell o Sèneca.


   De tots aquests llibres, alguns podien ser comprats, i d’altres eren promoguts per ell mateix. Destaca la seva col·lecció de comentaris bíblics il·lustrats, amb una gran riquesa en el desenvolupament de la figuració marginal. Els pintors que il·lustren aquests llibres eren italians i francesos. En tant que promotor, Benet XIII estableix un taller a Peñíscola que continuarà després de la seva mort. El miniaturista més important d’aquest taller va ser Sancho Gontier, que ja treballava com a pintor a Avinyó. Cal situar la bibliofília de Benet XIII dins el context de la promoció de llibres que portaven a terme diversos eclesiàstics a Avinyó, amb els quals havia mantingut e
stretes relacions i que hauria repercutit també des d’una perspectiva artística.

   Actualment, la biblioteca de Benet XIII es troba dispersada entre Europa i Amèrica. Per exemple, molts dels llibres que van passar a mans d’Alfons el Magnànim, encara avui no s’han localitzat. 


dilluns, 6 d’abril del 2015

[2-03-2015] - Conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros

El passat dilluns, 2 de març de 2015, a les 19:00 hores va tenir lloc a la sala Pi i Sunyer la conferència «Els ornaments a la cort papal d’Avinyó», a càrrec de la Sra. Rosa M. Martín Ros, historiadora dels teixits i membre d’AAR. 

   La conferència va destacar l’important paper que va tindre el teixit anglès dins dels gustos artístics del Papat d’Avinyó. Segons va dir la conferenciant al iniciar la conferència, els diferents papes que van passar per Avinyó van apreciar molt aquestes peces. En aquell moment, els teixits d’Opus Anglicanum eren considerats l’última moda pel que fa a les arts del brodatge. Aquest tipus de brodat produeix el seu màxim esplendor en els segles XIII i principis del XIV. La producció d’aquests teixits es desenvolupava en tallers situats a Londres i els seus voltants. Hi havien dos tipus de peces: 

  • Els teixits produits en sèrie, el destí dels quals és la venta. 
  • Els teixits confeccionats per encàrrec, amb una producció personalitzada. 

   Les persones que confeccionaven aquestes peces al taller solien ser miniaturistes, que pintaven els cartrons. Hi havia una estreta relació entre els pintors i els brodadors. Pel que fa al procés de confecció, es feia la tela i, a continuació, el pintor dibuixava el cartró. 

   La iconografia que es conreava estava dedicada, principalment, a temes sacres: Jesús i la Mare de Déu. Ara bé, els evangelis apòcrifs van ser narrats en moltes peces confeccionades en Opus Anglicanum. També es van confeccionar teixits civils encarregats per la reialesa anglesa, ara bé, aquests s’han perdut gairebé en la seva totalitat. Entre els clients trobem, preferentment, als nobles anglesos, però també van destacar pels seus encàrrecs els Papes. 

A continuació, la conferenciant va desenvolupar tot el món de l’Opus Anglicanum a través de comitents i peces artístiques concretes. D’entre aquests exemples, cal destacar la figura de Bonifaci VIII que va ser un gran comprador de peces angleses, per exemple, as seus inventaris apareix 113 vegades la paraula “opus anglicanum”. Una d’aquestes obres era la casulla de Sant Nicolau. També va parlar amb deteniment de dos obres molt significatives: la capa de la Passió i la de la Mare de Déu, depositades en la catedral de St. Bertrand de Comminges. Es tractava d’obres que, més enllà del seu valor artístic, van esdevenir relíquies. Un altre obra destacada va ser la capa pluvial del cardenal Gil de Albornoz. Es caracteritza per escenes  emmarcades per arcuacions i un repertori vegetal propi del moment més clàssic de l’Opus Anglicaum. La conferència va finalitzar amb un anàlisi de dues capes importants: la del bisbe Bellera i la de Daroca, ambdues del segle XIV. De la capa del bisbe Bellera va destacar-se la seva modernitat degut a que incorporava una gran novetat, el vellut vermell i una iconografía basada en les tradicions celtes. Respecte a la capa de de Daroca, el seu usuari va ser Benet XIII. Era emprada en la processó del Corpus.