.JPG)
.JPG)
El passat dissabte
17 de novembre de 2012 es va realitzar una visita comentada a Sant Pau del Camp
(Barcelona) dirigida pel Dr. Francesc Fité. Agraïm a la Dra. Josefina Mutgé i
al Sr. Jordi-Xavier Romero les seves atencions.
Sant Pau del Camp
és el millor conjunt romànic dels conservats a Barcelona i un centre històric de
relleu per haver estat el lloc de sepultura del comte Guifré II de Barcelona,
motiu pel qual se’l considera el fundador a l’entorn dels anys 887-911. La
manca de dades anteriors, no permet confirmar si va existir en aquest mateix
indret un temple, del qual procedirien els dos capitells de marbre de la façana
de ponent i almenys una de les dues impostes que fan de sosteniment a l’arcada
del portal d’entrada que es daten dins del segle vii. També podrien correspondre a una data reculada les
restes d’un absis, descobertes prop de la capçalera actual.
L’església actual,
d’estil romànic, és posterior, es data al segle xii,
i es creu edificat dins de la definida com a segona etapa del cenobi, a partir del
1117, any que proporciona una altra lauda sepulcral pertanyent als Bell-lloc,
grans benefactors de l’abadia. En tot cas es tracta d’un edifici que s’adscriu
plenament dins del segon romànic per les seves característiques formals, tot i
que la planta correspon a una tipologia, esdevinguda ja tradicional, que ens
apareix per primer cop a Sant Jaume de Frontanyà, als anys seixanta del segle xi, que s’aplicà preferentment a
priorats i petites abadies, consistent en una nau i un transsepte amb creuer i
torre llanterna i triple absis. El fet que mostri una façana que recorda la de
ponent de la catedral de la Seu
d’Urgell, amb arcuacions llombardes, també presents al coronament dels murs de
la nau, ha portat a considerar l’edifici dins del segon romànic, malgrat haver qui
el situa en el segle xiii, al que
sembla correspondre sense massa dubtes el portal d’entrada presidit per un
timpà amb una Traditio legis en què apareixen flanquejant Crist els
prínceps dels apòstols Pere i Pau. Per sobre es mostra, no obstant, el Tetramorf,
flanquejant la Dextera Dei. Cal advertir la raresa de la llinda, on
consten els possibles promotors de l’edifici actual Geribert Guitart i la seva
esposa Rotlandis deixant set morabetins per l’obra, que s’ha possibilitat del segle
x i reaprofitada en època
romànica.
L’església, que
repeteix la decoració d’arcuacions als murs de la nau, a nivell d’impostes,
ofereix una gran espacialitat, molt harmoniosa, que recorda la de Sant Pere de
Casserres. Espai harmoniós que endemés gaudeix d’una perfecta sonoritat, idònia
per a les celebracions dels oficis divins i la litúrgia pròpia de la comunitat
benedictina que hi residia. Quant a decoració escultòrica, és inexistent, raó
per la qual hom parla d’un edifici auster, més ornamentat a l’exterior, en el
portal de ponent, en la façana, i en l’absis principal, on s’hi mostren
mènsules, d’una mà diferent a l’escultura del portal. Per finalitzar, direm que
la manca de torre campanar, féu que es projectés una espadanya, coronant el
cimbori, molt prominent, el que dóna un perfil peculiar que recorda la torre de
la catedral de
El segon element
important del conjunt d’edificacions monàstiques és el claustre, del qual
sempre han cridat l’atenció les arcades polilobulades de les galeries.
Malauradament no tenim ni una sola dada documental sobre la seva construcció,
tot i que s’adscriu, per l’estil dels seus capitells, al segle xiii. De fet, els capitells,
constitueixen l’atractiu principal d’aquest petit claustre de setze arcades i
quaranta set capitells que la Dra. Español ha relacionat amb un taller de
nissaga llenguadociana sorgit a l’entorn de Sant Miquel de Camarasa i Sant
Martí Sarroca, les connexions del qual es veuen també al portal romànic de la
catedral de Barcelona i en els capitells de les galeries que perviuen de
l’antic palau episcopal romànic.
La majoria de
capitells i impostes mostren temes de caràcter ornamental fitomòrfic, zoomòrfic
o geomètric. Entre els de temàtica vegetal destaquen els d’entrellaços,
abundosos a la galeria est, i els capitells de tipus corinti, molt presents a
la galeria de ponent, mentre que els temes zoomòrfics els veiem més a la
galeria nord i a la meridional, on hi apareixen els dos únics de caràcter
figuratiu, un amb el tema d’Adam i Eva i la luxúria i l’altre amb una escena de
guerra i la rara representació d’un sagitari. Amb escenes de lluita i guerra,
hi ha també un capitell a la galeria nord.
Les comparacions d’aquests
capitells amb alguns de Sant Miquel de Camarasa o la portada de la catedral de
Barcelona, també s’han fet extensives a capitells del claustre de Sant Pere de
Galligans (Jordi Camps / I. Lorés). Interessa destacar en aquest context les
escenes de guerra o lluita amb cavallers abillats amb l’arnès típic del segle xiii i cal també fixar-se en la
estilització d’alguns dels capitells de tema fitomòrfic, com els de la galeria
sud que corben les fulles en forma de palmeta, com ho veiem de forma semblant en
alguns dels capitells de les galeries oest i sud del claustre de Bellpuig de
les Avellanes. Respecte als temes geomètrics, destaca el tema de ziga-zaga,
present en una imposta i en algunes de les arqueries, on apareix calada. Es
tracta d’un motiu que es troba a Camarasa, en capitells de la catedral de
Barcelona i a Sant Martí Sarroca.
De les edificacions
al voltant del claustre de la comunitat monàstica, hem de destacar la sala
capitular que es data en el 1318, moment d’ampliació i renovació de moltes de
les habitacions monàstiques. Les construccions modernes, impulsades des del segle
xvii al convertir-se en noviciat de
la comunitat benedictina de la Tarraconense, reaprofitaren aquestes
dependències gòtiques que transformaren o ampliaren, tal com encara avui les
podem veure; tot i així resten vestigis medievals que poden oferir sorpreses.
Per finalitzar, convé recordar que fou declarat monument artístic el 1879, data
a partir de la qual s’hi han efectuat diverses intervencions, fruit de les
quals és la imatge que ofereix actualment el monument.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
