Amics de l'Art Romànic - IEC: [2/5 - 04-2012] - Sortida "Art medieval al sud-oest de França"

Entre els dies 2 i 5 d’abril de 2012, els Amics de l’Art Romànic realitzàrem una viatge a unes regions del sud-oest de França, Aquitània i Migdia-Pirineus, amb unes característiques ben diferenciades: terres guanyades a les maresmes, flors i petits castells, terres de pastures i petits masos... El primer dia, després d’una llarga ruta amb aturada per dinar a Pamplona, una bona ullada a Saint-Jéan-de-Luz i una passejada per Biarritz, arribàrem a Baiona.

L’endemà, dimarts 3 d’abril, al matí, visitàrem la catedral. Dos incendis (1258 i 1310) van destruir la romànica. L’edifici gòtic actual es va construir a partir de finals del segle xiii i al llarg del xiv i no es finalitzà fins al segle xvii. El podem definir com exemple meridional dins l’estil del gòtic radiant. Patí els ensurts de la Revolució Francesa i fou molt restaurat al segle xix. D’aquesta etapa destaca la intervenció d’Emili Boeswildwald, deixeble d’Eugène Viollet-le-Duc, qui acabà les torres de la façana occidental. El 1998 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un temple de tres naus, transsepte i absis amb deambulatori i capelles radials. Cal dir que, malgrat el llarg temps de la construcció, és un edifici molt unitari. La capçalera, respecte a la planta, resulta atrofiada i hi destaca el fet de cobrir-se deambulatori i capelles amb voltes de creueria compartides, seguint el model encetat a Saint-Denis i que, després, es troba a Soissons i a Sainte-Marie d’Oloron. Val a dir que aquest mateix sistema fou emprat en el cas de la col·legiata de Manresa: Berenguer de Montagut construí una mateixa volta per als col·laterals i les capelles entre contraforts que els hi afegí. En la mateixa centúria que es construïa bona part de la catedral, hom afegí, en estil trescentesc, un claustre, la galeria nord del qual fou mutilada per tal de dotar el col·lateral de capelles entre contraforts, de forma semblant a com s’havien ja previst al col·lateral nord. Dels tres portals de què gaudí la catedral, actualment solament es conserva original el corresponent a la façana del transsepte meridional, tot i que integrat dins la sagristia afegida. L’escultura deriva, com en el cas de l’arquitectura, del gòtic parisenc i desplega tot un conjunt escultòric en una doble porta amb doble timpà, on hi ha representat el Judici Final i la Verge entre àngels en tron. A les arquivoltes, a més de les verges nècies i les prudents, s’hi mostren cel i infern, mentre als muntants s’hi recolza un apostolat.

Acabada aquesta interessant i detallada visita, vam tenir temps de fer un petit recorregut per la ciutat. Després de dinar, una “sorpresa” fora de programa: Dax. Com a Baiona, a Dax s’hi construí una catedral gòtica cap a final del segle xiii, per tant, adscrita al gòtic radiant que substituí una de romànica, la qual fou substituïda, posteriorment, per una altra de barroca que s’endegà vers el 1694, restant únicament gòtic el portal del transsepte septentrional, però integrat a l’interior del temple. No hi ha dubte que es tracta d’un element respectat de l’edifici gòtic, enderrocat, que posteriorment es reintegrà, perquè es considerà valuós. Es tracta d’un magnífic portal ple d’escultura, a la manera dels portals del nord de França, del segle xiii, declarat Monument Nacional l’any 1894. Com en el cas del portal de Baiona, té doble obertura, emperò un sol timpà dedicat al Judici Final. Hi figura també al peu de les arquivoltes un infern i els elegits a la dreta. Als muntants hi ha, igualment, un apostolat amb el Bon Dieu al mainell. L’estil és trescentista i s’emmarca en el mateix context radiant que l’arquitectura, derivant en tot i per tot de l’escultura que es feia a París i el seu entorn del domini reial capet.

Després d’aquesta visita, vam disposar d’una estona que ens va permetre veure “la font chaude”, reconstruïda sobre les restes d’una font romana, l’aigua de la qual brolla a 60º, i les restes de la muralla romana.

Tot seguit, ens vam dirigir cap a Saint-Paul-lès-Dax, interessant església romànica de la qual únicament es conserva original la capçalera, dotada d’arcuacions cegues sostingudes per columnes de marbre dels Pirineus, moltes d’elles amb capitells també esculpits en marbre. Aquests elements marmoris, juntament amb els cinc relleus que es troben incrustats sobre les arcades, esdevenen un fidel testimoni del passat antic romanitzat del territori que gaudí d’una preuada producció d’escultura en marbre (tallers aquitans…). No hi ha dubte del seu ús, per altra part, com a element de prestigi. Uns cops es reaprofitaven elements antics; d’altres, tallers florents feien noves produccions. Podem dir que ens trobem davant un taller que domina aquesta tècnica del marbre i que mostra vincles clars amb el món llenguadocià, especialment amb els escultors de Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc, l’activitat del qual cal situar dins la primera meitat del segle xii. Iconogràficament, els relleus resulten força interessants: en un hi ha representat un Sant Sopar; en l’altre, una Crucifixió; en un altre, la visita al Sant Sepulcre per les santes dones, per refer-se a la Resurrecció. Una esplèndida representació que s’ha associat al drama de la Visitatio sepulchri, tot comparant-la amb la del timpà de Sant Just de Segòvia (Julio I. González).

Sainte-Croix d’Oloron

Després d’un merescut repòs, dimecres 4 d’abril sortírem vers Oloron-Sainte-Marie. Del temple de Sainte-Marie, també transformat en època gòtica, tot i que en diverses fases, el primer que cal destacar és la portada romànica de la façana occidental, aixoplugada sota un porxo que s’integra en una gran torre que mostra clars signes de defensa com tot el temple i que podem posar en paral·lel amb l’existent a Sant Bertran de Comenge. Es tracta d’una portada, restaurada al segle xix, que mostra una doble obertura i un gran timpà que n’aixopluga sengles de més petits que es corresponen amb la doble obertura determinada per un mainell. Cal dir que tot el conjunt de la portada està reblert d’escultura que, estilísticament, se sol situar dins la primera meitat del segle xii. Quant a la seva execució, s’hi distingeixen dues mans ben diferenciades. Una es faria càrrec de l’escultura del timpà, del mainell i dels quatre capitells dels muntants, distingida una altra vegada per l’ús del marbre pirinenc, material que també es mostra en les columnes de forma semblant a Dax. Al centre del timpà podem contemplar un Davallament i als timpans més petits, delimitats per un bordó salomònic, hi ha un Pantocràtor flanquejat heràldicament per dos lleons que evoquen el Daniel entre els lleons dels sarcòfags paleocristians, al de l’esquerra, mentre que en el de la dreta hi ha representat, possiblement, Alexandre pujat al cel per dos grius que semblen haver-se substituït per lleons alats. L’altre mestre, dit Mestre de Santa Maria, es considera més interessant. El seu estil es veu reflectit en les dues arquivoltes amb els vells apocalíptics i els treballs dels mesos i en els grups escultòrics dels arrencaments, el monstre engolidor i un possible Constantí o cavaller vencent l’enemic, tal com Crozet el va estudiar en les seves variants i posibles interpretacions. Quan penetrem a l’interior, crida l’atenció el decalatge cronològic, tot i així la capçalera segueix el model de Baiona, com ja hem explicat, essent segurament la part més antiga, mentre que les naus sembla que es renovaren posteriorment.

Ens faltava, encara, una altra visita matinal, la de l’església de Sainte-Croix d’Oloron. Nascuda quan fou fundada la vila pels vescomtes de Bearn, s’ha proposat endegada vers 1080. Avui destaca en ella l’obra mantinguda del segle xii, la volta nervada del creuer, en la línia de les navarreses d’Eunate i Torres del Río, de clara influència hispanomoresca (cúpules de la mesquita de Còrdova del segle x) i l’escultura dels capitells de la zona absidal i presbiteral que s’ha relacionat amb la de Santa Maria. Cal recordar que l’impuls constructiu d’aquest temple coincidí amb l’època que la vila vescomtal rivalitzava amb la de Santa Maria, que era la vila episcopal, hereva de l’antiga Illuro, reflorida al llarg del segle xii.

Morlaàs

Després de dinar, visitàrem l’església de Sainte-Foy de Morlaàs. Sembla que, com en el cas de l’anterior, s’inicià la seva construcció a finals del segle xi (1080) i es creu promoguda també pels vescomtes de Bearn (Centula V). Cal recordar que, després de la destrucció de Lescar, al segle ix, Morlaàs esdevingué capital i residència dels vescomtes bearnesos al llarg dels segles x-xii. De l’edifici, roman com a element més significatiu del romànic la portada occidental; de la resta de l’edifici, es mantenen romànics els tres absis i, segons Lacoste, els murs laterals de les naus, mentre que la resta fou reedificada al llarg dels segles del gòtic. Unes reformes a les quals cal sumar les dutes a terme al segle xix. En tot cas, el primitiu edifici del segle xi, de planta basilical, transsepte i tres absis, fou reformat a partir de les primeres dècades del xii, primer a la zona absidal, on s’hi incorporà ja escultura que s’ha relacionat amb Jaca i Loarre (Lacoste). Tot seguit es reformà la part occidental amb l’afegiment d’una gran portada; un bell exemple de portada del camí compostel·là, àmpliament restaurada per Viollet-le-Duc (1857-1903). Per exemple, el Pantòcrator i símbols evangèlics del timpà es feren totalment nous de la mà del famós escultor Geoffroy Dechaume que intervingué en altres escultures dels muntants i les arquivoltes. El que restava del timpà original es troba exposat actualment dins del temple. La restauració, i podem dir quasi renovació total escultòrica, durà força temps, fins ben endegat el segle xx, intervenint‑hi encara el fill de l’escultor, Adolph-Geoffroy. Això dificulta el seu estudi estilístic i iconogràfic; malgrat haver-se renovat la major part de l’escultura, sembla que fou respectada la iconografia original. El que resulta evident és la dependència total del portal del de Santa Maria d’Oloron. La conjunció d’elements ornamentals llenguadocians i d’altres propis de la zona oest mateixa, segons Lacoste, són els trets distintius que li atorguen originalitat a la portada.

Arribats a Pau, encara poguérem passejar una mica; massa tard per visitar el castell, ja tancat, vam contemplar una part del seu magnífic jardí, molt ben cuidat: herbes remeieres i flors de tots colors, i una bona vista de la ciutat.

Dijous 5 d’abril, últim dia del viatge, amb un lleuger plugim i acompanyats de les nostres maletes, pujàrem a l’autocar camí de Sant Bertran de Comenge. Existent la catedral al segle xi (vestigis de parament de petit carreuat ho ratifiquen), d’una nau, féu falta esperar a la segona meitat del segle xii perquè s’emprenguessin importants reformes, que ja mostraven un millor aparell de majors dimensions. Es construí, fonamentalment, ara la gran torre façana, clarament defensiva, presidida per un portal ––reformada el 1888––, amb una iconografia de clar signe marià. El timpà el presideix una Epifania, sota de la qual decora la llinda un apostolat. Es tracta d’una Epifania singular, ja que la presideix un bisbe que s’ha identificat amb Sant Bertran, considerat aquí successor dels apòstols. Alguns capitells són de signe moral, cas del de l’esquerra amb el càstig de l’avar. El seu estil s’ha apropat al dels capitells del claustre de Sant Serni de Tolosa de Llenguadoc, mentre que l’escultura del timpà i la llinda s’han vist més propers al portal de Miègeville. Tret del vestíbul, de la catedral romànica resta únicament una part del claustre. Val a dir que aquest claustre és el resultat de diverses campanyes; així hom situa la galeria occidental cap a la fi del segle xii, apropant el seu estil al de la Daurada de Tolosa, àdhuc la resolució de pilars amb figures adossades que recorden millor la porta de la sala capitular del claustre catedralici de Saint-Étienne de la mateixa ciutat. Les galeries sud i oest, en canvi, se situen al segle xiii, quan, segurament, es faria també la sala capitular, de la qual resten vestigis del portal i una de les finestres. Finalment, la galeria nord es renovà ja avançat el gòtic. Cal destacar que, un cop secularitzat el capítol, el claustre esdevingué, com en altres exemples de catedrals, un cementiri d’enterraments il·lustres o de membres de la pròpia comunitat. Com a obra medieval, a més de les capes amb brodats anglesos, dos tapissos d’una sèrie dedicada a la Verge, flamencs, entre altres peces del tresor com els reliquiaris, destaca per sobre de totes les obres, el sepulcre d’alabastre d’Hug de Castillon (bisbe entre 1336-1352), adscrit estilísticament al taller del Mestre de Rieux. El sepulcre se situa en una de les capelles laterals, entre contraforts, del temple gòtic, d’una nau, que substituí el romànic. Resulta valuós també el seu cor perfectament conservat, ja renaixentista, i el magnífic orgue.

El poble, petit, té encara un regust medieval. Una mica més enllà, al peu del penyal, trobem Sant Just de Valcabrère, al costat d’un jaciment romà que presenta moltes incògnites. No apareix cap referència de l’església fins al segle xii, al Llibre dels miracles de Sant Bertran d’Oderic Vital, en què s’esmenta la “basilica sancti Iusti”. Els orígens, encara incerts, ens situen davant d’un centre cementirial antic on s’hi erigiria després un cementiri cristià i una església que s’ubicaria en un barri suburbà de l’antiga ciutat de Lugdunum Columbarium. Les restes de marbres, fragments de sarcòfags i inscripcions en els murs, en alguns casos amb motius escultòrics, corroboren el que diem i el fet de la seva reutilització com a elements de prestigi. Del temple només vam poder veure el que més destaca, el portal principal, ubicat al segon tram de la nau de la cara nord. Es considera obra d’un taller local, adscrit al 1200. Crida l’atenció primerament el timpà, tan singular, amb el Pantocràtor i els quatre evangelistes flanquejant-lo i dos àngels turiferaris (solament tenim un paral·lel en el pilar del claustre de Sant Bertran). També resulten del màxim interès les quatre estàtues-columna dels muntants, que no són apòstols. Han estat identificats arran de la descoberta de l’acta de consagració de l’altar en el 1200, amb els sants patrons Just i Pastor. Cal recordar per aquesta singularitat que les estàtues-columna apareixen per primer cop al nord de França i que les que existiren al portal de la sala capitular de la catedral de Saint-Étienne de Tolosa de Llenguadoc són considerades com el preludi.

De nou a l’autocar, emprenguérem el retorn. Boira, amenaça de pluja... i una forta calamarsada que ens esperava poc després de travessar Lleida. Després d’una breu parada a l’àrea de Montblanc, novament en ruta i pensant on serà el viatge del curs vinent, arribàrem a Barcelona.