El passat dissabte, 7 de novembre de 2015, va tenir lloc la «Visita matinal a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona».
La construcció de l’església actual s’inicià en els darrers anys de la primera meitat del segle XIV, mentre s’enderrocava l’anterior d’època romànica. És un edifici de nau única, amb voltes de creueria i claus de volta dels segles XIV i XV que representen escenes de l’Anunciació, la vida de Jesús i la Coronació de la Mare de Déu.
L’altar major, neoclàssic del primer terç del segle XIX, substitueix l’anterior, renaixentista, que tenia una talla de fusta policromada i estofada de la Mare de Déu de Montserrat, conservada actualment a la sagristia i que es pogué contemplar fa uns anys a l’exposició Nigra sum del Museu de Montserrat. Aquest altar es troba envoltat per dotze columnes de marbre que representen els dotze apòstols i a la part superior observem els símbols de la Fe, el Tetramorf i la representació dels sants sota l’advocació dels quals es troba l’església.
Entre les diverses capelles laterals cal destacar la de Sant Feliu on es conserva el retaule de la Santa Creu, obra de Pere Nunyes, i un Sant Sepulcre. Segons la tradició, recollida a la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, Lluís el Pietós havia concedit tres privilegis a l’altar de Sant Feliu: el de la batalla jurada, el del jurament dels jueus i el del testament sacramental. Aquest darrer fou derogat pel Parlament de Catalunya el 1991.
La Capella del Santíssim i dels Nous Màrtirs (segle XVIII) es tanca amb una reixa de ferro forjat (segle XIX) decorada amb motius eucarístics que emmarca un vidre en el qual l’artista contemporani Perico Pastor ha representat el blat, l’oli i el vi, elements utilitzats en els sagraments. A la cúpula podem observar escenes de la Passió i Resurrecció de Crist, del segle XIX. La icona dels Nous Màrtirs, situada al presbiteri, fa referència a l’arquebisbe de San Salvador Óscar Romero i als màrtirs de les illes Solovki, entre d’altres.
A la sagristia (segles XVI-XVII), a part de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat abans esmentada, hem de destacar un Crist Crucificat (1910), un capitell visigòtic (a l’esquerra de la portalada), reaprofitat com a pica beneitera, i el baptisteri del qual parlarem més endavant. Al costat del mur de tancament, gòtic, s’ha trobat una sagrera amb les restes de més de 120 persones víctimes de la Pesta Negra de 1348, amortallades amb sudaris de llI i col·locades en onze capes diferents cobertes amb calç viva a fi d’evitar la propagació de l’epidèmia. Al terra d’aquesta sala hom pot observar una rajola commemorativa.
L’orgue actual, situat sobre la porta d’entrada a l’església, és del segle XIX. L’únic campanar dels dos previstos té planta interior octogonal, la seva torre està coronada per una barana del darrer terç del segle XVI i mostra, adossades al segon cos, dues escultures que representen els sants titulars de la parròquia.
A la Barcelona tardoantiga, l’establiment dels visigots, arrians, comportà una dualitat de culte, cosa que determinà l’existència de dos grups episcopals i dos bisbes. El primer, centre del poder visigot i, per tant, arrià, se situà a la seu episcopal existent, a l’indret de l’actual catedral. El bisbe catòlic hagué de cercar una altra seu i aquest segon grup episcopal, més petit, segons les hipòtesis més recents restaria ubicat a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. Després dels concilis del segle VI (I Concili de Barcelona, any 540, i III Concili de Toledo, any 589) i de l’abandó de l’arrianisme per part dels visigots, es produí la reunificació i la seu episcopal catòlica retornà a la catedral de la Santa Creu.
Tot seguit farem referència a allò que les excavacions arqueològiques dutes a terme entre els anys 2011 i 2014 han posat al descobert. Aquests treballs han permès trobar l’antiga basílica de Sant Just i Pastor, una confessió, el baptisteri i una tomba privilegiada. Hom creu que també hi hauria hagut la residència del bisbe i altres dependències cultuals, però encara no han estat localitzades.
D’acord amb les estructures trobades, la basílica tenia una capçalera triabsidal de la qual només s’han conservat l’absis oriental i una part de l’occidental. La confessió, espai subterrani de 2,20 m d’alçada, no era accessible per als fidels, però disposava d’una petita finestreta des d’on podien pregar. En una zona de pas reservada al bisbe i al clergat, entre la capçalera de la basílica i el baptisteri, s’ha localitzat una tomba, probablement pertanyent a un bisbe, la coberta de la qual, on hi hauria el nom, no s’ha conservat.
Com hem esmentat anteriorment, a l’actual sagristia s’han trobat les estructures d’una piscina baptismal, en forma de creu, incompletes com a conseqüència de la construcció de l’edifici gòtic. Malgrat tot, es poden determinar les seves dimensions i la situació dels esglaons d’accés. S’ha localitzat també una canalització d’aigua amb tub de plom protegit per peces de ceràmica. Encara no s’ha pogut establir exactament si el baptisteri era una construcció exempta o estava a l’interior de l’església primitiva.
Esperem que pugui continuar la recerca i que es desvelin els interrogants plantejats encara sobre l’antiguitat tardana a Barcelona.
Agraïm als senyors Manel Alonso, Jaume Castro i Joan Planes la bona organització de la visita i les seves interessants explicacions.
.JPG)
El passat dilluns, 16 de novembre de 2015, va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines la conferència «Música medieval: entre el perill del plaer i la puresa de la devoció», a càrrec de la Sra. Mercè Pardo Pastor, professora d'Història de la Música i cantant.
El passat dilluns, 9 de novembre de 2015, va tenir lloc a la sala Pere i Joan Coromines la conferència «Art visible, art amagat: vitralls gòtics a les esglésies catalanes», a càrrec de la Dra. Silvia Cañellas, historiadora de l'art. 
El passat dissabte, 7 de novembre de 2015, va tenir lloc la «Visita matinal a la parròquia de Sant Just i Pastor de Barcelona». 
